La lluita dels pagesos. Una olla a pressió

 El dia 19 de febrer, els pagesos menorquins, gent d’ordre i feina, van treure els tractors a protestar per les carreteres de l’illa. Un gest tan insòlit i contrari a la seva forma de ser és una mostra evident de la situació extrema a què ha arribat el sector. Les seves reivindicacions principals són un canvi en la política agrària de la Unió Europea i unes regles més justes per a la comercialització dels seus productes.

 

Pel que fa a la primera, la introducció de noves obligacions i restriccions  ofeguen les petites explotacions, que són la immensa majoria. Algunes són qüestions de tipus burocràtic, que no poden assumir la majoria dels llocs, que no disposen de personal administratiu, i s’haurien de limitar als grans productors. Altres, però, tenen a veure amb el desig de la Unió Europa de donar una nova volta de rosca a la normativa relativa al medi ambient. 

Europa és capdavantera en la lluita contra l’escalfament global, la preservació de la biodiversitat i en favor dels consumidors, de la qual cosa ens congratulam la majoria dels ciutadans. La qüestió és fins a on es pot arribar quan la càrrega d’aquestes polítiques recau sobre els agricultors, que són el darrer esglaó de la cadena i la renda dels quals, i en particular la de les petites explotacions, no fa més que retrocedir, de manera que el seu nivell de vida, que mai ha estat alt, es va erosionant i llinda en ocasions amb la pobresa.

En aquestes matèries, altres activitats poden aplicar tècniques i productes alternatius, perquè tenen marge per pujar els preus. Un camp de golf utilitza sistemes avançats d’estalvi i reutilització d’aigua i planta altres espècies de gespa, perquè no té cap problema en pujar cinquanta cèntims l’hora de lloguer de les seves instal·lacions. En canvi, als pagesos els costa utilitzar les mateixes tècniques, perquè no poden aconseguir que els paguin cinquanta cèntims més pel quilo de tomàtic o pel litre de llet. El veritable drama de l’agricultura no té a veure amb el medi ambient o la salut, sinó amb l’economia: és la negativa dels consumidors a pagar més per aliments sans i respectuosos amb el medi ambient.

 

Un altre punt de fricció són determinades actuacions poc meditades en defensa de la vida natural. És clar que la pressió humana fa retrocedir moltes espècies, que cal protegir. Les papallones i les abelles pateixen els efectes dels pesticides i la contaminació i precisen que s’adoptin mesures en favor seu. Altres animals també han de ser salvaguardats, però si aquesta lògica es generalitza pot generar alguns absurds.

No té cap sentit preservar els porcs senglars, que s’han convertit en una plaga i causen danys en la perifèria de les ciutats de tota Espanya, o les gavines i els coloms, que en grans estols acaben perjudicant les persones i altres espècies d’aus menys fortes. I tampoc és sensat prohibir el control de les poblacions de llops, que causen estralls en els ramats. La seva preservació  la promouen els que viuen en ciutats i desconeixen la vida rural. Per a un pagès és com si, després d’haver exterminat les rates, a les ciutats les volguéssim tornar a introduir per defensar la biodiversitat. S’hauria d’arribar a una entesa i permetre que els ramaders es puguin defensar de forma individual i selectiva d’aquests animals i prohibir tan sols les actuacions agressives de caire indiscriminat o col·lectiu.

La segona gran qüestió és la comercialització. Els pagesos tenen enormes dificultats per fer front als majoristes. Es tracta de grups cada vegada més potents que els obliguen a acceptar preus ruïnosos. Aquest fet s’agreuja per l’acció del comerç internacional, que pressiona per rebaixar els preus i que, per rematar-ho, entra en col·lisió amb la política de defensa del consumidor europea.

Les restriccions a l’ús de determinades substàncies encareixen la producció d’aliments. De forma paradoxal, en moltes ocasions no s’apliquen als articles dels països tercers, ja sigui perquè així s’ha acordat en els tractats comercials, ja sigui per la complexitat de practicar un control efectiu. De fet, l’Organització Mundial del Comerç sempre ha considerat les normatives de sanitat pública com a barreres no aranzelàries i un obstacle injustificable als intercanvis. La idea és que, amb l’excusa de la salut, les normes tècniques o qualsevol altre objectiu aparentment benintencionat, no es coarti el lliure moviment de béns.

 És clar que les dues postures són raonables i s’hauria d’arribar a un equilibri, de manera que les restriccions al comerç estiguin ben fonamentades, però, un cop decidides, es portés una verificació efectiva. El problema és que l’Organització Mundial del Comerç considera que totes les limitacions són dolentes i, com que la Unió Europea té una política extremament incisiva en l’agricultura, que no existeix a la resta de països, on la legislació és més laxa, es crea una asimetria molt gran entre els productors interiors i els exteriors. És un xoc de trens en el qual les víctimes són els pagesos, víctimes d’una competència deslleial, i que per açò exigeixen l’aplicació de “clàusules mirall” a les importacions.

La Unió Europa no hauria d’haver imposat normes que no pot fer complir als productes estrangers, perquè sinó arribarà un dia que no menjarem cap producte sa nacional i tot seran aliments extracomunitaris, sense els controls sanitaris europeus. Així no només hauran perdut els pagesos, sinó també els consumidors.

 

Els agricultors pateixen amb especial virulència els conflictes que tots experimentam, i contra els quals tenen poques armes per enfrontar-s’hi, com la defensa del medi ambient i la globalització del comerç internacional. L’agricultura s’ha convertit en una olla a pressió que, si no s’obre una vàlvula d’escapament, pot explotar.