diumenge, 17 de febrer de 2013

Menorca en els llibres de viatges.
John Armstrong


Com la majoria dels autors, Armstrong comença per Maó i finalitza a Ciutadella. De la primera destaca la seva situació sobre una altura que domina el port “sobre el qual sembla estar suspès. [...] Des d’aquí la perspectiva és extensa i l’aire més pur i saludable”; les mosques i els mosquits són menys molestos que a altres pobles de l’illa. També apunta que els edificis són construïts amb cantons de pedra. Dels edificis públics remarca que l’església principal “no té una aparença menyspreable, fins i tot per aquells que han observat les millors esglésies gòtiques d’Anglaterra”, però la casa del Governador “és un edifici de forma estranya i irregular”. Els carrers són molt estrets, no estan empedrats i són molestos per al trànsit.

Per l’autor, el port és bell, de gran extensió i longitud; la part de ponent està reservada per a les embarcacions de la Marina, mentre que la de llevant és per als comerciants. A la cala Anglesa (cala Figuera) les esquadres fan provisió d’aigua. A l’illa de la sang hi ha un espaiós hospital i és una agradable residència estival. Ofereix vistes pintoresques i per açò “gaudeix d’una situació avantatjada per formar un dels més delitosos retirs per a una imaginació contemplativa”. Quasi davant hi ha la cala de les ostres, on els autòctons se submergeixen per pescar aquest “deliciós marisc”. Més enllà hi ha l’illa de la Quarantena i el castell de Sant Felip, “situat a l’entrada del port de Maó, del qual és la clau i la principal fortificació de l’illa”. L’autor es detén en la descripció de la fortalesa, de la que destaca especialment les seves galeries subterrànies. A la capella descriu la tomba del brigadier Kane, el cos del qual llavors descansava allà. Armstrong aprofita per criticar la descripció del port que havia fet el Cardenal de Retz (1613-1679), un influent polític francès, rival de Mazarino, qui en les seves Memòries, publicades el 1717, una obra bastant difosa, exagerava els encants de la badia maonesa.

A l’altre extrem del port hi ha les hortes de Sant Joan que proveeixen verdura a Maó, a la guarnició i les esquadres, si bé hi ha altres barrancs que també es conreen, com al costat de Sant Felip. Açò fa que l’autor “no conegui cap altre lloc que estigui millor proveït d’hortalisses que Menorca i en condicions més econòmiques”. Al Sud de la població hi ha l’ermita de Gràcia, que és ben agradable, i al nord, el llac de s’Albufera, que abunda en peixos. A l’illa d’en Colom es troba mineral de coure.

Segons Armstrong, Alaior està en un lloc alterós, ventilat i “mitjanament ben construït”. L’església és bella i hi ha un escultor, natural d’aquest poble, que ha après de forma autodidacta i “ha executat diversos altars en les esglésies de Menorca que mereixen el nostre elogi”. Es Mercadal és un indret “molt pobrament edificat; com que l’església amenaçava ruïna n’estan començant a construir una altra”. La gent té mal aspecte, el que l’autor atribueix a la mala qualitat de l’aigua. La muntanya del Toro té forma de pa de sucre. La pujada és difícil i dalt hi ha un monestir d’agustins. “La capella és un edifici ben endreçat i està pintat amb la llegendària història del toro”.

A Fornells es troba un castell de forma quadrada; uns pocs pescadors viuen a prop de la mar. El seu port és gran, però “com que té molt de llocs perillosos, ningú s’atreveix a entrar-hi”. La muntanya de Santa Àgueda ofereix una bona perspectiva sobre “terrenys desèrtics i roques nues i incultes”. Hi ha una capella a on hi van pelegrins que deixen ex-vots, ja que la Santa té fama de guarir els problemes de pit de les dones. La fortalesa per l’autor és obra dels moros, els quals deixaren una inscripció sobre la porta d’una torre; té dues cisternes molt grosses. A l’Est del Toro hi ha la possessió d’Addaia, situada al costat d’un port espaiós. La seva bona ubicació li dóna, a parer d’Armstrong “una indisputable preferència a qualsevol altre indret de Menorca”. Després de descriure els horts de fruita i verdura, la font i les belles vistes, conclou dient que “sempre me’n recordaré d’Addaia i de la companyia de què vaig gaudir en aquell encantador i petit retir amb la major complaença i satisfacció”. En canvi Ferreries és un poble miserable que no mou gran curiositat al viatger.

Ciutadella està completament murallada. Al costat del palau del governador, un edifici gran i irregular, hi ha un agradable passeig. L’església principal és un magnífic edifici gòtic. Hi ha diverses esglésies i convents i a l’autor li agrada passejar-se l’estiu a l’ombra dels claustres. L’hivern, quan brilla el sol, com passa freqüentment, on camina pel passeig de Sant Nicolau, des del poble fins a la capella i el castell del mateix nom, a l’entrada del port. A prop d’aquest hi ha una escletxa en la roca a la qual els soldats anomenen “fuelles del diablo”. La gent que va de visitar a Ciutadella van a veure la cova Parella, una àmplia caverna natural on es formen un infinit nombre d’estalactites de color de sucre moreno. Armstrong no deixa de notar l’abundància de coves que hi ha a l’illa.

Pel que fa a les “antiguitats”, l’autor descriu una taula, que els menorquins anomenen “altar dels gentils”, i una atalaia, segurament de Torralba d’en Salort. Diu que aquests monuments sempre estan situats en un turó i escampats de manera que des de cadascun d’ells es descobreixen d’altres. També es refereix a les restes romanes de l’illa. Tampoc deixa d’explicar les diversions dels menorquins: “Els dies de festa els capellans fan espectacles i algunes vegades, comèdies”. El carnaval és una època d’exagerada alegria i diversió, ja que és pecat treballar fins que arriba la quaresma. Els homes i les dones es permeten moltes llibertats, mesclades amb cerimònies religioses. Les dames tiren taronges als seus galans i el que les rep està ben content, fins i tot si li posen un ull blau o li rompen una dent. També es fan carreres de cavalls, ases i persones.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada