Huelva. Un tresor a l'Andalusia amagada

Huelva és la província més occidental d'Andalusia. L'Atlàntic és ben present a la costa i a l'interior domina l'agradable serra d'Aracena, on es fa el famós pernil de Jabugo.

Aracena

Aracena és la principal població de la serra que porta el seu nom. És un agradable vila al peu d'un pujol.

El castell, amb la seva pintoresca torre mudèjar, ofereix una bella estampa.

Al poble, un conjunt harmònic de cases blanques, destaca l'ajuntament, d'estil neomudèjar.

Un mica més enllà es troben uns rentadors que fan molta patxoca.

El principal atractiu d'Arecena és la gruta de les meravelles, de la qual se senten orgullosos amb raó els seus habitants, que aconsellen tothom de visitar-la.

Oberta al turisme des del 1914, destaca per les seves grans dimensions, tant la seva extensió com l'altura dels espais. Els tres quarts d'hora de la visita és fan realment curts.

Els pobles dels voltants d'Aracena

A la serra hi ha un gran número de pobles; la majoria són encantadors indrets de cases blanques. S'hi poden fer excursions i conèixer-los a peu. La primera ruta que vam prendre anava de Fuenteheridos a Galaroza.

Fuenteheridos és una bona vila de cases blanques.

Com es veu pel seu nom, la vila és famosa per les seves fonts.

Sortint de Fuenteheridos es troba el bosc encantat. Un indret realment pintoresc, amb castanyers retorçuts i buits on, efectivament, les fades i els elfs podrien tenir la seva residència.

Galaroza és un altre poblet on fa goig passejar.

La tornada a Fuenteheridos es pot fer per un altre camí. Prop del poble es troba una impressionant pedrera. L'aigua, tant abundat a la serra, la dota d'un encant especial.

D'Aracena a Linares de la Sierra

Un bon camí mena d'Aracena fins a Linares de la Sierra. Als costats hi ha oliveres i alzines sureres, de les que es treu un bon suro.

L'entrada a Linares és evocadora, encara que plogui.

Davant l'entrada d'algunes cases dels seus carrers blancs hi ha els curiosos mosaics propis d'aquesta zona.

També es pot prendre una via alternativa per tornar a Aracena. Les oliveres, carregades d'anys i molsa, són ben suggeridores.

Ruta pels pobles de la Serra

Més allunyats d'Aracena hi ha pobles ben interessants. Cortegana és conegut sobretot pel seu castell.

Des del pujol on s'hi troba hi una bella perspectiva del poble i la seva comarca.

Almonaster la Reial

No gaire enfora es troba Almonaster la Reial, que alguns consideren el poble més bonic d'Espanya i, sense voler fer comparacions, és realment bell.

Els seus carrers harmoniosos són al peu d'un pujol on es troba una bella construcció.

Es tracta de l'ermita de la Concepció, una joia que conserva al seu interior una mesquita andalusina.

Entrar al recinte és tornar a un passat dominat per la cultura musulmana.

Alajar, ja més prop d'Aracena ofereix la tranquil·la bellesa dels seus carrers blancs i el campanar mudèjar.

Les mines de Riotinto

A uns quilòmetres al sud de la serra s'hi troben les mines de Riotinto, on neix el riu Tinto, que crea un paisatge impressionant.

L'explotació minera ha transformat el paisatge. Els colors i les formes són extremats i subjugants. El tren que abans transportava el mineral a la costa ara ens permet contemplar-los.

Es poden visitar diverses mines, totes a cel obert. La Peña del Hierro és corprenendora.

La de la corta Atalaya és encara més gran. Ha creat un forat enorme en el terreny.

Prop de les mines, els anglesos van aixecar el barri victorià de Bellavista, que ens transporta a un passat on aquest lloc era una petita colònia britànica, amb totes les seves tradicions.

La ruta colombina

De la costa de Huelva va partir Cristòfol Colom a descobrir a Amèrica, després de viure-hi uns anys, per la qual cosa hi ha molts llocs associats a la seva memòria. Abans d'arribar, trobam la ciutat amurallada de Niebla, dominada pel castell dels Guzmanes.

També és digna de veure l'església de Santa Maria, a l'antiga mesquita.

A pocs quilòmetres es pot visitar Moguer, també vinculat a Colom, una alegre població de cases blaques.

Realment és més coneguda per ser el lloc de naixement de Juan Ramon Jiménez, població a la qual se sentia molt unit i que compta amb una casa-museu a la qual val la pena entrar.

Al poble de Palos de la Frontera Colom va recrutar bona part de la seva tripulació. És una altra agradable població de cases blanques i l'elegant església de Sant Jorge.

El lloc més lligat a Colom és el monestir de la Ràbida, on va viure alguns anys, mentre intentava convéncer els reis Catòlics perquè financessin el seu viatge.

A la costa s'ha recreat un moll amb rèpliques de les caravel·les Pinta i Niña i de la Nao Santa Maria, molt instructives per conèixer les precàries condicions d'aquelles travessies

L'evocació d'aquell increïble viatge és un bon punt per acabar el nostre recorregut per aquesta polida i variada província.

La crisi econòmica del 1833-1849 a través dels padrons d’habitants

 Un dels fets econòmics més rellevants de la història de Menorca és la prohibició d’importar cereals a Espanya que va decretar el Govern el 1820. La nostra illa, que s’havia especialitzat en aquest comerç, es va sumir en una greu depressió. Els padrons d’habitants, malgrat les seves limitacions (infravaloració del treball femení i agrari, errors i manca d’estandardització) són gairebé l’única manera de valorar de forma quantitativa l’evolució econòmica durant aquesta època. Hem utilitzat el del 1833, quan es començava a fer notar la crisi, que en aquell moment es limitava a les activitats marítimes i el del 1849, quan s’assolí el fons de la depressió.

Aquests primers anys, els únics municipis en què s’especifica la professió dels registrats són Maó i Ciutadella. Encara que incorporen els veïns de la ruralia, a Maó es produeix un canvi de criteri que fa que els censats d’aquest ram passin de 1.081 el 1833 a 283 el 1849, mentre que a Ciutadella, que devia seguir un criteri més uniforme, la variació és molt menor: de 313 a 273. Per aquest motiu, els descartarem i ens centrarem en la població urbana.

Així podem constatar com la crisi va fer que la suma dels treballadors de Maó i Ciutadella passés de 4.585 el 1833 a 4.086 el 1849, una reducció d’unes 500 persones (10,9%). Els inactius van minvar en una proporció major (24,4%), però podrien estar afectats pel criteri d’elecció dels col·lectius a registrar.

Les dificultats econòmiques no van afectar de la mateixa manera tots els sectors. Els serveis van ser el grup que rebé el cop més gran, ja que perdé 400 ocupats, el 21,7%; la manufactura tampoc sortí indemne i reduí un 11,4% la seva població activa. Pel cantó contrari, augmentà el nombre d’ocupats en la construcció (20,8%), si bé es tractava d’una branca amb pocs representants. Els sector primari també va créixer lleugerament, el 2,8% i els jornalers gairebé no varien. Aquests darrers eren una categoria professional que, a les ciutats, no prestava els seus serveis exclusivament en l’agricultura, sinó que eren treballadors sense qualificar disponibles per a qualsevol feina. En realitat constituïen un reflex de l’estructura econòmica de la població: en les més agrícoles, com Ciutadella, bàsicament feien feina al camp i en les més diversificades, cas de Maó, tenien un espectre més ampli.

El panorama que ens ofereixen aquestes xifres s’allunya del tremendisme dels informes i peticions oficials d’aquests anys, la retòrica dels quals tenia com objecte d’aconseguir millores econòmiques per als menorquins, i s’aproxima més al que coneixem per altres fonts: una lleu progressió de l’agricultura, la sensible crisi manufacturera i importants dificultats per al conjunt dels habitants, que repercutiren en les activitats de serveis i en la minva dels inactius.

Per aquesta raó, l’estructura sectorial de la població ocupada no va variar excessivament. Tant a Maó com a Ciutadella, predominaven els serveis, més el 1833 (40,3%) que el 1849 (35,6%), mentre que la manufactura es va veure pràcticament inalterada (27,8%) i el sector agrari i els jornalers avançaren lleument: la suma dels dos representava el 29,1% el 1833 i el 33,2% el 1849. La construcció donava compte del 2,7%-3,7% restant, si bé cal tenir en compte el que hem apuntat en relació als jornalers, que segurament nodrien d’efectius aquest sector.

Les diferents professions van evolucionar de forma dissemblant. Així, en el sector primari, les activitats agràries es van expandir el 4,4% mentre que les pesqueres i altres disminuïen el 6,4%. A la manufactura, els pitjor parats van ser els sectors més vinculats amb el consum corrent: aliments i begudes (25,6%) i tèxtil i confecció (27,8%), així com la fusta (12,5%). En canvi, el calçat i el cuiro resistiren i les altres activitats, de menor volum, s’expandiren lleugerament.

Aquests canvis també són un indicador de les perspectives de les diferents branques productives. El retrocés del tèxtil i la fusta mostren la regressió dels teixidors tradicionals i la construcció naval, mentre que la resistència del calçat és un anunci d’una indústria a punt per aprofitar les oportunitats futures. En aquest mateix sentit, és significatiu que, en relació a les xifres que coneixem de les darreries del segle XVIII, el número de treballadors del calçat i el cuiro sigui bastant similar. En el tèxtil i la confecció, pel seu costat, sembla haver-se produït una apreciable disminució: els teixidors passen de 196 a 96 i en els sastres la reducció és encara superior. El ram de la fusta el 1833 tenia més actius que a finals del XVIII: 242 fusters per 195 del 1784, segons Vargas Ponce, símptoma tant de l’evolució positiva dels cinquanta anys d’interval com del manteniment del teixit productiu.

Branques productives de Maó i Ciutadella
Branca productiva	1833	1849	% variac.
Agrícola	452	472	4,4%
Pesquer i altres	78	73	-6,4%
Suma Primari	530	545	2,8%
Jornalers	805	811	0,7%
Aliments i begudes	139	103	-25,9%
Tèxtil i confecció	306	221	-27,8%
Calçat i cuiro	332	334	0,6%
Fusta	311	272	-12,5%
Ceràmica i pedra	52	56	7,7%
Metall	121	130	7,4%
Altres	13	15	15,4%
Suma Manufactura	1.274	1.131	-11,2%
Construcció	125	151	20,8%
Comerciants	176	227	29,0%
Professions liberals	56	67	19,6%
Criats	592	171	-71,1%
Marineria	466	325	-30,3%
Matriculats	262	430	64,1%
Funcionaris	93	71	-23,7%
Militars i forces seguretat	86	59	-31,4%
Altres	115	98	-14,8%
Suma Serveis	1.846	1.448	-21,6%
Total	4.580	4.086	-10,8%
Font: Padrons municipals de Maó i Ciutadella

En les activitats de serveis, retrocediren amb força els criats; és factible que la crisi obligués als seus amos prescindir-ne de molts. També és normal la disminució de la marineria (30,3%), que ja coneixem per altres fonts i que és compensada per l’increment dels matriculats, és a dir els marins a la reserva, en realitat una important bossa de subocupació, que probablement amaga una infravaloració de les xifres inicials. La baixa de funcionaris i militars posen de manifest l’abast de les penúries de l’Estat durant aquests anys.

Aquesta és l’evolució general, però cada municipi comptava amb una dinàmica pròpia. Així, mentre que la població activa urbana de Maó el 1849 superava les xifres del 1833 en un 1%, Ciutadella patia una accentuada reducció: el 28,4%. Gairebé tots els sectors de la ciutat de Ponent van experimentar retrocessos importants: 51,9% els serveis, 44,3% la manufactura i 40% el primari. La disminució dels inactius (58%), tot i que sens dubte està sobredimensionada, també fou intensa. Només se’n van salvar els jornalers (14,5%) i la construcció, la qual cosa en realitat és una mostra de la depauperació de la seva economia. En canvi a Maó només van minvar de forma significativa els jornalers (27%) i una mica els serveis (5%).

Indubtablement en els dos nuclis es va donar un transvasament de treballadors entre l’agricultura i els jornalers, ja que tant en un com l’altre la suma es va veure poc alterada i en els dos casos cresqué: el 2,1% a Maó i l’1,1% a Ciutadella, evidenciant que el sector agrari es va constituir con un refugi dins d’un context general marcat per les dificultats. D’altra banda, la diferent trajectòria dels dos llocs, que ja es podia entreveure una mica en les fonts sobre l’emigració a Alger, es pot explicar gràcies al manteniment d’una significativa activitat al port de Maó, principalment per l’establiment dels francesos i la base naval americana, de l’expulsió de la qual el 1846 es van queixar amb raó les autoritats maoneses.

L’impacte diferencial de la crisi va extremar els contrastos entre les dues poblacions: Maó va seguir essent una vila de serveis, el pes dels quals es va mantenir (43,7% el 1833 i 41,1% el 1849) i que reforçava el seu caràcter manufacturer (29,8% el 1833 i 31,7% el 1849). Ciutadella, per contra, refermà el seu caràcter agrari: els dos sectors, ja d’origen menys desenvolupats, quedaren força disminuïts: el 1849 la indústria representava el 19,3% i els serveis el 23,7%. Lògicament el sector primari, si hi afegim els jornalers pujava del 38,5% al 54,4%, quan a Maó, on era menor, a penes variava i se situà en el 23%.

Les divergències també són perceptibles en les diferents categories professionals. El tèxtil, el calçat i cuiro, el metall i la ceràmica i la pedra van presentar uns registres marcadament positius a Maó, mentre que a Ciutadella eren els més afectats per la crisi; la resta de branques productives van experimentar disminucions sensibles als dos indrets, evidenciant que algunes tendències tenien un abast general. Pel mateix motiu, en les ocupacions de serveis les diferències no són gaire marcades, excepte en els matriculats, que amb tota seguretat el 1833 no van ser recollits a Maó, de manera que, en realitat en aquesta localitat els treballadors dels serveis devien patir una reculada.

També podem observar algunes diferències en l’estructura dels treballadors de la manufactura: el 1833 les dues ocupacions principals de Maó eren la fusta i el calçat, posicions que s’inverteixen el 1849, en què sabaters i assaonadors (que representen el 9,7% del total) superen clarament als fusters (7,6%). A Ciutadella, pel seu costat, el 1833 predominava el tèxtil, al qual seguia el calçat, posicions que també es capgiren el 1849 perquè el retrocés és més fort en els teixidors (que només suposen el 4,2%) que en els sabaters (5,0%). S’havien posat les bases d’una nova estructura econòmica, que es desenvoluparia amb força la segona meitat del segle.

La població activa de Menorca el remot any de 1833

 Amb el pas del temps, i a mesura que les possibilitats que ofereix l’economia s’han anat transformant, les ocupacions dels menorquins han canviat. En l’actualitat, moltes persones depenen de les activitats turístiques i el personal al servei de l’administració és prou nombrós. En canvi, dècades enrere a totes les poblacions la majoria de la gent que es dedicava a la confecció de calçat, la bijuteria i altres operaris industrials i retrocedint en temps el nombre de pagesos i hortolans era aclaparador. Ara que aquesta mena d’activitats van quedant arraconades pren interès saber com es guanyaven el pa els nostres avantpassats.

Taller. Pompilio Piris Seguí. Fotos Antiguas de Menorca

Tot i que ja durant el segle XVIII, els tallers artesanals es van anar modernitzant, la Revolució Industrial arribà a la nostra illa a mitjans segle XIX, quan es van instal·lar les primeres fàbriques propulsades a vapor. Ja feia alguns anys que els sabaters de Menorca enviaven calçat a l’exterior i s’anaven convertint en un puixant sector manufacturer.

Tanmateix, només al començament del segle XIX començam a disposar de fons per conèixer l’evolució econòmica des d’un punt de vista quantitatiu. En aquest sentit, els padrons d’habitants, on es recull la feina que fa cadascú, ofereixen un bon material per entendre l’economia d’en primer. Una instrucció del Govern del 1823 ordenava els municipis de formar cada any aquests registres, tot i que els primers documents eren bastant incomplets i no es troben padrons amb informació amb els oficis dels veïns fins a la dècada següent i no a tots els pobles.

Així mateix, cal tenir en compte les limitacions d’aquesta font de dades, que minusvalora de forma important el treball femení i els actius agraris, no disposa d’una nomenclatura uniforme i conté diversos errors, duplicitats i omissions. Així i tot, les seves mancances són similars a les dels censos de població de l’època, fins bastant més endavant i per tant els podem atorgar una validesa semblant, de manera que ens proporcionen una idea bastant aproximada de l’activitat econòmica real durant aquest període.

Sabaters

D’aquesta manera, al principi les úniques poblacions amb padrons d’habitants on s’especifica la professió o ofici dels registrats són Maó i Ciutadella, essent un dels primers el del 1833. Encara que incorpora la població rural, a Maó, els canvis de criteri al llarg del temps fan que la informació d’aquest sector sigui poc fiable.

En conjunt, és interessant destacar que, a les dues poblacions, aquest any la manufactura i els serveis ja tenien una importància bastant considerable, amb al voltant de 1.270 i 1.850 persones que s’hi dedicaven, respectivament. El seu pes relatiu era una mica més elevat a Maó que a Ciutadella, així com el dels operaris de la construcció. A la ciutat de Ponent, en canvi, els treballadors del camp tenien una presència relativament superior que a Llevant.

A banda, a les dues ciutats figura un petit contingent de persones que desenvolupen activitats no productives. Aquests consistien bàsicament en els senyors de lloc i els religiosos, ja que altres col·lectius, com els estudiants o els discapacitats, eren poc rellevants. Per aquest motiu, el seu volum relatiu era un mica superior a Ciutadella que a Maó.

Jornaler

Si intentam filar més prim, ens trobam amb dificultats a l’hora d’enquadrar algunes professions. En especial, els jornalers que, en algunes poblacions, com Ciutadella, es dedicaven clarament a feines agràries, mentre que a Maó el terme tenia un sentit ampli, com persones contractades a jornal, però que podien exercir qualsevol activitat, fins i tot de tipus manufacturer. Es tractava d’un grup amb un cert pes, superior a Ciutadella, on era el col·lectiu més nombrós, que a Maó, on ho eren altres oficis. D’altra banda, dins del sector primari, els treballadors agrícoles eren el grup més representat, molt més abundants que els pescadors i els dedicats a tasques forestals, els quals així i tot eren més nombrosos a Maó.

De fet, la diferència més significativa entre les dues poblacions és el major percentatge que assolia el sector agrari en sentit ampli (afegint-hi els jornalers) a Ciutadella: 38,5%, mentre a Maó només representaven el 22,8%. Per comptes, a la població de Llevant abundaven bastant més els que es dedicaven a activitats manufactureres i de serveis. Ciutadella presentava al visitant un aspecte més rural, mentre que Maó tenia un aire més urbà i modern.

Ocupats a les branques productives de Maó i Ciutadella (1833)
Branca productiva	Maó	Ciutadella	Suma	% s. total
Agrícola	292	160	452	9,9%
Pesquer i altres	63	15	78	1,7%
Suma Primari	355	175	530	11,6%
Jornalers	267	538	805	17,6%
Aliments i begudes	115	24	139	3,0%
Tèxtil i confecció	134	172	306	6,7%
Calçat i cuiro	220	112	332	7,2%
Fusta	237	74	311	6,8%
Ceràmica i pedra	16	36	52	1,1%
Metall	80	41	121	2,6%
Altres	12	1	13	0,3%
Suma Manufactura	814	460	1.274	27,8%
Construcció	100	25	125	2,7%
Comerciants	130	46	176	3,8%
Professions liberals	41	15	56	1,2%
Criats	420	172	592	12,9%
Marineria	366	100	466	10,2%
Matriculat	6	256	262	5,7%
Funcionaris	75	18	93	2,0%
Militars i forces seguretat	66	20	86	1,9%
Altres	89	26	115	2,5%
Suma Serveis	1.193	653	1.846	40,3%
Total	2.729	1.851	4.580	100,0%

 Com és lògic, quasi totes les activitats manufactureres tenien un volum relatiu superior a Maó. Les úniques dues excepcions eren el tèxtil i la confecció i la ceràmica i la pedra. A Ciutadella hi havia més teixidors i filadores, mentre que a Maó, segurament per mor de la competència dels teixits forans, aquestes professions no tenien gaire practicants. Els trencadors que extreien cantons de les pedreres i els gerrers de les teuleres i altres oficis d’aquest ram també eren més nombrosos a Ponent. Maó, que havia experimentat un boom de la construcció fins a la Guerra del Francès, patia una forta crisi d’aquest sector, com també s’observa en el padró, que arrossegava les feines accessòries com les que estem comentat. Els dos eren àmpliament superats pels treballadors de Ciutadella, malgrat la ciutat de Llevant estava més poblada.

Pel que fa a la resta de branques manufactureres, la major diferència es troba en els treballadors de la fusta, una ocupació tradicionalment més desenvolupada a Llevant, per la força d’atracció de les activitats marítimes, que havien estimulat altres especialitats, com la fabricació de mobles i, en general, les feines auxiliars de la construcció (portes, finestres, etc.). La desproporció també és apreciable en el calçat i el cuiro, tant pel major nombre de sabaters com d’adobadors de pell. Les desigualtats també eren manifestes en l’elaboració d’aliments i begudes. A Maó abundaven els moliners i els forners, així com els confiters i altres menestrals d’aquest ram, la qual cosa és fàcilment explicable pel major volum de població i la possibilitat de subministrar vitualles a les flotes estrangeres que, si el segle XVIII havien estat britàniques, al XIX eren majoritàriament americanes, sense perdre de vista els holandesos i d’altres nacionalitats.

Finalment, Maó el 1833 ja era una població netament de serveis, que era l’activitat principal, a la qual s’hi dedicava el 43,7% dels seus habitants, valor que es reduïda al 35,4% a Ciutadella. Per aquest motiu, totes les ocupacions d’aquest mena estaven més representades a la ciutat de Llevant. L’única excepció eren els matriculats, que eren els reservistes de la marina. La seva pràctica absència a Maó, on els oficis de la mar tenien un pes molt superior, només es pot deure una decisió administrativa, ja que al padró del 1849 el seu nombre era prou elevat. Si s’haguessin comptat, el percentatge assolit pel sector serveis encara seria superior.

Mariners al port de Maó. Museu de Menorca

Precisament, la marineria era la professió relativament més abundant a Maó, juntament amb els criats. La sobrerepresentació d’aquests és indicativa d’una vila més pròspera, on vivien més persones amb un nivell de vida prou alt per permetre’s de tenir assistents que es fessin càrrec de les tasques domèstiques. Evidentment, les diferències també eren prou marcades pel que fa als comerciants, en totes les seves especialitats, tant de venda de productes com encarregats de fondes, tavernes i altres establiments d’aquest tipus.