La vinya a Alaior (1773-1818): una expansió continuada

En els cinquanta anys que van del 1723 al 1773 la vinya d’Alaior va créixer notablement, ja que el 1773 ocupava quasi 205 has i recordem que el 1723 tenia 89,66 ha, el que suposa que cada any la superfície ocupada pels ceps havia crescut 2,3 has. Tot i que seguien dominant les vinyes normals (85%), ara apareixen més vinyes joves (11%) que velles (4%), un signe de vitalitat.

Pel que fa a la distribució de les vinyes dins del terme, i deixant de banda 83 parcel·les que no sabem on es situaven, s’observa que els tres paratges amb més superfície ocupada pels ceps eren els situats al nordest del camí del Kane (Camp Siquiat, Sant Llorenç, Son Puig), al nord d’aquest camí (Biniatzau, s’Artiga i Llimpa) i el poble d’Alaior i les terres situades més prop seu. Aquestes tres zones suposaven el 48,6% del total de vinya del terme. A una certa distància es trobaven les terres de la zona de s’Almudaina i Biniguarda, així com els plans de prop (Campàs i Binixabó) i als camins del sud (Llucassaldent, s’Alblegai i el camí del Rafal i Torralba), que en conjunt representaven el 32,7% del total. En total, aquests set indrets acaparaven el 81,3% del total de la vinya del terme.

Distribució de la vinya d'Alaior el 1773 (hectàrees)
Ubicació	Núm.	Extensió	%	Ext. Mitjana
Camp Siquiat	72	26,82	15,2%	0,37
Borrassos i Llumena	31	8,09	4,6%	0,26
Biniatzau i s'Artiga	76	28,07	15,9%	0,37
poble Alaior	86	30,78	17,5%	0,36
s'Almudaina i Biniguarda	54	15,60	8,8%	0,29
Sta. Eulalieta	34	8,30	4,7%	0,24
Campàs i Binixabó	37	15,08	8,6%	0,41
Llucassaldent	37	13,09	7,4%	0,35
camí de s'Alblegai	40	11,08	6,3%	0,28
camí del Rafal i Torralba	39	13,86	7,9%	0,36
camí vell de Maó	16	5,52	3,1%	0,35
Suma	522	176,31	100,0%	0,34
Sense determinar	83	28,58		0,34
Total	605	204,89		0,34

La superfície mitjana de les parcel·les era de 0,34 has, bastant inferior a les 0,42 del 1723 i existien diferències territorials, ja que les vinyes de prop dels plans (Campàs i Binixabó) tenien una superfície mitjana bastant més gran que la resta, mentre que les de s’Almudaina i Biniguarda i el camí de s’Alblegai eren molt més petites. Aquestes vinyes eren propietat de 432 viticultors, la majoria dels quals eren petits propietaris, ja que l’extensió mitjana que posseïen no arribava a la mitja hectàrea i el 60% tenien entre 0,25 i 1 ha. Només hi havia nou viticultors que tinguessin més d’una hectàrea i mitja de vinya. De fet, el major propietari era Joan Olivar, qui residia a Maó i tenia 3,33 ha de vinya a Binixems. El segon sí que vivia a Alaior; era Jaume Piris Febrer, qui tenia 3 ha, la majoria al camp Llinyà

El darrer punt de referència d’aquesta època ens el proporciona una font diferent: l’Estadística de Casanello (1818) que, si bé possiblement també es devia fer amb les declaracions dels propietaris, proporciona una informació molt més completa que inclou l’extensió en quarteres, a més del nombre de ceps i el valor fiscal.

Distribució de la vinya d'Alaior el 1818 (hectàrees)
Ubicació	Núm.	Extensió	%	Ext. Mitjana
Camp Siquiat i Son Planes	123	59,87	18,0%	0,49
St. Miquel i Llumena	139	79,26	23,8%	0,57
Biniatzau i s'Artiga	86	36,17	10,9%	0,42
poble Alaior	58	22,50	6,8%	0,39
Biniguarda	32	13,59	4,1%	0,42
Rambles	33	11,69	3,5%	0,35
Campàs	79	37,33	11,2%	0,47
Llucassaldent	30	15,57	4,7%	0,52
camí de s'Alblegai	24	11,24	3,4%	0,47
camí del Rafal i Torralba	31	13,89	4,2%	0,45
Binialfús	54	31,69	9,5%	0,59
Suma	689	332,81	100,0%	0,48
Sense determinar	25	8,10		0,32
Total	714	340,91		0,48

Segons aquestes dades, la vinya d’Alaior va créixer entre el 1773 i el 1818 un notable 66,4%, el que suposa 3 ha per any, un ritme molt superior al del període anterior i de fet fou el terme municipal de Menorca que va créixer més. L’extensió mitjana de les parcel·les va augmentant molt (41%), i tot i que la tendència a tota Menorca fou aquesta en cap municipi es va donar un creixement tan gran.

Tanmateix, aquest creixement es va focalitzar en molt pocs indrets, que es devien especialitzar en el conreu de la vinya. Hi destaca especialment el nord de camí de’n Kane i concretament Sant Miquel, que va esdevenir la principal zona vitícola del terme. També es va expandir de forma important la zona situada més a l’est d’aquesta, especialment els terrenys de Son Plantes i Sant Llorenç de Binixems, que es col·locà en el segon lloc. La zona del plans coneguda com el Campàs va experimentar un creixement similar i es situà en tercer lloc. Finalment, els ceps es van multiplicar per Binialfús, on el 1773 hi havia poca vinya, per la qual cosa quasi va igualar en importància a Biniatzau, on com a altres indrets la vinya plantada no va variar gaire. Aquests cinc punts concentraven el 73,4% dels ceps del terme.

Aquest creixement es va fer plantant vinyes més grans, cosa especialment notable a Sant Miquel i Binialfús i també molt remarcable a altres indrets (camí de s’Alblegai, Llucassladent, Son Planes i Biniguarda), la qual cosa ens fa pensar que, a diferència del que succeïa a la resta de l’illa, els propietaris més acomodats van protagonitzar la plantació de vinyes. Potser d’aquesta manera només ocupaven un protagonisme que a altres termes de l’illa feia anys que tenien els grans propietaris, perquè, malgrat tot, la gran majoria dels vinyaters eren petits: les propietats d’entre 0,2 i 1 ha suposaven el 69% del total del terme. Els grans propietaris, aquells que tenien vinyes que sumaven més de dues hectàrees només representaven el 13,4%, això sí concentrades en només setze individus. No de forma casual els dos primers viticultors Joan Olivar (5 ha) i Josep Mir (4,17 ha), eren residents a Maó.

Una particularitat de la distribució de les vinyes a Alaior és que hi ha un conjunt de paratges on hi havia quantitats significatives de vinya i que actualment ens són desconeguts i no sabem on se situaven, tot i que la majoria ja han estat recollits per Mascaró Passarius al seu Corpus de Toponímia de Menorca. Són els casos de Son Estric, on hi havia cinc vinyes que ocupaven prop de dues hectàrees; el pou del penjat, on el 1773 hi havia 15 vinyes amb una extensió total de 4,5 ha; el pi d’en Llobera, on el 1818 hi havia sis vinyes, que ocupaven més de dues ha o el camí de la Pedregossa, on el 1818 es van plantar 13 vinyes amb una extensió de 3,6 ha. Açò sense comptar fins a una dotzena de noms poc coneguts on hi havia una o dues vinyes. Aquests topònims els hem de considerar restes de la important activitat vitícola que es desenvolupava al terme d’Alaior.

Aquestes dades són coherents amb les noves vinyes plantades aquests anys  a Alaior les quals coneixem, gràcies a què els propietaris les havien d’inscriure per gaudir de l’exempció del pagament del delme. Entre els anys 1810 i 1816 es van plantar una gran quantitat de ceps, 31,5 ha (4,5 ha anuals). El ritme de plantació va anar baixant els anys següents: entre 1817 i 1820 només van ser 6,5 ha (1,6 anuals) i de 1821 a 1838 un total de 8,2 ha (0,45 ha per any), uns valors semblants als del 1808 i 1809 en què es van sembrar 0,6 ha cada any. En conjunt, Alaior fou el poble en què es van plantar més vinyes de tota l’illa (el 44% del total).

Per tant, l’expansió principis del segle XIX va portar a la vinya d’Alaior al seu punt més alt. A partir d’aquí la crisi econòmica que patí Menorca, causada pel Decret de 1820 que prohibia la importació de grans i estroncava les activitats marítimes que fins aquell moment havien estat la base de la prosperitat de l’illa, van provocar que la viticultura iniciés una decadència de la qual ja no es recuperaria.

Alfons Méndez Vidal

El gin de Menorca, de la llegenda a la història. Els gins de Can Fornero

Una família amb un llinatge molt corrent, Pons, coneguts com “Fornero”,  ocupa un espai important en la destil·lació i venda de licors a Maó, on pel que sembla, comptaven amb diversos alambins. El 1876, J. Pons germans (Fornero) anunciava la venda de ginebra legítima d’Holanda arribada amb el vapor a un magatzem al Moll de Llevant. El 1880 oferien vins i licors importats: rosolis, menta, aniset de Madrid, vins de Xerès, mistela i garnatxa. 

Paral·lelament, Jaume Pons Borràs el 1876 oferia vins i licors en un local de la Costa de l’Abundància: vins de Binissalem, aiguardents doble anís, esperit de vi superior, conyac, ginebra d’Holanda, absenta de Pernod i rosolis fins. El 1882 venia vi de Binissalem, però poc després liquidava el negoci, que, a més dels licors, incloïa un alambí. Com que a partir d’aquest moment en el mateix emplaçament s’anuncia el seu germà Rafael (que és qui esmenta l’Arxiduc), hem de concloure que aquest es va fer càrrec de les instal·lacions. Rafael devia de ser un comerciant important, ja que despatxava embarcacions a la vela (tant en nom propi com a nom de germans Pons (a) Fornero). Quan el seu germà Jaume va morir, el 1896, els velers Sant Jaume i Sant Rafael van posar les banderes a mitja asta. També arrendava la recaptació de l’impost de consums, per xifres tan elevades com 210.000 ptes.

El 1889 Rafael Pons es va traslladar al Moll de Llevant, al local on el 1876 tenien el seu magatzem els germans Fornero. Hi anunciava la fàbrica de licors del seu nom amb un llistat de begudes renovat, ja que si bé començava amb conyac, ginebra d’Holanda i rom, continuava amb (aiguardent de) Santa Maria, aiguardent, canya, aniset, palo, així com absenta i ginebra de Maó. Cal fer notar que es tracta de la primera vegada que s’ofereix el gin del país. No seria la darrera, perquè el 1891 publicà un anunci similar de la seva fàbrica d’aiguardents i licors, la qual cosa ens hauria de recordar que l’aiguardent encara tenia un consum important. Aquí apareix una nova beguda: l’esperit de vi. Aquests anuncis es van perllongar fins l’any 1895.

El Bien Público, setembre del 1889

És possible que Rafael Pons volgués contrarestar la publicitat que des del 1885 feia Beltran del seu estomacal. El 1892 Beltrán respondria anunciant el seu gin i dos anys més tard un nou fabricant, Josep Pons Sintes, introduiria simultàniament el seu estomacal, un anís i gin. De manera que al mateix temps que veiem sortir a la llum la fabricació de begudes tradicionals del país, comprovam que a finals del segle XIX ni el gin era l’única especialitat local ni potser la més consumida.

Seguint amb a la família Fornero, el 1890 se subhastaren els efectes del magatzem de Francesc Pons Fàbregues, al carrer  prolongació de Sant Josep de Maó, que incloïen, un alambí i “pipería y efectos de licorista”. Aquest fabricant també és citat per l’Arxiduc. L’any següent Llorenç Pons i Sintes repetia la subhasta i en donava informació. Per tant, s’estaven liquidant dues fàbriques de licors de forma paral·lela, aquesta i la de Ponsetí que hem vist abans.

Josep Pons Sintes, probablement germà de Llorenç, devia d’adquirir aquest darrer establiment. En tot cas, el 1893 obre La Confianza. Nuevo almacén fábrica de aguardientes, anisados y licores al Moll de Llevant, 16, amb la indicació que elaborava tota casta d’anisats i licors superiors procedents d’esperit de raïm rectificat. L’any següent anunciava els licors a la venda encapçalats pels aiguardents (de Santa Maria, doble anís i senzill), seguits per quatre licors “del país”: ginebra, aniset, palo i absenta; també ven canya blanca i vermella, conyac, ginebra d’Holanda i rom.

Es dóna la circumstància que l’any 1894 van coincidir en la mateixa pàgina de la premsa els anuncis de Josep Pons i Rafael Pons, el darrer com “Antigua y acreditada fàbrica” i el primer com “moderna y acreditada fàbrica”. És clar que s’estava establint una forta competència entre els dos membres de la família, ja que la relació dels licors venuts és idèntica, així com els preus, que depenien de si la compra es feia a Maó, es Castell o altres poblacions de l’illa. 

El 1902 Josep Pons reformula la seva publicitat per oferir en grans lletres Gran Estomacal Furneru. En la part baixa de l’anunci s’assenyalaven dues altres especialitats la casa: Anís imperial Regente i Ginebra Furneru. La fàbrica s’havia traslladat a la carretera nova (actual carretera Maó-Ciutadella). En l’anunci del 1912 s’explicava que l’estomacal havia estat premiat amb una Medalla d’Or en l’Exposició de Buenos Aires del 1911. Llavors la destil·leria s’havia traslladat a la rampa de l’Abundància. Com es pot comprovar Pons seguia el camí obert per Beltrán amb el seu estomacal.

A la taula 4 hem recollit tots els fabricants de licors documentats a Maó en aquest període, incloent dos casos en què el local de destil·lació es va traslladar.

Taula 6. Fàbriques d'aiguardents i licors de Maó (1859-1912)
Fàbriques de licors	Adreça	Anys	Ginebra
Ramon Vives	camí des Castell, 109	1859-1870
Joan Vives	Portal de Mar, 20	1872-1881
Josep Ponsetí (1)	camí des Castell 72	1876-1892
Francesc Pons Fàbregas (1)	carrer Sant Josep	-1890
Manuel Beltran Pujol. La Vid (1)	Portal de Mar, 20	1882-1887
Manuel Beltran Pujol (2)	Moll de Ponent	1887-1911	1892
Jaume Pons Borrás	Costa de l'Abundància	1876-1882
Rafael Pons Borrás (1)	Costa de l'Abundància	1882-1895	1889-1895
Rafael Pons Borrás	Moll de Llevant, 8	1889-1895
Josep Pons Sintes. La Confianza (2)	Moll de Llevant, 16	1893-1912	1894-1902
Pedro Pons Escudero (2)	Moll de Llevant, 8	1911-1912
Viuda e hijos de J. Hernández (2)	Carrer s'Arraval, 156-A	1911
(1) Arxiduc Lluís Salvador (1890). (2) Guia de Menorca (1911)

D’aquesta manera es constata la freqüència de la successió familiar. Tot i que les destil·leries de les famílies Beltrán i Pons (Fornero), eren les més importants, de fet funcionaven quatre alhora. Segons Hernández Sanz (1908) el principal era Beltrán. A la guia turística de Menorca del 1911, Beltrán i Pons són els únics que insereixen publicitat (de forma significativa tot dos anunciant els seus anissos estomacals), però en l’apartat d’indústria, s’indica l’existència de quatre fàbriques de licors, afegint-hi altres dos, un d’ells, a l’antic local de Rafael Pons.

D’altra banda, a Maó existien diversos comerços que anunciaven la venda de begudes alcohòliques. Normalment se situaven al centre de la població i la publicitat es concentrava en èpoques festives, sobretot a final d’any. Els productes oferts eren d’importació: aiguardents, normalment de Mallorca, licors com ara rom, absenta i rosolis, xampany, xerès i altres vins generosos, i vins francesos i espanyols. Com a excepció, el 1897, una adrogueria del carrer de la Infanta de Maó, dins del seu assortit oferia articles de consum general, vins del país i estrangers i diversos espirituosos, entre els quals n’hi havia de forans com vermut de Torí, aiguardent de Santa maria, canya de Matanzas, rom i conyac, i tres del país: aiguardent sec, ginebra seca i palo, per aquest ordre. Aquest anunci referma la manca de preponderància del gin sobre altres licors a finals de segle.

És interessant observar com la ginebra forastera sempre és holandesa, la qual en ocasions es destaca amb el qualificatiu de “legítima”. Un venedor proporciona una marca: ginebra La Campana (Kell y Cª), i afegeix que també en disposa de “clase corriente”. Aquest fet és coherent amb una troballa recent, amb motiu del dragatge del port de Maó, que va rescatar diversos contenidors ceràmics de la factoria Blankenheym & Nolet, de la ciutat de Schiedamm, un dels centres productors més importants d’Holanda, que va funcionar entre el 1853 i el 1891. Aquest recipient és excepcional també perquè és molt semblant a l’emprat en terrissa i vidre per gin Xoriguer, la marca més venuda a l’actualitat.

L’escriptor Angel Ruiz i Pablo a la narració “Los Porches”, del 1888, descriu la taverna des Castell d’aquest nom, on indica que “Por supuesto, que no figuran en la estantería ni el Oporto, ni el Jerez, ni el Champagne, ni el Montilla, sino algunos nada finos licores del país, venenos lentos conocidos con los nombres de aguardientes, caña, gin y anisete”. El mateix autor va incloure el mot “gin” dins dels anglicismes de l’illa, en la seva comunicació al Congrés de la Llengua Catalana del 1906. En la narració ”Quan se perd s’eima”, publicada el 1923, però ambientada al segle XIX introdueix un personatge “devot d’es vi, es gin, s’aigordent i tota casta de líquid amb tal que no fos aigo”. Aquestes descripcions ens situen en l’etapa en què el gin era una beguda alcohòlica més.

La renovació turística de Menorca, assignatura pendent

Aquests dies tothom que viu del turisme està preparant la nova temporada. Paral·lelament en pocs dies s’han celebrat dues activitats per reflexionar sobre el seu estat a la nostra illa: la presentació de l’anuari de turisme de Gadeso i una conferència a Innovem. En la primera, s’ha afinat el diagnòstic de les fortaleses i debilitats del sector i en la segona es van exposar les darreres tendències i s’oferiren propostes de futur. 

Des de fa un temps diverses veus del món turístic demanen un pla estratègic, és per açò que crida l’atenció que els principals actors del ram hagin estat absents en aquests actes. De fet, un dels punts que s’han destacat ha estat l’escàs coneixement del fet turístic que es té a Menorca, tant pel que fa a la societat en general com per l’empresariat. Segons la meva opinió, una de les principals fonts de desacord entre els diferents agents és la manca d’informació compartida.

Així mateix, hi ha un consens entre els experts sobre la insuficiència del turisme com a generador de riquesa econòmica i la necessitat de complementar-lo amb altres activitats productives de major capacitat de creació de valor afegit i llocs de treball qualificats. La indústria, en la qual Menorca encara és capdavantera a les Illes Balears, i els serveis de tecnologia punta, dels quals la fira Innovem ens ofereix anualment un panorama ben promissori, haurien de ser una prioritat per a la política econòmica de l’illa.

