El següent autor del segle XVIII és Lindemann, un clergue alemany que
residí a Menorca entre el 1775 i 1782. Descripció
geogràfica i estadística de l’illa de Menorca fou editada a Leipzig el
1786
i no tingué una difusió tan extensa com l’obra d’Armstrong, però el mateix any
fou objecte d’una segona edició, també en alemany. És una mica més curta que la
de l’anglès (192 pàgines), però té un contingut semblant: les dues estudien la
geografia, la història i la vida corrent de l’illa, tot i que Lindemann no és
tan sec i hi afegeix més impressions de tipus personal. No hi ha traducció al
castellà; la catalana, del 2002, es deu a l’impuls de Tomàs Vidal Bendito.
La part geogràfica comença amb el port de Maó
que, segons l’autor, “és certament impressionant. Mentre hom s’apropa a
l’entrada del port, quina vista més meravellosa! A la dreta es divisa el gran
cap de la Mola amb els seus espadats i romàntics penya-segats a l’embat de les
ones de la mar”. Continua amb la descripció de la fortificació de Sant Felip, on
troba l’epitafi del brigadier Kane, de qui en fa l’elogi; segueix criticant la
dolenta ubicació del castell de cara a la defensa, la qual cosa justifica el
seu enderrocament pels espanyols. Més endavant parla del poble de Georgetown i
els seus formosos quarters. De Sant Lluís diu que és un petit poble amb una
església “que malgrat no ésser molt gran sí que és molt bella”. La descripció
del port és semblant a la d’Armstrong.
De Maó, Lindemann comenta que “la capital,
vista des del port semblaria que ocupés el tron de les roques”. A continuació destaca
que les cases de la gent del poble tot i el seu pobre aspecte són molt netes i
polides; en comparació troba les esglésies molt formoses. L’Ajuntament no té bona
presència (l’actual edifici encara no s’havia construït) i la casa del
governador és “un edifici vell amb un aspecte lamentable”. Finalitza indicant
que “no puc oblidar la multitud de molins al voltant de Maó per completar la
fesonomia d’aquesta ciutat”.
Les descripcions d’Alaior i es Mercadal són
similars a les d’Armstrong. A Fornells li xoca que malgrat la pobresa dels seus
habitants siguin molt alegres i comparteixin tot el que tenen amb els
visitants. De la muntanya del Toro diu que és una alegria d’abastar la
totalitat de l’illa amb un sol esguard; “des d’aquest indret Menorca apareix
com si fos un ou surant damunt la mar”. A la muntanya de Santa Àgueda “la vista
des de dalt sobre fragments de roques pintoresques és impressionant i ens parla
d’una catàstrofe que antigament formà a l’illa aquestes serralades”. Pondera la
finca d’Addaia per la seva disposició i perquè el seu propietari “m’ha sorprès
en aquest paratge amb moltes diversions”.
Ciutadella “està rodejada de muralles
fortificades i té un petit port”. Hi viuen molts nobles, les cases dels quals
resulten més formoses a l’interior del que es podria endevinar per les façanes.
No molt lluny es troba una obertura en la roca anomenada la manxa del diable,
pels sorolls que provoquen les ones de la mar. La gruta de Parella “és una cova
extremadament curiosa” per les seves estalactites, unes primes i altres molt
gruixudes, amb multitud de galeries subterrànies i un llac. Per tot plegat
“aquesta cova no és menys interessant que la cova de Banmann o la famosa cova
de Pool, a Derbyshire” (Anglaterra).
La principal diversió dels menorquins
consisteix en tocar la guitarra i les castanyoles. Els joves canten a les seves
enamorades una serenata fins ben entrada la nit. Les diversions públiques són
el carnaval i les festes d’estiu. Durant el primer, el divertiment consisteix
en disfresses i balls. La gent senzilla es disfressa nit i dia i va tocant la
guitarra per carrers i camins; els nobles només es disfressen de nit. El dia de
Sant Pere els mariners realitzen competicions amb barques i al guanyador se li
dóna una cullereta de plata; també es posa un capellet en un pal horitzontal
untat de greix i els al·lots mig nus l’intenten agafar. De nit es fan balls; es
subhasta el dret a fer el primer i el guanyador pot ballar el fandango amb la
dona que triï. Per Sant Joan es fan curses de cavalls, i d’ases, per donar un
to còmic a la celebració. “Les curses de Ciutadella tenen l’especialitat d’una
anella que s’ha d’intentar d’enfilar”.
