Fa unes setmanes va tancar el forn de sa Plaça des Mercadal, el darrer forn tradicional de la població, perquè el forner, en edat de jubilació, no va trobar a qui traspassar-ho, ni tan sols als seus treballadors. Era tradicional només per la seva antiguitat (va ser obert l’any 1956) i la manera d’elaborar els seus pans i pastes, però pel que fa a la resta es tractava d’un comerç modern, que s’havia anat adaptant als gustos dels consumidors, que apreciaven la seva qualitat i varietat, com es podia comprovar per les llargues coes que es formaven davant de la seva porta.
Causa estranyesa que un local amb una clientela assegurada i una ubicació excel·lent no hagi tingut continuïtat ja que, més enllà de la nostàlgia, suposa deixar insatisfeta una demanda provada. Plou sobre banyat; són massa freqüents els establiments amb uns resultats llampants que no poden seguir per manca de persones que se’n vulguin fer càrrec. Ja fa més de vint anys el propietari d’uns horts de fruita amb un llarg llistat de comerços per anar a vendre, es trobava amb idèntic problema.
És cert que, des de sempre, el fet de ser explotacions familiars ha complicat la transmissió de les activitats econòmiques de Menorca, perquè a vegades els fills no volen seguir l’exemple dels pares. De totes formes, xerrant amb els titulars, es nota que aquesta dificultat s’ha anat agreujat amb el temps i que els descendents actuals són més reticents que les generacions anteriors a l’hora de fer-se càrrec d’un negoci.
En aquest punt els fills dels empresaris i els professionals estan en la mateixa ona que la majoria dels joves, entre els quals hi flaqueja no nomes l’esperit emprenedor, sinó les ganes de fer feina amb llibertat, sense dependre de ningú i de gaudir de la satisfacció que proporciona la feina feta per un mateix. El jovent està perdent l’inconformisme i la iniciativa de fer les coses a la seva manera, un dels seus atributs tradicionals.
A vegades, xerrant de la manca de professionals o de personal per determinades feines, la gent ho atribueix a què els sous són baixos i se sent dir que “si paguessin prou, segur que trobaven treballadors”. Desgraciadament, no sempre és així i activitats que estan ben retribuïdes no troben ningú disposat a assumir les responsabilitats pròpies del lloc de treball.
Aquesta situació no és casualitat ni fruit de cap destí manifest, sinó que respon als incentius i principis que promou la societat. Els joves, com els grans, es mouen seguint les corrents i els vents dominants, dels quals només s’evadeixen els que tenen prou voluntat i coratge per seguir el seu propi rumb. El país s’ha tornat conformista; els valors de l’esforç, el compromís i el treball cotitzen a la baixa i sembla més interessant ser rendista i cobrar lloguers que empresari, i fer feina per al turisme que exercir un ofici.
Però la societat, com els Reis Mags... són els pares. Abunden els que no exigeixen als seus fills perseverança en els estudis i, molt menys, implicació en la feina i així es perd l’esperit d’iniciativa i superació. Ara bé, els pares més concernits haurien de ser els propis empresaris i professionals, que no són capaços d’engrescar els seus fills, fent-los veure els atractius de les seves activitats i suscitar l’estima per l’establiment familiar. Hi ha empresaris modèlics que no saben donar exemple com a pares i il·lusionar els seus fills perquè continuïn amb el negoci.
També passa que durant dècades la via d’ascens social de les classes mitjanes era l’educació. Era molt comú sentir allò d’“estudia o no faràs res a la vida”. Semblava que tot consistia d’anar passant d’un curs a un altre i que, com més amunt s’arribés, es tindria més bona feina i es viuria millor.
Aquest conte de la lletera avui en dia no té sentit. No és bo per les persones, perquè no totes tenen les capacitats per fer una carrera universitària o seguir un ensenyament secundari generalista. N’hi ha que tenen altres qualitats i inquietuds, que podrien ser millor satisfetes per una formació professional o empresarial. Tampoc per a la societat, que precisa del treball aplicat, que cada vegada valora més, de manera que, a diferència del que passava fa quaranta anys, les seves retribucions són, en molts casos, superiors a les dels titulats en secundària general i dels d’universitaris amb títols amb poca sortida laboral.
Un dels estaments amb major responsabilitat és l’administració educativa, on s’inculca que el camí a seguir és l’encadenament de primària-secundària-batxillerat-universitat. Açò és el que han fet els professors i el que inciten a fer als alumnes, que no són encoratjats per desplegar la seva iniciativa o fer un ofici manual i, quan acaben, l’únic que volen es treballar per un altre.
No és així pertot. Alemanya, amb un nivell de vida superior al nostre, mima la formació professional i l’esperit empresarial; a la majoria dels països més avançats d’Europa passa el mateix. Allà l’educació no és una ruta burocràtica que només cerca titular els joves, sinó un procés formatiu, humanístic i professional, que fomenta la realització de les persones en el treball.
A Espanya es dona un divorci hipòcrita entre els grans principis que proclamen les lleis educatives i la pràctica rutinària de l’ensenyament. Cada pocs anys els partits polítics canvien el sistema, però l’orientació no varia i acaba generant milers de batxillers i universitaris, mentre manquen professionals qualificats i empresaris competents. De resultes, cada cop més depenem dels immigrants, per molt que els apòstols de la ultradreta els tirin totes les culpes quan, al contrari, no fan més que cobrir el buit que deixen els nacionals.
Una economia moderna precisa tècnics i emprenedors. L’administració hauria d’incentivar la seva formació i impulsar un clima social favorable al seu sorgiment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada