La fabricació de calçat va ser, durant més de cent anys, la principal indústria de Menorca. Va sorgir al segle XIX, gràcies a les vendes al mercat cubà, la rica província espanyola de les Antilles. Durant les darreres dècades d’aquella centúria va assolir un gran desenvolupament, que es va veure compromès arran de la independència de l’illa, el 1898, encara que les exportacions es recuperaren els anys següents, mercè al tractament preferent que obtingué Espanya en el tractat de pau entre els dos països. Així i tot, els menorquins prest van diversificar el destí de la seva producció accedint als mercats europeus, principalment a França.
Ara bé, a mesura que avançava el segle XX, els sabaters van tenir dificultats creixents per accedir a l’estranger i es van veure obligats a desviar el seu gènere al mercat nacional. Aquest aspecte, fins ara poc estudiat, es pot copsar gràcies a una col·lecció de cartes comercials i factures apareguda recentment en un portal de col·leccionisme d’internet. La gran majoria són de l’any 1921 i tenen un interès afegit perquè provenen d’Andalusia, una zona que es pensava que els nostres empresaris havien treballat poc.
La gran majoria procedeixen de fabricants de Maó i el seu destinatari és Antonio Ortega Ramón, de Cadis, propietari de la sabateria La Balear, “Calzados Elegantes”. Fa unes setmanes ja vam comentar els enviaments d’un grapat d’aquests sabaters, però no tots els negocis estaven a càrrec d’homes, ja que comptam amb el d’una dona. Anita Pons, que treballava al carrer Prieto y Caules, núm. 27 i a la correspondència es titula com “Bordados y Adornos para Calzado”, remet una carta al senyor Ortega en la qual es comprova que venia sabates acabades com la resta de fabricants. Les relacions amb el comerciant de Cadis es troben a una fase inicial, però la menorquina ja demostra els seus dots comercials. En la missiva accepta la suspensió d’una ordre anterior i dona per bona de forma provisional una altra que, en tot cas, no començarà a fabricar fins que no rebi confirmació telegràfica i de la qual acompanya mostres de color cafè. Finalitza indicant que, a mesura que les seves relacions comercials s’afermin, intentarà afinar els preus, per tal d’aconseguir fer “negocis de relativa importància”. També comenta que quan li enviï gènere, l’acompanyarà amb mostres del seus articles perquè conegui les novetats i pugui ampliar les seves comandes.
El mateix comerç també rebia encàrrecs de sabaters de Ciutadella, de les quals es conserven tres documents. El primer és de Josep Triay Lliteras, que tenia una fàbrica de calçat mecànic per a senyora que emprava el “sistema suís”. En la seva lletra del mes de juny de 1921 comunicava a Antonio Ortega el nomenament d’Alfred Guijarro Doblas com a director tècnic i artístic de la seva factoria i li indicava que properament el passarà a visitar amb un mostrari. En realitat, aquesta persona devia ser un viatjant que treballava per diverses cases perquè, en la mateixa data, M. Monjo y Companyia enviava una carta idèntica (es tracta d’un model imprès en què només calia canviar el nom del destinatari) que també el nomena director tècnic i artístic.
La darrera carta de Ciutadella, del mateix any, és la de J. Camps Hijo, que es presenta com a manufactura de calçat de luxe que fabrica articles exclusius d’alta fantasia cosits a mà utilitzant els sistemes Goodyear, Blake i Chauson. Aquesta descripció sembla apuntar al fet que la part manual de la confecció de les sabates es restringia al muntatge de les pells i que les fases anteriors eren mecàniques. Junt amb la seva missiva, remet una factura de 604,50 pessetes, assenyalant que la resta de la comanda s’enviarà en dies propers.
No tota la correspondència era amb Cadis. També hi ha alguns documents relatius a remeses destinades a Madrid, que abasten un ampli període de temps i es trameten a nom d’Eloy Macías, qui tenia una botiga d’articles de calçat al carrer Infantas de la capital. La continuïtat d’aquestes operacions és una clara mostra de l’afermament de les relacions comercials dels menorquins amb l’exterior.
La primera factura, del 1914, l’expedeix la casa Esteve, Pons i Guerrero, ubicada al carrer sant Roc núm. 20 de Maó, i correspon a la venda de catorze sabates de lona, per un import total de 151,94 pessetes, pagables a un mes vista. La capçalera de la factura remarca que “Esta casa es la que produce más de Baleares”. També hi ha impresos els dibuixos de dues grans fàbriques amb llargues xemeneies, que no poden correspondre amb la realitat i només són una fórmula comercial per remarcar que es tracta de calçat mecànic. De fet, està documentat que l’empresa el 1912 havia instal·lat diversos motors, amb una potència total considerable per l’època, 28 C.V, si bé tots, llevat d’un, eren elèctrics. Segons la premsa, produïa el calçat de forma totalment mecànica. La seva importància queda constatada pel fet que fou una de les poques fàbriques que visità la infanta Isabel en la seva visita a Maó del 1913.
L’any 1921 Joan Orfila, que treballava al carrer de Gràcia, números 49 i 51 de Maó i feia calçat cosit a mà que anunciava sota els atributs de “Solidez y Elegancia”, consignava una dotzena de sabates per paquet postal a l’esmentat comerç madrileny. La dècada següent fou el torn de la societat Calzados, SA., que estava situada al cap de cantó dels carrers de Sant Lluís Gonzaga i de la Reina, en la vistosa casa que havia estat una lògica maçònica, un dibuix de la qual figura en la capçalera de la seva documentació comercial, que actualment és un domicili particular. L’establiment fou creat el 1928 com a successor de La Anónima del Calzado, fundat el 1919. El 1933 enviava a Eloy Macías un encàrrec modest, tres parells de sabates de dóngola marró (pell d’ovella o cabra), bastant econòmics (22 pessetes per unitat). L’any següent la remesa, al mateix comerciant, era més gran: una dotzena de parells del mateix tipus de pell, a un preu similar, 25 pessetes. Com la resta de les operacions, es remetia per paquet postal, però en aquest cas el termini de pagament, que habitualment era d’un mes, s’ampliava a dos.
Finalment, disposam de dues factures que documenten l’operativa de les fàbriques de calçat de Maó durant la postguerra i no tenen per destinació Madrid. La primera, del 1954, és de Joan Carreras Bagur, que estava al carrer de Ciutadella, números 38 i 40, i fabricava calçat manual i mecànic amb el cosit Goodyear, que ja hem vist utilitzar a algun altre fabricant. La seva empresa va començar a treballar devers 1927 i confeccionava calçat mecànic sota la marca Standing. En aquest cas enviava a la senyora M. Cholvi, de Bilbao, una comanda de vint sabates, feta a través d’un intermediari, el senyor Anglada, i tramesa per l’agència Ochoa. Són sabates de box-calf (és a dir oscàries de vedell) de dues classes, al preu de 132 pessetes, que fan un total de 2.798,50 pessetes.
La segona factura és de Mario Pons Bagur (nebot de l’anterior), que tenia la seva fàbrica al carrer Duc de Crillón, número 5, i venia el seu gènere sota la marca registrada Calzados Gloria. Va ser un dels darrers empresaris sabaters de Maó, ja que tancà la dècada de 1980. El 1955 enviava al senyor Miquel, de Reus, un paquet amb sis parells de sabates de pell de molleta (caprí) al preu de 100 pessetes, que feien un total, amb despeses, de 634 ptes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada