La distribució de les vinyes des Mercadal, es Migjorn i Ferreries (1799-1818)

En els cinquanta anys que van passar entre el 1747 i el 1799 la vinya del terme des Mercadal només va créixer un 14%. Aquesta expansió es va concentrar as Mercadal i Ferreries, que van créixer el 23%, mentre que es Migjorn retrocedia el 16,5%. La dimensió mitjana de les vinyes es va mantenir, tot i que la situació va divergir entre es Mercadal, on va augmentar, i es Migjorn i Ferreries, on es va reduir.

Distribució territorial de la vinya des Mercadal (1799)
Districte	Núm.	Extensió	% s. total	Ext. Mitjana
Es Mercadal	102	34,11	54,5%	0,33
Es Migjorn	56	11,68	18,6%	0,21
Ferreries	80	16,83	26,9%	0,21
Suma	238	62,62	100,0%	0,26

Pel que fa a la distribució de les vinyes no hi ha grans canvis respecte al 1747: as Mercadal la gran majoria és a Bellamirada, Vilanova i Tirant; la resta és pràcticament tota a pocs quilòmetres del poble (la Ribera, camp roig, Binialmaia, Barbatxí, el Toro,...). As Migjorn els ceps són prop del poble, a Binicodrell i al canal de Binicodrell, altrament dit de les vinyes. A Ferreries, en canvi la vinya es seguia concentrant a Son Gras i Biniatrum, tot i que també es trobava als voltants del poble (Coll Llis, son Telm i sa rovellada).

Distribució de la vinya de Mercadal (1799)
Ubicació	Núm.	Extensió	%	Ext. Mitjana
Es Mercadal poble	12	3,35	5,9%	0,28
Llinàritx	9	3,84	6,8%	0,43
Prop des Mercadal	20	4,70	8,3%	0,23
Bellamirada i Vilanova	34	15,82	27,8%	0,47
Fornells i nord	9	2,13	3,7%	0,24
La Cucanya i est	3	1,14	2,0%	0,38
Biniatzem	4	0,99	1,7%	0,25
Binicodrell	18	4,15	7,3%	0,23
canal de les vinyes	17	1,74	3,1%	0,10
Binigaus	2	0,83	1,5%	0,42
Es Migjorn sense esp.	6	3,42	6,0%	0,57
Ferreries poble	13	3,00	5,3%	0,23
Biniatrum	20	3,58	6,3%	0,18
Son Gras	36	5,21	9,2%	0,14
Algendar	4	2,91	5,1%	0,73
Suma	207	56,82	100,0%	0,27
Sense determinar	31	5,80		0,19
Total	238	62,62		0,26

Les vinyes més grosses es situaven a Llinàritx i camp roig i Vilanova i alguns llocs, com Binigaus, Algendar i altres sense especificar, mentre que pel costat contrari al canal de Binicodrell i Son Gras les vinyes eren extraordinàriament petites.

El darrer punt de referència d’aquesta època ens el proporciona una font diferent: l’Estadística de Casanello del 1818 que, si bé possiblement també es devia fer amb les declaracions dels propietaris, proporciona una informació molt més completa que inclou l’extensió en quarteres, a més del nombre de ceps i el valor fiscal.

Extensió de vinya del terme des Mercadal (1818)
Districte	Núm.	Extensió	Ext. Mitjana
Es Mercadal	133	51,96	0,39
Es Migjorn	73	11,28	0,15
Ferreries	71	12,09	0,17
Suma	277	75,33	0,27

En conjunt als termes del centre de l’illa la vinya arribà a superar les 75 hectàrees. La superfície ocupada pels ceps va créixer un 52% as Mercadal, que és el terme que protagonitza el creixement vitícola, ja que es Migjorn quedà gairebé igual i a Ferreries retrocedí el 22%. La superfície mitjana de les vinyes va tornar a augmentar as Mercadal i a retrocedir als altres dos termes.

Distribució de la vinya de Mercadal (1818)
Ubicació	Núm.	Extensió	%	Ext. Mitjana
Es Mercadal poble	1	0,17	0,2%	0,17
Llinàritx i camp roig	9	2,50	3,3%	0,28
Prop des Mercadal	24	6,66	8,8%	0,28
Pinar de na Bou	25	12,67	16,8%	0,51
Bellamirada	50	19,36	25,7%	0,39
Fornells i nord	1	0,33	0,4%	0,33
La Cucanya i est	23	10,27	13,6%	0,45
Binicodrell	33	5,48	7,3%	0,17
canal de Binicodrell	40	5,80	7,7%	0,14
Ferreries poble	2	0,77	1,0%	0,38
Biniatrum	9	1,58	2,1%	0,18
Son Gras	54	7,99	10,6%	0,15
Algendar	6	1,75	2,3%	0,29
Suma	277	75,33	100,0%	0,27

En general, es va produir una major concentració de la vinya en paratges molt concrets. As Mercadal, continuava la concentració del nord a Bellamirada, Vilanova i Tirant, que no va créixer gaire. Se li havia afegit un conjunt de vinyes noves que es van plantar al pinar de na Bou, que no sabem on es situava i constitueix la segona agrupació vitícola del terme. La zona de La Cucanya també havia crescut molt, arribant a ser la tercera en extensió. El darrer canvi fou el trasllat de vinyes del poble a terrenys situats més exteriorment, com Binialmaia o el camí nou (segurament el camí d’en Kane). As Migjorn, les vinyes es van concentrar en la zona més propera al poble: Binicodrell, Binicodrellet, Mestai i Na Fratx, per un costat i el canal de Binicodrell per l’altre. Finalment a Ferreries també van retrocedir les vinyes que hi havia prop del poble i gairebé totes les vinyes eren a Son Gras i, en molta menor mesura, a Biniatrum i Algendar.

Tot i que la dimensió mitjana de les vinyes era la mateixa que vint anys abans, les més grans es situaven als paratges on la vinya havia crescut més: Pinar de na Bou i La Cucanya, mentre que a la resta d’indrets la dimensió mitjana havia tendit a disminuir.

Aquest creixement de la superfície ocupada pels ceps es donà a tota Menorca i segurament va tenir la seva causa en la relativa prosperitat que va viure l’illa entre el 1793 i el 1814, un període en què els menorquins es van beneficiar de l’estat de guerra quasi permanent que es va produir a Espanya. La viticultura es va veure afavorida també per la pràctica eliminació de l’aforació dels preus del vi, que va permetre que cresquessin considerablement, superant el llarg període de contenció de preus que havia marcar la segona part del segle XVIII. Tanmateix, la fi de les guerres i, a partir del 1820, la prohibició d’exportar grans, van condemnar a Menorca a una greu crisi econòmica. Els preus del vi van retrocedir fortament i a tota l’illa, i es Mercadal i Ferreries no foren cap excepció, el conreu mai més tornaria a recuperar les impressionants xifres d’inicis del segle XIX que acabam de veure.

Alfons Méndez Vidal

Els política i la síndrome de Noè

Les darreres eleccions estan a punt de provocar un canvi substancial en el govern dels ajuntaments, Consell Insular i Govern Balear, en un moviment oposat al que es va produir fa quatre anys. Aquesta oscil·lació pendular que ja fa dues dècades que dura ens hauria de fer reflexionar sobre què està passant en la tensa relació que hi ha entre polítics i ciutadans.

Cada quatre anys els nous governants cauen en la síndrome de Noè. Pensen que les eleccions han estat el diluvi universal i que ells són en Noè, escollit per la mà de Déu per salvar l’espècie humana i repoblar la terra amb els animals que han preservat. D’aquesta manera, emprenen una carrera accelerada per trastocar les nostres ciutats, les nostres carreteres, l’educació, la sanitat, la justícia i, fins i tot la nostra economia.

Tanmateix, aquests salvadors de la pàtria no es troben davant d’un planeta arrasat on es pot començar a edificar sense obstacles. El món segueix ple de persones que intenten viure com abans i que se senten agredides per la magnitud de les transformacions amb què els assetgen els nous dirigents.

En l’anterior mandat hem hagut de suportar un intent de capgirar l’educació dels nostres fills amb el TIL, de transfigurar la carretera general amb les rotondes, rebaixar la protecció del territori trabucant el PTI per la porta de darrera, o rebatejar la nostra ciutat com Maó-Mahón.

Galileu Galilei deia que el llibre de la natura és escrit en llenguatge matemàtic. Per mi, també ho és el de la naturalesa humana. Com més ràpid un polític vol modificar la vida dels ciutadans, més de veres perd les eleccions. Aquesta equació es compleix de manera inexorable. La radicalitat dels canvis és rebutjada perquè topa amb les expectatives de la gent.

Açò es deu al fet que, malgrat les aparences, les societats europees han arribat a un estat de benestar que les fa netament conservadores. Tothom vol preservar la seva feina, la sanitat, l’educació dels seus fills, un paisatge agradable i unes ciutats amables. És molt significatiu que la punta de llança de les protestes contra els efectes de la crisi sigui el moviment antidesnonaments, perquè es tracta de la lluita dels ciutadans per conservar la seva casa. Els que han vist en aquestes protestes l’espurna d’una revolució s’erren del tot; el que hi ha és la reacció contra la pèrdua del patrimoni familiar, un fet sociològicament inèdit que ens allunya de les revoltes del segle passat, que volien nacionalitzar els mitjans de producció.

Els guanyadors de les eleccions, com no pot ser d’una altra manera, aixequen la bandera del canvi. Tanmateix no s’han d’equivocar, en la seva major part, aquest consisteix en la devolució del que hem perdut els darrers anys. Recuperar els drets econòmics, educatius, sanitaris, culturals: tot el que es faci en aquesta direcció serà benvingut. Però anar més enllà serà un camp de mines, llest per fer saltar el polític ingenu que posi un peu damunt.

És cert que la societat del segle XXI presenta caires insòlits. La catòlica Irlanda acaba d’aprovar el matrimoni entre persones del mateix sexe. Els nous temps demanen una forma diferent de governar, amb més transparència, més participació ciutadana i una actitud bel·ligerant en contra de la corrupció. Els polítics han de ser més propers als ciutadans i escoltar les seves demandes dia a dia. Sobren dedicacions exclusives i càrrecs de confiança i s’han de rebaixar les seves prerrogatives, eliminant aforaments, retribucions, pensions, viatges,...

Des de fa trenta anys, la distribució de la riquesa s’ha tornat més desigual. Vivim un món injust, on un petit grup de potentats i d’empreses de cada vegada guanyen més, i la majoria de la gent té manco ingressos. S’ha fet públic com grans empresaris i polítics significats desplacen la seva fortuna a paradisos fiscals. Cal redistribuir la renda i lluitar contra el frau fiscal: els autènticament rics i les empreses multinacionals que evadeixen impostos han de pagar més. D’aquesta manera es podran mantenir i ampliar els drets socials.

Algunes mesures es podran prendre en l’àmbit local, regional o nacional, però el partit es jugarà sobretot en territori europeu. Europa no és un concepte abstracte, sinó la instància on es decideix el nostre destí. Hem de ser exigents i reclamar de forma decidida una redefinició de les regles del joc econòmic.

Les pròximes setmanes nous governants substituiran els anteriors. En les seves mans està continuar amb la vella política i seguir aferrats a la síndrome de Noè, que pretén transformar-ho tot en dos dies, o bé emprendre una nova via i concentrar-se en recuperar les coses que hem perdut i estudiar molt bé quines innovacions són realment necessàries, escoltant sempre la veu de la ciutadania.

Els anteriors governants s’han equivocat en moltes coses, que cal rectificar, però d’altres les han fet bé, en tots els àmbits. El PTI s’ha d’adaptar als nous temps, amb sensibilitat i consens. La reforma de la carretera general s’ha de redimensionar a una escala menorquina. S’ha de reorientar el turisme amb productes de qualitat, però també apostar pel redreçament de la indústria. Els fons públics s’han de gestionar amb responsabilitat. A Maó, la recuperació de sa Graduada va ser un encert. El carrer de ses Moreres està bé tancat al tràfic. La neteja i manteniment dels carrers i la cura dels jardins ha millorat i encara ho pot fer més. La revitalització del centre històric és un fet que s’ha de sostenir i reforçar. Hem vist a un ajuntament que rectificava quan cometia errors i s’ha de continuar amb aquesta atenció a la veu de la gent de carrer.

Només avançarem si acceptam el parer del filòsof que afirma que som com nans asseguts al coll de gegants, que són els que ens han precedit, i podem veure més enfora, no per l'agudesa de la nostra vista o per la nostra elevada alçada, sinó perquè ens aixecam sobre la seva altura gegantina.

Alfons Méndez Vidal

El gin de Menorca, de la llegenda a la història. Descobrint els secrets del gin: les llibretes de Josep Pons Sintes

Fa uns dies vaig entrar en contacte amb Víctor Barber Pons, net de Josep Pons Sintes, de qui havia parlat en l’article dels licoristes coneguts com “Fornero”, que té diversos objectes del seu avi: pipetes i matrassos, així com les llibretes amb les fórmules que emprava el seu avant passat per preparar els espirituosos. Poca cosa sap Víctor dels seus avis, llevat que la família procedia de Ciutadella.

En un dels quaderns es troba la nota “Otro método de fabricar copiado de un librito propiedad de mi abuelo” i, de fet, a la capsa on es guarden els quaderns hi ha l’opuscle “Química popular para hacer toda clase de licores y vinos, escrito por la esperiencia”, publicat a Sevilla el 1849, amb el segell de la llibreria Fàbregues de Ciutadella.

 

Josep Pons Sintes

Després de cercar als padrons d’habitants de finals de segle, he pogut desenredar els fils de parentiu: l’avi Pons Fornero, segurament nascut poc després del 1800, va tenir tres fills a Maó que es dedicaren a la destil·lació de begudes alcohòliques. El major, Josep Pons Borràs, del 1827, va morir el 1882 deixant quatre fills, dels quals només el segon, Josep Pons Sintes va fabricar licors. Jaume, del 1837, va tenir una destil·leria fins el 1882, any en què la traspassà al seu germà Rafel. Rafel Pons Borràs, del 1835, que és un dels licoristes de qui parla l’Arxiduc, fou el primer en publicar un anunci esmentant el gin de Menorca. Quan morí, el 1897, el succeí el seu fill, Pere Pons Escudero.

Josep Pons Sintes, nebot de Rafel, era un empresari actiu. El 1903 va presentar els seus destil·lats a l’Exposició Hispano-americana de Barcelona, al costat de Manuel Beltrán. El 1911 participà en l’Exposició de Buenos Aires, on fou premiat amb una Medalla d’Or, la qual cosa va aprofitar per llançar una notable campanya publicitària els anys següents, fins el 1914. La seva primera fàbrica era al Moll de Llevant, 16. A principis de segle XX, s’havia traslladat a la carretera general (Maó-Ciutadella) i tenia una botiga al carrer Bastió. Devers 1912 instal·là la destil·leria a la Rampa de l’Abundància, on treballà fins el 1930, quan es retirà a la casa que tenia a la carretera de Sant Lluís (al punt conegut com els pins, al quilòmetre tres), per morir el 1935.

Un cop situat el personatge, podem penetrar en els seus secrets. Va escriure cinc llibretes, que contenen un total de 231 fórmules, la majoria d’aiguardent i licors (95) i de vins generosos (45), però també d’altres productes, com ara xarops, refrescos, vins, essències i medicines.

Els espirituosos són recollits en tres quaderns. El primer titulat “Libro práctico escrito por la experiencia para hacer toda clase de aguardientes, anisados, ginebras, ron, cognac, licores finos, vermouth, jarabes, etc.” està datat el primer de gener del 1895. Josep disposava de dos alambins, un de 400 litres i l’altre petit, d’uns 25 litres. Les dues primeres llibretes, especialment la del 1897, contenen algunes receptes més antigues que tenen el seu origen en el llibret del 1849. Hi apareixen mesures antigues, que desapareixen en els següents quaderns. A més de lliures i unces, s’utilitzen els graus Cartier, una escala alcohòlica menys precisa que la decimal, ja que va dels 10º als 40º. També s’esmenta el brandi prova d’oli. No totes les preparacions provenen d’aquell llibre i, particularment, les fórmules de ginebra són originals.

Josep Pons elaborava uns vint licors diferents: conyac, whisky, ginebra d’Holanda, gin, palo, calent, gin i sirop, rom, canya blanca i vermella, aiguardent de pota, aiguardent de la Rioja, anís sec i dolç, aniset de Bordeus, diversos anissos aromatitzats (Regente, Espanya, higiènic estomacal, flor d’anís), escarxats (de rom, conyac i anís), absenta, menta, rosolis (de rosa, crema de cafè i taronja), però si tenim en compte qualitats i varietats, hem de parlar de quasi un centenar de begudes. Entre aquestes només n’hi ha dos que podem considerar pròpies de Menorca: l’aiguardent i el gin, tot i que també trobam les receptes de l’absenta de Maó i la flor de Menorca. A banda, hi ha els licors inventats per Fornero, bàsicament anissos aromàtics.

Pel que fa al gin, el 1895 només n’hi havia la Ginebra Holanda i el gin del país, o sigui de pota. La diferència entre les dues preparacions és mínima; els ingredients són idèntics: alcohol, baies de ginebró, que s’especifica que han de ser fresques i esclafades, i pell de llimona. Només varia la quantitat de ginebró, que és doble en la ginebra holandesa que en gin, així com la graduació final, més alta en la primera (47,5º) que en el gin (45º). La fórmula del gin està tatxada i per tant va ser substituïda per la de la següent llibreta, però no la de la ginebra. El gin es destil·la fins els 18º i la resta fins els 11º són “repassos”.

En el quadern del 1897 hi ha dues receptes de gin, a la primera i la darrera pàgina  i també estan tatxades; la segona es titula “ginebra del país molt bona, imitació a ginebra d’Holanda”, la qual cosa ens corrobora la idea que les diferències entre ambdues eren molt minses. És una preparació molt complexa en què la beguda és destil·lada diverses vegades. També hi ha les fórmules d’“Imitació a ginebra Holanda” i “mètode de fer ginebra”. En el gin ara només s’aprofita la destil·lació fins els 25º.

Finalment, la llibreta d’aiguardent i licors conté cinc receptes de ginebra. Una, la ginebra Furneru, que l’empresari oferia en la seva publicitat, és una evolució de la fórmula d’”Imitació ginebra Holanda” del 1895 i és una mescla de gin ben fet, amb una petita quantitat de brandi, i un 2% d’essència de ginebra Boyer i sucre. La segona es diu “ginebra tipus Holanda molt fina” i té la particularitat que s’obté destil·lant brandi de 60º, i, a més de baies de ginebró i pells de llimona, duu arrels de ginebró. El resultat és un licor de 45º.

Hi ha dues receptes de gin del país que provenen de les llibretes anteriors, però es nota una tendència a augmentar una mica el contingut de baies de ginebró (ara s’especifica que s’eliminin les podrides) i de doblar el de les pells de llimona. S’obté un espirituós que té 42º, una mica inferior al dels quaderns anteriors, si bé en aquells s’utilitzaven graus Cartier.

Finalment trobam la ginebra d’Holanda en fermentació, que es tracta d’autèntica ginebra feta de la fermentació durant 20 dies d’ordi i malta, el resultat del qual es destil·la i rectifica. També figura una altra recepta de ginebra tipus Holanda, que és molt similar a la que surt a la llibreta del 1895 i proporciona un licor de 48º. No és l’únic cas de begudes fermentades, ja que també hi ha la fórmula per obtenir alcohol a partir d’ordi o altres grans. D’altra banda, també figura la producció de vins a partir de la fermentació de raïm i la de cervesa, amb ordi, malta, llúpol i celiandre.

En resum, per Josep Pons, el gin de Maó és una imitació de la ginebra d’Holanda. No havia una recepta tancada sinó que anava evolucionant amb els anys, fins a arribar a un licor de 42º amb forta presència de ginebró i llimona, el qual convivia amb altres preparacions, entre les quals es troben variants del gin tradicional (cas del gin Furneru), i autèntica ginebra holandesa de 48º.

Alfons Méndez Vidal