La distribució de les vinyes des Mercadal, es Migjorn i Ferreries (1799-1818)

En els cinquanta anys que van passar entre el 1747 i el 1799 la vinya del terme des Mercadal només va créixer un 14%. Aquesta expansió es va concentrar as Mercadal i Ferreries, que van créixer el 23%, mentre que es Migjorn retrocedia el 16,5%. La dimensió mitjana de les vinyes es va mantenir, tot i que la situació va divergir entre es Mercadal, on va augmentar, i es Migjorn i Ferreries, on es va reduir.

Distribució territorial de la vinya des Mercadal (1799)
Districte	Núm.	Extensió	% s. total	Ext. Mitjana
Es Mercadal	102	34,11	54,5%	0,33
Es Migjorn	56	11,68	18,6%	0,21
Ferreries	80	16,83	26,9%	0,21
Suma	238	62,62	100,0%	0,26

Pel que fa a la distribució de les vinyes no hi ha grans canvis respecte al 1747: as Mercadal la gran majoria és a Bellamirada, Vilanova i Tirant; la resta és pràcticament tota a pocs quilòmetres del poble (la Ribera, camp roig, Binialmaia, Barbatxí, el Toro,...). As Migjorn els ceps són prop del poble, a Binicodrell i al canal de Binicodrell, altrament dit de les vinyes. A Ferreries, en canvi la vinya es seguia concentrant a Son Gras i Biniatrum, tot i que també es trobava als voltants del poble (Coll Llis, son Telm i sa rovellada).

Distribució de la vinya de Mercadal (1799)
Ubicació	Núm.	Extensió	%	Ext. Mitjana
Es Mercadal poble	12	3,35	5,9%	0,28
Llinàritx	9	3,84	6,8%	0,43
Prop des Mercadal	20	4,70	8,3%	0,23
Bellamirada i Vilanova	34	15,82	27,8%	0,47
Fornells i nord	9	2,13	3,7%	0,24
La Cucanya i est	3	1,14	2,0%	0,38
Biniatzem	4	0,99	1,7%	0,25
Binicodrell	18	4,15	7,3%	0,23
canal de les vinyes	17	1,74	3,1%	0,10
Binigaus	2	0,83	1,5%	0,42
Es Migjorn sense esp.	6	3,42	6,0%	0,57
Ferreries poble	13	3,00	5,3%	0,23
Biniatrum	20	3,58	6,3%	0,18
Son Gras	36	5,21	9,2%	0,14
Algendar	4	2,91	5,1%	0,73
Suma	207	56,82	100,0%	0,27
Sense determinar	31	5,80		0,19
Total	238	62,62		0,26

Les vinyes més grosses es situaven a Llinàritx i camp roig i Vilanova i alguns llocs, com Binigaus, Algendar i altres sense especificar, mentre que pel costat contrari al canal de Binicodrell i Son Gras les vinyes eren extraordinàriament petites.

El darrer punt de referència d’aquesta època ens el proporciona una font diferent: l’Estadística de Casanello del 1818 que, si bé possiblement també es devia fer amb les declaracions dels propietaris, proporciona una informació molt més completa que inclou l’extensió en quarteres, a més del nombre de ceps i el valor fiscal.

Extensió de vinya del terme des Mercadal (1818)
Districte	Núm.	Extensió	Ext. Mitjana
Es Mercadal	133	51,96	0,39
Es Migjorn	73	11,28	0,15
Ferreries	71	12,09	0,17
Suma	277	75,33	0,27

En conjunt als termes del centre de l’illa la vinya arribà a superar les 75 hectàrees. La superfície ocupada pels ceps va créixer un 52% as Mercadal, que és el terme que protagonitza el creixement vitícola, ja que es Migjorn quedà gairebé igual i a Ferreries retrocedí el 22%. La superfície mitjana de les vinyes va tornar a augmentar as Mercadal i a retrocedir als altres dos termes.

Distribució de la vinya de Mercadal (1818)
Ubicació	Núm.	Extensió	%	Ext. Mitjana
Es Mercadal poble	1	0,17	0,2%	0,17
Llinàritx i camp roig	9	2,50	3,3%	0,28
Prop des Mercadal	24	6,66	8,8%	0,28
Pinar de na Bou	25	12,67	16,8%	0,51
Bellamirada	50	19,36	25,7%	0,39
Fornells i nord	1	0,33	0,4%	0,33
La Cucanya i est	23	10,27	13,6%	0,45
Binicodrell	33	5,48	7,3%	0,17
canal de Binicodrell	40	5,80	7,7%	0,14
Ferreries poble	2	0,77	1,0%	0,38
Biniatrum	9	1,58	2,1%	0,18
Son Gras	54	7,99	10,6%	0,15
Algendar	6	1,75	2,3%	0,29
Suma	277	75,33	100,0%	0,27

En general, es va produir una major concentració de la vinya en paratges molt concrets. As Mercadal, continuava la concentració del nord a Bellamirada, Vilanova i Tirant, que no va créixer gaire. Se li havia afegit un conjunt de vinyes noves que es van plantar al pinar de na Bou, que no sabem on es situava i constitueix la segona agrupació vitícola del terme. La zona de La Cucanya també havia crescut molt, arribant a ser la tercera en extensió. El darrer canvi fou el trasllat de vinyes del poble a terrenys situats més exteriorment, com Binialmaia o el camí nou (segurament el camí d’en Kane). As Migjorn, les vinyes es van concentrar en la zona més propera al poble: Binicodrell, Binicodrellet, Mestai i Na Fratx, per un costat i el canal de Binicodrell per l’altre. Finalment a Ferreries també van retrocedir les vinyes que hi havia prop del poble i gairebé totes les vinyes eren a Son Gras i, en molta menor mesura, a Biniatrum i Algendar.

Tot i que la dimensió mitjana de les vinyes era la mateixa que vint anys abans, les més grans es situaven als paratges on la vinya havia crescut més: Pinar de na Bou i La Cucanya, mentre que a la resta d’indrets la dimensió mitjana havia tendit a disminuir.

Aquest creixement de la superfície ocupada pels ceps es donà a tota Menorca i segurament va tenir la seva causa en la relativa prosperitat que va viure l’illa entre el 1793 i el 1814, un període en què els menorquins es van beneficiar de l’estat de guerra quasi permanent que es va produir a Espanya. La viticultura es va veure afavorida també per la pràctica eliminació de l’aforació dels preus del vi, que va permetre que cresquessin considerablement, superant el llarg període de contenció de preus que havia marcar la segona part del segle XVIII. Tanmateix, la fi de les guerres i, a partir del 1820, la prohibició d’exportar grans, van condemnar a Menorca a una greu crisi econòmica. Els preus del vi van retrocedir fortament i a tota l’illa, i es Mercadal i Ferreries no foren cap excepció, el conreu mai més tornaria a recuperar les impressionants xifres d’inicis del segle XIX que acabam de veure.

Alfons Méndez Vidal

Els política i la síndrome de Noè

Les darreres eleccions estan a punt de provocar un canvi substancial en el govern dels ajuntaments, Consell Insular i Govern Balear, en un moviment oposat al que es va produir fa quatre anys. Aquesta oscil·lació pendular que ja fa dues dècades que dura ens hauria de fer reflexionar sobre què està passant en la tensa relació que hi ha entre polítics i ciutadans.

Cada quatre anys els nous governants cauen en la síndrome de Noè. Pensen que les eleccions han estat el diluvi universal i que ells són en Noè, escollit per la mà de Déu per salvar l’espècie humana i repoblar la terra amb els animals que han preservat. D’aquesta manera, emprenen una carrera accelerada per trastocar les nostres ciutats, les nostres carreteres, l’educació, la sanitat, la justícia i, fins i tot la nostra economia.

Tanmateix, aquests salvadors de la pàtria no es troben davant d’un planeta arrasat on es pot començar a edificar sense obstacles. El món segueix ple de persones que intenten viure com abans i que se senten agredides per la magnitud de les transformacions amb què els assetgen els nous dirigents.

En l’anterior mandat hem hagut de suportar un intent de capgirar l’educació dels nostres fills amb el TIL, de transfigurar la carretera general amb les rotondes, rebaixar la protecció del territori trabucant el PTI per la porta de darrera, o rebatejar la nostra ciutat com Maó-Mahón.

Galileu Galilei deia que el llibre de la natura és escrit en llenguatge matemàtic. Per mi, també ho és el de la naturalesa humana. Com més ràpid un polític vol modificar la vida dels ciutadans, més de veres perd les eleccions. Aquesta equació es compleix de manera inexorable. La radicalitat dels canvis és rebutjada perquè topa amb les expectatives de la gent.

Açò es deu al fet que, malgrat les aparences, les societats europees han arribat a un estat de benestar que les fa netament conservadores. Tothom vol preservar la seva feina, la sanitat, l’educació dels seus fills, un paisatge agradable i unes ciutats amables. És molt significatiu que la punta de llança de les protestes contra els efectes de la crisi sigui el moviment antidesnonaments, perquè es tracta de la lluita dels ciutadans per conservar la seva casa. Els que han vist en aquestes protestes l’espurna d’una revolució s’erren del tot; el que hi ha és la reacció contra la pèrdua del patrimoni familiar, un fet sociològicament inèdit que ens allunya de les revoltes del segle passat, que volien nacionalitzar els mitjans de producció.

Els guanyadors de les eleccions, com no pot ser d’una altra manera, aixequen la bandera del canvi. Tanmateix no s’han d’equivocar, en la seva major part, aquest consisteix en la devolució del que hem perdut els darrers anys. Recuperar els drets econòmics, educatius, sanitaris, culturals: tot el que es faci en aquesta direcció serà benvingut. Però anar més enllà serà un camp de mines, llest per fer saltar el polític ingenu que posi un peu damunt.

És cert que la societat del segle XXI presenta caires insòlits. La catòlica Irlanda acaba d’aprovar el matrimoni entre persones del mateix sexe. Els nous temps demanen una forma diferent de governar, amb més transparència, més participació ciutadana i una actitud bel·ligerant en contra de la corrupció. Els polítics han de ser més propers als ciutadans i escoltar les seves demandes dia a dia. Sobren dedicacions exclusives i càrrecs de confiança i s’han de rebaixar les seves prerrogatives, eliminant aforaments, retribucions, pensions, viatges,...

Des de fa trenta anys, la distribució de la riquesa s’ha tornat més desigual. Vivim un món injust, on un petit grup de potentats i d’empreses de cada vegada guanyen més, i la majoria de la gent té manco ingressos. S’ha fet públic com grans empresaris i polítics significats desplacen la seva fortuna a paradisos fiscals. Cal redistribuir la renda i lluitar contra el frau fiscal: els autènticament rics i les empreses multinacionals que evadeixen impostos han de pagar més. D’aquesta manera es podran mantenir i ampliar els drets socials.

Algunes mesures es podran prendre en l’àmbit local, regional o nacional, però el partit es jugarà sobretot en territori europeu. Europa no és un concepte abstracte, sinó la instància on es decideix el nostre destí. Hem de ser exigents i reclamar de forma decidida una redefinició de les regles del joc econòmic.

Les pròximes setmanes nous governants substituiran els anteriors. En les seves mans està continuar amb la vella política i seguir aferrats a la síndrome de Noè, que pretén transformar-ho tot en dos dies, o bé emprendre una nova via i concentrar-se en recuperar les coses que hem perdut i estudiar molt bé quines innovacions són realment necessàries, escoltant sempre la veu de la ciutadania.

Els anteriors governants s’han equivocat en moltes coses, que cal rectificar, però d’altres les han fet bé, en tots els àmbits. El PTI s’ha d’adaptar als nous temps, amb sensibilitat i consens. La reforma de la carretera general s’ha de redimensionar a una escala menorquina. S’ha de reorientar el turisme amb productes de qualitat, però també apostar pel redreçament de la indústria. Els fons públics s’han de gestionar amb responsabilitat. A Maó, la recuperació de sa Graduada va ser un encert. El carrer de ses Moreres està bé tancat al tràfic. La neteja i manteniment dels carrers i la cura dels jardins ha millorat i encara ho pot fer més. La revitalització del centre històric és un fet que s’ha de sostenir i reforçar. Hem vist a un ajuntament que rectificava quan cometia errors i s’ha de continuar amb aquesta atenció a la veu de la gent de carrer.

Només avançarem si acceptam el parer del filòsof que afirma que som com nans asseguts al coll de gegants, que són els que ens han precedit, i podem veure més enfora, no per l'agudesa de la nostra vista o per la nostra elevada alçada, sinó perquè ens aixecam sobre la seva altura gegantina.

Alfons Méndez Vidal

El gin de Menorca, de la llegenda a la història. Descobrint els secrets del gin: les llibretes de Josep Pons Sintes

Fa uns dies vaig entrar en contacte amb Víctor Barber Pons, net de Josep Pons Sintes, de qui havia parlat en l’article dels licoristes coneguts com “Fornero”, que té diversos objectes del seu avi: pipetes i matrassos, així com les llibretes amb les fórmules que emprava el seu avant passat per preparar els espirituosos. Poca cosa sap Víctor dels seus avis, llevat que la família procedia de Ciutadella.

En un dels quaderns es troba la nota “Otro método de fabricar copiado de un librito propiedad de mi abuelo” i, de fet, a la capsa on es guarden els quaderns hi ha l’opuscle “Química popular para hacer toda clase de licores y vinos, escrito por la esperiencia”, publicat a Sevilla el 1849, amb el segell de la llibreria Fàbregues de Ciutadella.

 

Josep Pons Sintes

Després de cercar als padrons d’habitants de finals de segle, he pogut desenredar els fils de parentiu: l’avi Pons Fornero, segurament nascut poc després del 1800, va tenir tres fills a Maó que es dedicaren a la destil·lació de begudes alcohòliques. El major, Josep Pons Borràs, del 1827, va morir el 1882 deixant quatre fills, dels quals només el segon, Josep Pons Sintes va fabricar licors. Jaume, del 1837, va tenir una destil·leria fins el 1882, any en què la traspassà al seu germà Rafel. Rafel Pons Borràs, del 1835, que és un dels licoristes de qui parla l’Arxiduc, fou el primer en publicar un anunci esmentant el gin de Menorca. Quan morí, el 1897, el succeí el seu fill, Pere Pons Escudero.

Josep Pons Sintes, nebot de Rafel, era un empresari actiu. El 1903 va presentar els seus destil·lats a l’Exposició Hispano-americana de Barcelona, al costat de Manuel Beltrán. El 1911 participà en l’Exposició de Buenos Aires, on fou premiat amb una Medalla d’Or, la qual cosa va aprofitar per llançar una notable campanya publicitària els anys següents, fins el 1914. La seva primera fàbrica era al Moll de Llevant, 16. A principis de segle XX, s’havia traslladat a la carretera general (Maó-Ciutadella) i tenia una botiga al carrer Bastió. Devers 1912 instal·là la destil·leria a la Rampa de l’Abundància, on treballà fins el 1930, quan es retirà a la casa que tenia a la carretera de Sant Lluís (al punt conegut com els pins, al quilòmetre tres), per morir el 1935.

Un cop situat el personatge, podem penetrar en els seus secrets. Va escriure cinc llibretes, que contenen un total de 231 fórmules, la majoria d’aiguardent i licors (95) i de vins generosos (45), però també d’altres productes, com ara xarops, refrescos, vins, essències i medicines.

Els espirituosos són recollits en tres quaderns. El primer titulat “Libro práctico escrito por la experiencia para hacer toda clase de aguardientes, anisados, ginebras, ron, cognac, licores finos, vermouth, jarabes, etc.” està datat el primer de gener del 1895. Josep disposava de dos alambins, un de 400 litres i l’altre petit, d’uns 25 litres. Les dues primeres llibretes, especialment la del 1897, contenen algunes receptes més antigues que tenen el seu origen en el llibret del 1849. Hi apareixen mesures antigues, que desapareixen en els següents quaderns. A més de lliures i unces, s’utilitzen els graus Cartier, una escala alcohòlica menys precisa que la decimal, ja que va dels 10º als 40º. També s’esmenta el brandi prova d’oli. No totes les preparacions provenen d’aquell llibre i, particularment, les fórmules de ginebra són originals.

Josep Pons elaborava uns vint licors diferents: conyac, whisky, ginebra d’Holanda, gin, palo, calent, gin i sirop, rom, canya blanca i vermella, aiguardent de pota, aiguardent de la Rioja, anís sec i dolç, aniset de Bordeus, diversos anissos aromatitzats (Regente, Espanya, higiènic estomacal, flor d’anís), escarxats (de rom, conyac i anís), absenta, menta, rosolis (de rosa, crema de cafè i taronja), però si tenim en compte qualitats i varietats, hem de parlar de quasi un centenar de begudes. Entre aquestes només n’hi ha dos que podem considerar pròpies de Menorca: l’aiguardent i el gin, tot i que també trobam les receptes de l’absenta de Maó i la flor de Menorca. A banda, hi ha els licors inventats per Fornero, bàsicament anissos aromàtics.

Pel que fa al gin, el 1895 només n’hi havia la Ginebra Holanda i el gin del país, o sigui de pota. La diferència entre les dues preparacions és mínima; els ingredients són idèntics: alcohol, baies de ginebró, que s’especifica que han de ser fresques i esclafades, i pell de llimona. Només varia la quantitat de ginebró, que és doble en la ginebra holandesa que en gin, així com la graduació final, més alta en la primera (47,5º) que en el gin (45º). La fórmula del gin està tatxada i per tant va ser substituïda per la de la següent llibreta, però no la de la ginebra. El gin es destil·la fins els 18º i la resta fins els 11º són “repassos”.

En el quadern del 1897 hi ha dues receptes de gin, a la primera i la darrera pàgina  i també estan tatxades; la segona es titula “ginebra del país molt bona, imitació a ginebra d’Holanda”, la qual cosa ens corrobora la idea que les diferències entre ambdues eren molt minses. És una preparació molt complexa en què la beguda és destil·lada diverses vegades. També hi ha les fórmules d’“Imitació a ginebra Holanda” i “mètode de fer ginebra”. En el gin ara només s’aprofita la destil·lació fins els 25º.

Finalment, la llibreta d’aiguardent i licors conté cinc receptes de ginebra. Una, la ginebra Furneru, que l’empresari oferia en la seva publicitat, és una evolució de la fórmula d’”Imitació ginebra Holanda” del 1895 i és una mescla de gin ben fet, amb una petita quantitat de brandi, i un 2% d’essència de ginebra Boyer i sucre. La segona es diu “ginebra tipus Holanda molt fina” i té la particularitat que s’obté destil·lant brandi de 60º, i, a més de baies de ginebró i pells de llimona, duu arrels de ginebró. El resultat és un licor de 45º.

Hi ha dues receptes de gin del país que provenen de les llibretes anteriors, però es nota una tendència a augmentar una mica el contingut de baies de ginebró (ara s’especifica que s’eliminin les podrides) i de doblar el de les pells de llimona. S’obté un espirituós que té 42º, una mica inferior al dels quaderns anteriors, si bé en aquells s’utilitzaven graus Cartier.

Finalment trobam la ginebra d’Holanda en fermentació, que es tracta d’autèntica ginebra feta de la fermentació durant 20 dies d’ordi i malta, el resultat del qual es destil·la i rectifica. També figura una altra recepta de ginebra tipus Holanda, que és molt similar a la que surt a la llibreta del 1895 i proporciona un licor de 48º. No és l’únic cas de begudes fermentades, ja que també hi ha la fórmula per obtenir alcohol a partir d’ordi o altres grans. D’altra banda, també figura la producció de vins a partir de la fermentació de raïm i la de cervesa, amb ordi, malta, llúpol i celiandre.

En resum, per Josep Pons, el gin de Maó és una imitació de la ginebra d’Holanda. No havia una recepta tancada sinó que anava evolucionant amb els anys, fins a arribar a un licor de 42º amb forta presència de ginebró i llimona, el qual convivia amb altres preparacions, entre les quals es troben variants del gin tradicional (cas del gin Furneru), i autèntica ginebra holandesa de 48º.

Alfons Méndez Vidal

Els inicis de la vinya des Mercadal, es Migjorn i Ferreries (1721-1747)

Les terres del centre de Menorca, que al segle XVIII estaven agrupades en un sol terme municipal, no han destacat mai per la seva dedicació a la viticultura. Diversos factors han fet que des de l’antiguitat l’activitat ramadera i el conreu del blat fossin les activitats principals del sector agrari. Tanmateix, l’expansió que la vinya va experimentar al segle XVIII no va deixar indiferent els habitants des Mercadal, els quals també van plantar ceps fins a arribar a assolir uns valors notables.

Així ho dóna a entendre John Armstrong a la “Historia de Isla de Menorca” on indica que el 1740 la collita dels termes des Mercadal i Ferreries suposen el 28,6% del total de l’illa. Evidentment l’anglès va cometre un error, que potser va ser simplement afegir un zero a la collita d’aquest terme. Si corregim les seves dades d’aquesta manera, la producció de vi del centre de l’illa suposaria el 3,9% del total, un valor que, com veurem s’atraca molt a la realitat.

No és fàcil conèixer la producció de vi des Mercadal. Les dades disponibles procedeixen de l’arxiu de la Universitat de Maó que aquests anys va ser el centre dels interessos d’aquest producte. La producció dels pobles des Mercadal, Ferreries, es Migjorn i Fornells se sumava. No existeixen moltes dades i a vegades hi ha errors. Així i tot, un anàlisi d’aquestes informacions m’ha permès de calcular la producció de vi la segona part del segle XVIII, on es comprova que hi havia una tendència moderadament creixent i que la producció mitjana de 1760-1799 es pot estimar en uns 100.000 litres, la qual cosa suposa el 3,8% del total de vi elaborat a Menorca.

Com veiem es tracta d’una producció reduïda, però coherent amb les dades d’Armstrong. A més es tractava d’una activitat recent. De fet, sabem que el seu inici data de devers el 1721, ja que és el primer any en què es va recollir el delme de raïms del terme des Mercadal i Ferreries. Fins a aquesta data aquest s’integrava en el delme verd, que gravava les verdures i, per tant, el poc raïm sembrat es devia destinar al consum, sense transformar –se en vi.

Si les dades de vi són escasses, les d’extensió de la vinya són més abundants i fiables, perquè es recollien en els Llibres de Manifest, que venien a ser com el cadastre de rústica. Aquests s’elaboraven periòdicament amb les declaracions que havien de fer de forma obligatòria els particulars. A partir d’aquestes es calculava un impost directa conegut com la talla, similar a l’actual IBI.

Hem treballat sobre els llibres de Manifest del 1747 i 1799, que són els únics disponibles del terme, per poder copsar l’evolució al llarg del temps de la superfície de vinya. El Manifest del 1799 ens dóna una informació més completa que el del 1747, ja que a més del valor de les terres a efectes fiscals, en alguns casos ofereix el nombre de ceps. A partir del nombre de ceps es pot obtenir d’una forma bastant fiable l’extensió sembrada de vinyes, ja que a Menorca les vinyes es plantaven en la formació de “marc reial” en què hi havia cinc pams de separació entre les fileres de ceps, de manera que 12.000 plantes ocupaven una hectàrea.

Ara bé, quan s’examina la relació entre ceps i valor de les terres, resulta que aquesta és variable, ja que no totes les vinyes produeixen igual. Els Manifests de Béns introdueixen una distinció entre “vinya”, “mallola” (vinya jove), “vinya vella” i “vinyot”. (vinya petita i poc productiva). Les vinyes des Mercadal es valoren a raó de 219 per 1 lliura; les malloles per 195 per 1 lliura i les vinyes velles i els vinyots 310 ceps es valoraven per 1 lliura. Com s’observa, les vinyes amb una valoració més alta són les més joves, després les normals i per últim, les més velles i arruïnades. Aquests valors podem completar els valors del Manifest del 1799 i estimar les extensions del de 1747. Tot i que són uns valors bastant diferents dels de la resta de termes de l’illa, el fet que els haguem comprovat amb dos mètodes diferents fa que creguem que són bastant segurs.

D’aquesta manera es comprova com el 1747 la vinya del terme ocupava 53,7 hectàrees, però que es tractava d’una propietat molt petita, ja que la dimensió mitjana de les parcel·les no arribava a la quarta part d’una hectàrea, quan a la resta de l’illa era pràcticament el doble. L’actual terme des Mercadal tenia més de la meitat de les vinyes i la resta es distribuïa a parts quasi iguals entre es Migjorn i Ferreries.

Distribució territorial de la vinya des Mercadal (1747)
Districte	Núm.	Extensió	% s. total	Ext. Mitjana
Es Mercadal	110	27,47	53,4%	0,25
Es Migjorn	60	13,58	26,4%	0,23
Ferreries	53	12,68	24,6%	0,24
Suma	223	53,73	100,0%	0,24

En el Manifest del 1747 només trobam la ubicació concreta d’una quarta part de les parcel·les. Tanmateix, és significatiu que els paratges amb més vinyes siguin Vilanova as Mercadal (el punt amb més vinya del terme), el camí de Binicodrell as Migjorn i Son Gras a Ferreries, ja que són els indrets on trobarem més ceps cinquanta anys més tard. Altres punts amb plantacions de vinya eren:

• As Mercadal: camí de Barbatxí, Binillobet, Fornells, Rafal dels frares, Rafalet i Santa Eulàlia
• As Migjorn: Biniatzem i Binigaus
• A Ferreries: canal de Biniatrum, el cós i la rovellada.

Pròximament descriurem l’evolució del conreu de la vinya durant la resta del segle XVIII i el començament del segle XIX.

Alfons Méndez Vidal

El gin de Menorca, de la llegenda a la història. La progressiva consolidació del gin (1912-1936)

Podem tenir una idea sobre la demanda de licors a través d’una nombrosa sèrie de notícies aparegudes al diari El Bien Público els anys 1896 i 1897 sobre aprehensions d’espirituosos que intentaven evadir el pagament de l’impost de consum a Maó. No sabem si aquesta acumulació era fruit d’un augment dels controls, un increment del contraban o un major interès de la premsa. Com s’observa a la taula, la part més considerable correspon als aiguardents, incloent el de canya, un article d’importació. També es molt notable l’alcohol de 34º, que suposa un 29,4% del total; el reduït volum de la collita local de vi fa pensar que era foraster. La ginebra només representa el 20,6% i, per tant, no encapçalava les preferències dels bevedors, ni tan sols dins del submón dels gèneres de contraban, normalment adquirits per gent de menor poder adquisitiu.