De forma gairebé contemporània de l’anterior, el 1787, l’espanyol Vargas
Ponce publicava Descripciones de las Islas Pithiusas y Baleares. Aquest marí va recórrer la Mediterrània per aixecar
cartes hidrogràfiques, i per açò les qüestions militars són tractades de forma
extensa. La seva obra té un to similar a les anteriors, si bé és més reduïda,
ja que només dedica 45 de les seves 158 pàgines a Menorca, en tot cas una
extensió molt superior a la d’Eivissa (18 pàg.) i més de la meitat que a
Mallorca (93 pàg.). La part que tracta sobre Menorca té tres apartats: una
descripció geogràfica, una explicació sobre l’economia de l’illa i un breu
assaig històric. Malgrat la crítica que fa dels errors d’Armstrong, el seu
deute amb l’anglès és considerable. El llibre devia de tenir una àmplia difusió,
ja que molts autors posteriors el van utilitzar.
De Maó destaca que les cases, construïdes de pedra, estan “acomodadas al gusto inglés”. L’església de Santa Maria és “medianamente grande, y de un
bello orden gótico”. La ciutat
compta amb molts carrers fora de les muralles, que formen un extens raval. El
port és “uno de los
más cómodos y seguros que ha formado la naturaleza”, fins al punt que “es lo más notable de toda la isla”. La seva cabuda és tan gran que ha allotjat
tres esquadres angleses al mateix temps. L’autor fa una detallada descripció de
l’illa del Rei on hi ha “el Hermoso hospital de los Marineros”. Davant de la ciutat es troba l’Arsenal de la Marina, que el porta a
lloar l’obra del govern anglès, que transformà un illot rocós en aquesta illeta
circular, amb les seves construccions. La descripció de s’Albufera i l’illa
d’en Colom és molt similar a la d’Armstrong. Del castell de Sant Felip, que era
“lo que fixaba la
atención de toda la Europa”
només hi resta un “montón indigesto de ruinas”;
reprodueix un passatge de l’anglès per defensar que, malgrat que estava molt
ben construït, el seu emplaçament era erroni.
Alaior és situat sobre una altura, molt ben edificada, amb una església
gòtica molt antiga. Des Mercadal només s’interessa per la muntanya del Toro,
des del cim del qual es descobreix una perspectiva molt àmplia. Del Castell de
Fornells ja només queden ruïnes; el seu port està ple de baixos i només
s’atreveixen a entrar-hi els que el coneixen. L’autor també acaba lloant la
possessió d’Addaia, a la vorera d’aquest port, amb la seva delitosa horta i
moltes fonts.
Ciutadella, quan era la capital fou una ciutat “brillante, bien edificada y
bastante poblada”. Està
totalment voltada de muralles, que per la part que mira al barranc “es obra de Moros que por su
elevación puede pasar por soberbia”.
L’església principal és gran, bella, de construcció gòtica i ornada amb una
torre quadrada.
La comunicació de tots els pobles de Menorca es veu facilitada per un “hermoso camino con que esta Isla
aventaja á todas sus vecinas”,
obra del Brigadier Kane. El clima de l’illa és ventós i plujós i la seva terra
és pedregosa i poc fèrtil. Respecte a les antiguitats esmenta les “piràmides”,
formades per tosques pedres amuntegades, i les taules o altars, que abunden a
la part de migjorn de l’illa. Descriu Cales Coves i el poblat de Torre d’en
Galmés.
Coincideix amb els dos autors anteriors en indicar que els menorquins
són molt religiosos. Els divideix en tres grups: els maonesos són els més
industriosos i han pres moltes costums angleses; els de l’interior de l’illa
són “toscos,
taciturnos y endurecidos por el trabajo”; i els de Ciutadella, per les seves relacions comercials són els més
hàbils; la noblesa manté les seves costums i és molt semblant a la de Mallorca.
Alfons Méndez Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada