L’evolució de la indústria menorquina al començament del segle XX segons Rodríguez Arzúa

 El 1954, el professor d’Història Econòmica Joaquín Rodríguez Arzúa va publicar a la revista Estudios Geográficos l’article “La industria de la isla de Menorca”, que ha estat bastant utilitzat per descriure l’evolució de la manufactura de l’illa, tot i que, en realitat, utilitza fonts fàcilment disponibles, com les memòries de la Cambra de Comerç. L’autor presta bastanta atenció a les indústries del calçat i el metall.

Després d’explicar el desenvolupament de la manufactura al llarg del segle XIX, assenyala que, des de la pèrdua de Cuba, el 1898, les indústries van patir violentes crisis periòdiques, al costat de moments d'eufòria. A principis del segle XX menaven una vida lànguida: el calçat no s'havia refet de la seva ruïna, l’empresa tèxtil Indústria Mahonesa s'enfonsava, mentre que l’Anglo Espanyola, del sector metal·lúrgic, encara estava començant. Tanmateix, després d'alguns anys de completa apatia, l'adversitat va fer despertar els menorquins.

La Guerra de Cuba va afectar greument la indústria del calçat. Si s'hagués consumat la seva desfeta, s'hauria paralitzat gran part de la vida menorquina. La pèrdua de la colònia en un primer moment es va superar gràcies a la depreciació de la moneda, que va permetre iniciar l'exploració de nous mercats, com França i Portugal. Al cap d’uns anys, la recuperació de la cotització de la pesseta va originar nous problemes, especialment per l'encariment de les pells al crom que es compraven als Estats Units i que es trobaven, a més, gravades per un fort aranzel. A poc a poc, les dificultats es van anar solucionant i es va poder salvar aquest període crític.

En realitat, el que necessitava el sector era que el Govern no destorbés el seu pas amb mesures absurdes. El 1906 un il·lustre menorquí deia: "Es tracta d'una indústria que ha arribat a un alt grau de perfecció; que necessita, no ja avantatges per desenvolupar-se, sinó que no es posin traves al seu avenç". 

Fotos Antiguas de Menorca. Cortesia de Pere Català

L'admissió temporal de les pells al crom va fer possible l'equiparació econòmica amb la indústria ianqui, de manera que s’aconseguí recuperar, ni que fos en part, el mercat cubà, amb la qual cosa es va foragitar el perill d’una crisi total. D’aquesta manera, a principi de segle les exportacions de calçat, que suposaven la pràctica totalitat de la producció, es van poder sostenir. Segons les dades que aporta l’autor, aquestes oscil·laven entre les 239 i 246 tones dels anys 1907 i 1908 i les 390 t del 1904, amb una mitjana anual de 282,5 tones de 1900 a 1910.

Cap al 1910, els menorquins van demanar que se signessin tractats comercials amb Mèxic i Cuba per propiciar l'exportació de calçat. Aquests acords no es van arribar a subscriure i les vendes a Mèxic, Algèria i altres països es van esfumar, però es van incrementar les de Cuba, de manera que la crisi es va poder conjurar. Hi contribuí que al mateix temps es desenvolupés intensament la nova indústria dels moneders de plata.

Però la manca d'unió, preparació i capacitació tècnica prest van originar nous desastres. El 1911 feia fallida l'Anglo Espanyola, la crisi de la qual provocà l’enfonsament alguns bancs que havien sorgit les dècades anteriors. La nota positiva fou que les sabates menorquines van aconseguir vendes substancioses al mercat espanyol.

Açò no obstant, en realitat, la crisi del calçat no es va arribar a resoldre mai, ja que no era exclusiva de Menorca, sinó que afectava tot el país, que experimentava un excés de producció i un consum intern escàs. Així i tot, amb una extraordinària ceguesa, a Espanya es van crear noves fàbriques o es van ampliar les existents, la qual cosa agreujà els problemes. 

La indústria sabatera menorquina patia de forma latent una llarga crisi que la vexava i afeblia. En certs moments arribava a la paralització total, en el transcurs del quals es perdia el que s’havia guanyat els anys bons, motiu pel qual no es registrava una empenta franca, ni tan sols una estabilització. Abans de la Guerra de Cuba, la seva capacitat de producció arribava al milió de parells anuals, però els anys següents gairebé mai passava de la meitat o les tres quarts d’aquest volum. 

Una de les propostes que s'apuntaven era la creació d'una gran companyia o sindicat exportador que unís els esforços dels industrials sabaters i evités que es fessin la competència entre ells, però l'individualisme mediterrani va impedir que aquesta idea quallés. La solució dels problemes dels menorquins era àrdua, en tractar-se d’un calçat majoritàriament d'artesania, car i accessible només a cercles limitats; sense sortida a l'estranger, semblava que mai no s'arreglarien. 

Açò no obstant, la Primera Guerra Mundial va originar un nou i brillant ressorgir de la indústria sabatera, però una sèrie de mesures governatives antieconòmiques la van fer tornar al marasme. L’autor es refereix a l’ordre d’agost de 1919 que gravà les exportacions de tal manera que van esdevenir impossibles. Ara bé, Arzúa assenyala que encara que és cert que el Govern espanyol mai va tenir una política econòmica digna d’aquest nom, gran part del mal residia en l'organització de les fàbriques de calçat, tan deficients en instrumental que van donar peu a Pere Ballester a queixar-se, tot afirmant que: “Crec, i ho diré amb tota sinceritat, que tal com estan muntades aquestes indústries depauperen la raça”.

La crisi mundial del 1929, en tancar els mercats a l'exportació, va provocar que els preus del calçat experimentessin una forta baixa, la qual cosa va repercutir dolorosament a l'illa. Les paraules d'un organisme tan seriós com la Cambra de Comerç ho testimoniaven: “Desgraciadament per a Menorca, tota la seva indústria pateix una paràlisi accentuada de dia en dia, que ha donat origen a una greu crisi obrera que només s’ha pogut combatre amb les obres militars i de la Base Naval”. Les dificultats es van agreujar el 1933 amb la pèrdua del mercat canari, ocasionada per la irrupció del calçat de l’empresa txeca Bata, de fabricació mecànica, amb els preus de la qual no podia competir la producció artesana menorquina. 

Durant la Guerra Civil de 1936-1939, l'illa va estar aïllada i la seva vida semiparalitzada. Els anys següents, la indústria sabatera va passar per dues etapes: la primera, fins al 1943, fàcil i profitosa i la segona, a continuació, difícil pels costos creixents i la manca de matèries primeres, fins que el 1947 va tenir lloc un esfondrament total. Davant d'aquesta marxa, l’autor trobava complicat pronosticar el futur, però confiava que Menorca continués sent industrial.

Arzúa també comenta l’evolució de la fabricació de moneders de plata, que va aparèixer entre 1840 i 1845. Al principi, només es feien del tipus flamenc, molt senzills, que es venien als escassos turistes. No va tardar gaire en començar l’exportació a Algèria. El 1896 només constaven dos argenters a Maó, però el 1910 ja hi havia vint-i-sis fàbriques a Maó i una Alaior i una dècada més endavant existien 47 establiments (31 a Maó, 10 a Ciutadella i 6 a Alaior). 

La conversió dels obradors d’argenteria en la indústria de moneders fou protagonitzada per emprenedors homes de negocis de Maó. Es van crear tota casta de tipus i formes: de senyora, de mà, de plata daurada, d’or, etc. Els primers temps, compradors de l’exterior, fins i tot d’Alemanya, adquirien gran quantitat de malla per muntar-la fora o enviaven a l’illa els tancaments, però amb el temps es van anar suprimint els intermediaris i s’aconseguí fer tot el procés de fabricació a Menorca. Es va arribar a comptar amb una multitud d’operaris a Mallorca, que confeccionaven la malla i la remetien a la nostra illa per finalitzar els articles.

El veritable auge va tenir lloc a partir del 1905 i assolí el seu màxim entre 1910 i 1920, per enfonsar-se violentament, amb una caiguda vertical, tot seguit. Entre 1901 i 1905 les sortides per comerç de cabotatge eren d’uns 2.000 kg anuals; els dos anys següents van pujar a 4.100 kg i després van veure una expansió vertiginosa: 6.500 kg el 1908, 8.200 el 1909 i 15.400 kg el 1910. Al voltant d’aquest any, el nombre de fàbriques ascendia a quaranta, que donaven feina a uns 3.000 operaris. A Maó era com una febre; hi havia tallers per tots els carrers.

Fotos Antiguas de Menorca. Paquita Gener Pons

La producció va seguir creixent fins al final de la I Guerra Mundial. Es venia a tot el món: França, Portugal, Anglaterra, Holanda, Itàlia, Dinamarca, el Marroc Francès, Tunísia, Egipte, Sudàfrica, les Índies Holandeses, Xina, Japó, Austràlia, Amèrica, etc. En acabar la Gran Guerra, la fabricació de moneders de plata va assolir el seu apogeu, però la seva caiguda va ser tan ràpida que sobre 1920-1925 ja es donava per desapareguda. La raó va ser el canvi de la moda en favor dels articles de cuiro, que ocasionà la ruïna de moltes empreses, fins al punt que només van quedar tres o quatre. Algunes es van resistir a tancar, pensant que la crisi seria passatgera, i van sofrir grans pèrdues. El 1930 només quedaven sis tallers a Maó i dos a Alaior.