Aprehensions de licors per frau de l'impost de consums
Licor	Núm.	Percentatge
aiguardents	9	26,5%
aiguardent de canya	6	17,6%
aiguardent anisat	1	2,9%
ginebra	7	20,6%
alcohol de 34º	10	29,4%
vi	1	2,9%
Suma	34	100,0%

El mercat de licors es va anar transformant al llarg del segle XX. Fins a la Guerra Civil, i especialment a partir del 1911, l’illa va patir crisis recurrents, i la situació econòmica general va ser pitjor que la existent en les tres darreres dècades del segle anterior, d’un progrés i una prosperitat evidents, visible fins i tot en l’evolució demogràfica. Menorca passà de tenir 34.600 habitants el 1877 a 42.000 el 1910, per retrocedir fins els 41.500 el 1930. De fet, la dècada anterior a la guerra són nombroses les notícies sobre l’emigració dels illencs.

Ja hem vist en les estadístiques de comerç exterior com al segle XX van desaparèixer les importacions d’aiguardent de canya, mentre que el consum de la cervesa avançava. Segons la topografia mèdica de Pons Marquès, del 1914, l’alcoholisme, bastant estès feia uns anys, darrerament s’havia limitat molt, tot i que als casinos i cases de begudes encara es trascolaven quantitats un tant considerables de licors. S’estava expandint el costum de substituir les begudes alcohòliques pel cafè i els refrescos, de manera que s’afirma que la borratxera era excepcional. Institucions com l’Ateneu de Maó no servien alcohol.

No es pot dubtar que en aquest moment el gin ja era un producte rellevant. En una descripció dels carnavals de Maó del 1924 es comenta que els bevedors estan “inspirados por la manzanilla olorosa, el anís pastoso o la ginebra destemplada, que de todo hay un poco”. Més encara, el 1934 l’escriptor Manuel Amat va trobar al Club Nàutic de Ciutadella “quatre gots de ginebra, un acordió i uns quants fabricants de calçat prenent el cafè”.

La dècada del 1930 comencen a ser freqüents les exportacions de petites quantitats de ginebra cap a Palma i Barcelona, les quals ja s’havien produït, segurament que de forma més puntual, el 1910. D’aquesta manera s’invertia la situació de finals del segle anterior, en què s’importava ginebra estrangera. Aquest fet fa pensar que el gust dels consumidors i la situació de la destil·lació d’aquesta beguda havia donat un tomb. Malgrat que no es disposa d’un historial d’aprehensions d’alcohols comparable amb la de finals del segle XIX, en una del 1934 apareixen tres garrafes de setze litres de ginebra, i en una altra de l’any següent quatre litres de conyac, quatre de ginebra i quatre d’estomacal, la qual cosa sembla indicar una major presència del gin.

En tot cas, a partir del 1912 els anuncis d’espirituosos pràcticament desapareixen i no únicament els dels fabricants, sinó també els dels comerços. Les escasses insercions publicitàries es limiten a presentar vins, licors i xampanys. El cabaret El Trocadero, l’any 1936 oferia als seus clients conyac, xerès i mançanilla. Només certs anys hi ha publicitat de Manuel Beltrán, gairebé sempre del seu estomacal, al qual s’afegeix alguna vegada el Néctar, la Dora i l’anís Beltrán. El 1934 va inserir un avís en el qual denunciava que alguns establiments mesclaven el seu anís estomacal amb altres begudes i demanava que els clients s’asseguressin de l’autenticitat de la seva consumició.

Cap al 1910 Manuel Beltran Pujol cedí el negoci al seu fill Manuel Beltrán Llabrés . Després de la mort del fundador, el 1923, el negoci es va renovar amb noves especialitats, començant el 1925 per l’Aniset Bordeus i els anys següents amb anís sec estil cazalla, l’aperital palo, cremes de cafè, de cacau i vainilla i curaçao, el licor Dora (equivalent al Chartreuse), el Néctar Beltran (similar al Benedictine) i l’anís Beltran dolç.

Com es veu, es tracta dels mateixos articles que fins llavors s’havien importat. A diferència d’altres fabricants, mai no s’indica que s’elabori aiguardent o ginebra. De fet, en un reportatge sobre la destil·leria aparegut a la premsa el 1926, es remarcava la modernitat de les instal·lacions, on destacava “un magnífico alambique de fabricación francesa, modelo muy perfeccionado, [...] muy preciso científicamente” que permetia obtenir licors d’una gran finesa i exquisitat que rivalitzaven amb les més acreditades marques nacionals i estrangeres. L’únic alcohol que s’utilitzava per a les destil·lacions era esperit vínic de puresa garantida, rectificat fins als 96º. En aquesta època seguia essent habitual compatibilitzar la fabricació d’espirituosos amb el seu comerç. Així, Beltrán el 1916 tenia la representació de la casa de vins Quintes i Ventura i del xerès Misa.

L’empresa fou bastant activa en el pla publicitari. La major part dels anuncis són de l’anís estomacal, entre els quals sobresurt la introducció el 1927 de l’espectacular imatge d’un àguila que aferra entre les seves urpes una bolla del món amb l’eslògan “Pidan Estomacal Beltrán. La bebida más higiénica conocida”, però, de fet, entre el 1924 i el 1927 s’anunciaven també Licor Dora, aniset Bordeus i palo. El 1929 la fabricació es va estendre a refrescos i orxates. El 1931va tornar a expandir la gamma de productes, i sense deixar d’anunciar els anteriors, s’afegiren el “Whisky Beltrán, estilo inglés”, la “Ginebra Beltrán, estilo La Campana”, el “Rhum Beltrán” i l’anisete Beltrán. Com es pot comprovar, es tracta d’un ampli assortit de begudes alcohòliques d’imitació de les especialitats de major consum, entre les quals la ginebra, també a inspiració de l’equivalent estranger, era un article més.

Fins a la Guerra civil l’establiment de Beltrán era sense discussió el més important de l’illa. Tenia una notable repercussió pública pel seu patrocini de competicions de futbol i activitats de les festes patronals. A la Guia turística de Menorca del 1932, Beltrán anuncia els esmentats licors, als quals afegeix el palo, tot indicant que són fabricats amb aiguardents purs de raïm. El 1934 el seu estomacal fou servit en el banquet que va oferir el Foment del Turisme a la comissió de parlamentaris que es va desplaçar a l’illa. Aquest fet es repetí en altres ocasions, com la inauguració de la temporada de la delegació a Maó Lliga Marítima Espanyola. El 1930 declarava que la seva producció anual era de 25.000 litres. En aquesta època exportava anís estomacal a Sud-amèrica: a partir del 1925 cada any s’enviaven un mínim de cent caixes (1.200 litres). El ventall de productes s’havia ampliat i abraçava la majoria dels espirituosos que no precisen envellir, però en cap moment els propietaris esmenten la destil·lació de gin.

Altres fabricants omplien aquest buit. El 1917 va engegar les seves activitats Llorenç Pons Florit, en una destil·leria situada a la carretera general, a un parell de quilòmetres de Maó, que seguiria activa després de la Guerra Civil. El 1925 Allés va obrir la fàbrica de licors “La Oriental” a Ciutadella, indicant que produïa diverses begudes, com ara l’estomacal “Casallés” i l’anís “Flores de Menorca”, així com “la singular bebida conocida con el nombre de Ginebra (Gin), producto esta última de Menorca, Mahón, y muy apreciada entre el elemento obrero”. És bastant significatiu que es faci constar que “la Casa Allés ha conseguido crear una fórmula de Ginebra (Gin) que, según comprobación de finos bebedores, puede competir con los mejores que se expenden”.

El 1930 l’Ajuntament d’Alaior va autoritzar el comerciant Bernat Villalonga a emprar el segell del municipi en la marca d’un nou article de la seva fabricació, que rebia el nom d’”Old Troth Gin”. Es tracta de la primera associació directa del gin amb l’anglès, que no sabem si realment es va posar a la pràctica ja que no es troba cap notícia més. En tot cas, el nom triat, que es pot traduir com “Gin d’antiga fidelitat”, és simptomàtic de la idea que l’anima de vincular Menorca amb l’Anglaterra del segle XVIII. La inclusió de l’arcaisme troth (fidelitat) potser és cercada per arrodonir aquesta idea. Aquest fabricant seguia actiu el 1934 i també després de la Guerra Civil, ja que el 1941 trobam un anunci de la seva “fábrica y almacén de aguardientes, licores y vinos”, que compatibilitzava amb l’exportació de formatges i llana.

Alfons Méndez Vidal