Les guerres de Trump i el Gran Joc

 A desgrat de les promeses que va fer durant la campanya electoral, el president Donald Trump no ha acabat amb la guerra d’Ucraïna i amenaça amb noves campanyes, la més sonada la d’Iran, país al qual ja va copejar l’any passat.

El flux incessant d’anuncis, declaracions i notícies generades pel mandatari americà ha fet passar desapercebut el fet que, al mateix temps que el seu exèrcit acumulava una poderosa flota en les aigües que rodegen Iran, aquest país efectuava unes maniobres navals a la mateixa zona amb Rússia. Aquesta circumstància no és fortuïta i ens posa davant l’evidència que el xoc entre Trump i Pèrsia en realitat és un capítol més de la rivalitat entre els Estats Units i la URSS i la seva hereva, Rússia.

Aquests enfrontaments d’ampli abast no són nous. Al segle XIX es va encunyar el nom de “Gran Joc” per descriure l’antagonisme entre Anglaterra i Rússia a Àsia. Les dues nacions no van combatre mai de forma oberta, però van instigar multitud de guerres que es van perllongar gairebé tot el segle. En realitat, el Gran Joc no era més que una peça de la partida global del Regne Unit, en la qual el seu gran rival era França.

El superjoc estratègic anglès es basava en el lema “Divide et impera”: atiar uns estats contra els altres, perquè no es creés cap aliança que li pogués arravatar l’hegemonia. Per aquest motiu, va mirar amb bons ulls l’emergència d’Alemanya, que debilitava els seus dos grans enemics: França i Rússia. Tanmateix, com passa moltes vegades, va subestimar la capacitat militar i econòmica del país germànic, un nouvingut en les relacions internacionals, que no es va constituir com nació moderna fins el 1871, amb la unificació dels vint-i-cinc principats alemanys.

La puixança del nou estat conduiria Europa a dues conflagracions totals que van devastar molts territoris i afebliren de forma considerable les economies dels països europeus. La contesa donà ales a un altre nou actor: els Estats Units d’Amèrica, que fins llavors havia crescut a l’altra banda de l’Atlàntic en un aïllament imperialista, que el va fer gran a costa de veïns com Mèxic.

De les cendres de la II Guerra Mundial va sorgir un nou ordre que oposava la nova potència dominant americana amb un estat que fins llavors es movia fora del centre, Rússia, que ara passava al primer pla com la URSS. Naixia la Guerra Freda, una nova versió del Gran Joc en el qual es van batre els dos colossos a través de conteses regionals on lluitaven tercers països, marcadament les guerres de Corea, Vietnam i Afganistan.

També va formar part d’aquest xoc geoestratègic la descolonització de l’Àfrica, instigada per la URSS per afeblir els països europeus i, de forma indirecta, els Estats Units. De forma significativa, un conjunt rellevant de les noves nacions independents, d’Algèria a Etiòpia i Angola, van instaurar sistemes socialistes. Els americans van intervenir de forma tardana per evitar que tot el continent quedés sota l’orbita soviètica i imposaren alguns dictadors prooccidentals.

Dins d’aquest joc de rivalitats, la URSS va afavorir la pujada al poder del règim dels aiatol·làs a l’Iran, que tombaren el xa, un aliat americà, com altres països de la zona. Els Estats Units reaccionaren aprofitant les discòrdies dels àrabs per estalonar un altre aliat soviètic, Iraq, majorment a través dels països occidentals, que va envair el país veí. El seu fracàs va permetre afermar-se a la dictadura fonamentalista, que va utilitzar el perill de l’enemic exterior per eliminar tota dissidència. Des de llavors, l’Iran ha servit els interessos russos, donant suport als enemics dels Estats Units a la zona i particularment atacant el seu soci Israel, també a través d’intermediaris com Hamàs o Hesbol·là.

Tanmateix, el desafiament soviètic tenia els peus de fang, ja que la puixança militar no tenia correspondència en l’àmbit econòmic. La URSS aconseguí la bomba atòmica gràcies a l’espionatge i sempre va anar enrere en la carrera tecnològica. Quan Reagan va pujar l’aposta amb la Guerra de les Galàxies, que suposadament li donaria el predomini nuclear mundial, el campió bolxevic va haver de capitular.

Els Estats Units van pensar que a partir de llavors dominarien el món sense oposició i van pactar amb la Xina, creient que conqueririen un nou mercat per a la seva indústria. Va ser una repetició del menyspreu envers els nous arribats que havia comès Europa amb Alemanya: la Xina va muntar un capitalisme d’estat que l’ha convertit en un aspirant a la dominació global. La seva competència amb els Estats Units l’ha menat a aliar-se amb els russos, però té una agenda pròpia i espera el seu moment per lluitar per l’hegemonia.

La Guerra d’Ucraïna neix de l’intent americà d’afeblir Rússia, fent canviar de bàndol un territori històricament sota la seva òrbita, en un moment de recuperació del gegant euroasiàtic. Al començament, els Estats Units van adoptar una postura activa, fins que l’astut Trump es va adonar de la feblesa europea, que tem quedar-se a les potes del cavall rus, i està retirant el seu suport militar, que Europa ha hagut d’assumir. Amb aquesta jugada, els americans  poden posar ordre a casa amb l’esclafament del règim de Maduro a Veneçuela i ara intenten acabar d’una vegada per totes amb el peó persa a l’Orient Mitjà, un territori que proveeix de petroli el món.

Milers de persones han mort en el Gran Joc que enfronta les grans potències, la majoria als països on lluiten per procuració, com Síria o Ucraïna. Ho fan a la vista de tots i aconsegueixen que no hi parem esment, entretinguts en conflictes menors que ens toquen la fibra sensible, com el Sàhara o Palestina. Les relacions internacionals són un joc de poder dirigit pels grans imperis, on els valors, com els drets humans, no importen res. Oblidar-ho pot ser mortal.