D’altra banda, s’ha remarcat la dificultat de Menorca per atreure visitants, la qual no és d’ara, tal i com demostra el fet que l’illa fou la darrera en desenvolupar aquest sector a les Illes Balears. De fet, el problema té un triple origen. Per començar, la major part de la nostra planta hotelera és propietat d’empresaris forans, els quals envien a l’illa el mateix tipus de turistes que els que van a Mallorca. Aquesta balearització de Menorca dificulta la diferenciació del nostre producte turístic.

Aquest fenomen es veu agreujat perquè la intervenció autòctona es va fer en gran part a través de la construcció d’apartaments i amb una oferta minifundista de serveis complementaris generalistes, que es limiten bàsicament a bars, restaurants i petits comerços. L’evolució de la demanda ha fet que aquestes activitats estiguin en retrocés. Açò explica les dificultats dels empresaris locals i demostra la necessitat d’adaptar-nos a les transformacions del mercat.

No es tracta d’una conjuntura específica de Menorca. A Mallorca i Eivissa també es van construir molts apartaments. Tanmateix, han tingut una major capacitat de resposta, ja que des del punt màxim de principi dels anys noranta, han reduït el seu nombre un trenta per cent, mentre que a la nostra illa seguim conservant les més de vint mil places que teníem el 1994.

Finalment, Menorca és l’illa amb la menor despesa per turista de les Balears. Com que aquí els preus hotelers són més alts, la diferència rau en els apartaments i en l’oferta complementària. Aquest fet desmunta el mite del turisme de qualitat de la nostra illa i ens enfronta amb la debilitat de la nostra oferta, incapaç de crear productes turístics d’un valor afegit comparable al de la resta de l’arxipèlag.

Al mateix temps, el turisme els darrers anys ha experimentat canvis profunds. La distribució està sotmesa a una important transformació, amb l’aparició dels portals globals per Internet (Booking, Tripadvisor i d’altres) i la irrupció de les companyies aèries de baix cost, la qual cosa està revolucionant la manera com la gent viatja (s’arriben a consultar dotze planes web abans de contractar). Ha entrat en crisi el segment de qualitat-preu mitjà, erosionat pels baixos preus i els productes de gamma alta.

Els turistes també han evolucionat. Presenciam la irrupció de nous països, com Rússia, Xina o la Índia, amb característiques diferents. Un bon exemple és la demanda xinesa de destins de platja; no és que es banyin, però els encanta fer-se fotos, amb la qual cosa trien els destins amb les platges més belles i glamuroses: una oportunitat per indrets com Menorca.

El viatger també ha modificat el seu comportament. Ja no busca la satisfacció de necessitats bàsiques com bon temps, allotjament i alimentació, sinó que cerca una experiència atractiva, tot un repte. Per fer-hi front, alguns elements s’han de reforçar. El factor humà esdevé essencial: el tracte del turista des de la seva arribada, el seu allotjament a la contractació de tot tipus de serveis pot capgirar la percepció de les vacances. Açò implica la necessitat de professionalitzar. L’experiència del viatge està íntimament lligada a l’expectativa sobre el lloc d’arribada. El turista cerca acomplir la idea que s’ha fet abans de venir, i que no es pot defraudar.

Segons Delfí Torns, director gerent de SERHS, una potent empresa turística catalana, Menorca hauria d’optar per una diferenciació clara i proposa que sigui el destí amb les platges més clares de la Mediterrània. Així mateix s’hauria d’optar per fomentar la qualitat i l’exclusivitat. La nostra illa no té condicions per competir en preus: hi ha desenes de destins propers més barats. La única alternativa viable és la qualitat, per la qual cosa s’ha de reconvertir part de l’oferta i crear productes turístics d’alt valor afegit. És evident que aquesta aposta s’hauria de complementar amb una oferta més convencional (que és la que ara tenim), però mantenint una línia. Aquest nou esquema implica una internacionalització amb sentit, per atreure els mercats amb major possibilitat per créixer dins del segment de l’excel·lència.

No esteim parlant d’un futur llunyà. En el món actual, es poden realitzar girs estratègics de forma ràpida. El secret és avançar units en el sentit de les noves corrents i treballar amb coherència.

Alfons Méndez Vidal