És justa la Justícia?

Els darrers mesos els tribunals s’estan enfrontant amb qüestions de gran transcendència social i política. No són tan sols procediments per violacions, assassinats o terrorisme, en els quals en algunes ocasions es produeix un conflicte entre els sentiments de les víctimes i del públic en general, que se sent horroritzat davant la brutalitat d’uns crims que desperten desitjos de venjança difícilment compatibles amb una justícia no tan atenta a la repressió de les conductes delictives i la reparació de les víctimes com a la rehabilitació dels condemnats.

Els delictes que aquests dies atrauen l’atenció dels mitjans de comunicació i els ciutadans són aquells que afecten a persones de gran rellevància política o social, per casos tan diferents com la corrupció política i les conductes irregulars de jutges i esportistes. Vagi per endavant que no m’agrada escriure sobre temes en què no som especialista, però en aquesta ocasió faré una excepció i m’hauran de disculpar advocats i juristes si en el fons o el forma comet algun error. Tanmateix, tots aquests casos interpel·len a la nostra consciència cívica i ens fan plantejar-nos si les normes i els criteris d’aplicació de les lleis són coherents amb els anhels de justícia de la nostra societat.

El debat de la relació entre les lleis i la justícia és antic i seria estèril si només hi hagués una manera de configurar l’ordenament jurídic, però tant els canvis normatius constants al que se sotmet al Codi Penal, com la diferent regulació existent en un moment del temps en països molt propers fan que la relació no sigui unívoca i que, per tant, sigui útil plantejar-se si és possible millorar les normes aplicables a determinats delictes perquè la llei estigui més d’acord amb la voluntat dels ciutadans.

En aquest sentit la justícia esportiva està donant exemples de com es poden regular de forma més estricta conductes que repugnen les nostres conviccions més fermes. És evident que en la competició esportiva és totalment deslleial guanyar fent trampes. Per aquest motiu, la primera passa va ser castigar de forma exemplar als tramposos. Tanmateix, amb el temps es va comprovar que l’existència d’una pena elevada no era suficient per descoratjar els jugadors d’avantatge i, que, a més, en l’alta competició aquests tenien al seu abast els darrers avenços tecnològics per burlar tots els controls. Llavors és quan es va donar el gran salt endavant, matisant la presumpció d’innocència dels esportistes d’elit. Així es van introduir una sèrie de presumpcions de culpabilitat en situacions dubtoses en què l’aplicació concurrent de la presumpció d’innocència i l’avantatge del dubte (in dubio pro reo) feia que els tramposos fossin declarats innocents.

Aquest doble procés ha estat seguit per la jurisdicció esportiva internacional i d’alguns països, però altres, com Espanya, es resisteixen a fer el segon pas i no han introduït les cautes necessàries per poder castigar els tramposos en situacions dubtoses, però que objectivament parlant, i abans de saber qui ha infringit la norma són raonables. Aquest és el centre del cas Contador: a Espanya se li ha exhonerat de part de la culpa, mentre que el TAS, l’ha declarat totalment culpable i ha blasmat les autoritats espanyoles per ser complaents amb el dopatge.

Em sembla que, aplicant el mateix raonament les lleis espanyoles són complaents amb la corrupció política i els delictes econòmics. Aquestes dues situacions tenen en comú amb l’anterior que els infractors no són persones ordinàries que cada dia passegen pel carrer, compren al súper i miren la tele. Es tracta de sers que han aconseguit una posició privilegiada en la nostra societat i han escalat al vèrtex de les relacions socials, econòmiques i polítiques. Des d’aquesta elevada posició prenen decisions que afecten a moltes persones i acumulen un poder amb el qual els comuns mortals només podem somiar. El problema és que, com els esportistes d’elit, poden utilitzar aquest poder per cometre delictes i, a més, esborrar les empremtes del crim i, posteriorment, defensar-se amb l’ajuda dels millors advocats del país.

Crec que un imperatiu de justícia és no tractar igual persones que són diferents i, entre el president d’un banc, un familiar del rei o el president d’una comunitat autònoma i el desgraciat que als setze anys roba en una botiga o simplement el ciutadà que un dia fa un avançament imprudent amb el seu cotxe i topa amb un altre vehicle hi ha una diferència substancial. Els ciutadans corrents quan comentem un delicte, no tenim fàcil d’amagar les proves; moltes vegades desconeixem la llei; en els judicis els nostres advocats no tenen coneixements especials. Per açò qui la fa, la paga, i és just que així sigui. En canvi, el president d’una comunitat autònoma està rodejat d’assessors legals i financers, actua a través d’intermediaris, siguin funcionaris o altres polítics subordinats o càrrecs de confiança i, posat davant d’un tribunal és defensat pels millors gabinets jurídics del país. Per açò els delinqüents d’elit que la fan, moltes vegades no la paguen, o la paguen a un preu molt més baix que els ciutadans anònims. I açò no és just.

Tal vegada on s’hagi fet evident la cruesa d’aquest dilema és en el cas Garzón, un jutge que sempre ha estat en l’avantguarda de la investigació dels delictes més censurables, ja fos el tràfec de drogues, el terrorisme, la violència d’estat o la corrupció política. En aquest sentit és evident que és un jutge atípic, que ha prescindit de la comoditat en què estan instal·lats molts jutges que no se cerquen problemes i apliquen les lleis de forma conservadora. El jutge Garzón ha anat sempre més enllà i ha aplicat les lleis de forma innovadora o ha aplicat preceptes internacionals que els jutges no sempre s’atreveixen a invocar. És clar que, actuant d’aquesta manera un poc temerària es podia equivocar, però mentre l’error es produís en la fase instructora, aquest podia ser esmenat pel jutge que ha de dictar la sentència, com ha estat el cas. Em sembla que la magnitud de les conductes investigades justificava l’intent d’aconseguir la major quantitat de proves possibles.

Garzón ha actuat així molt d’anys, fins que ha trobat un grup de delinqüents d’elit, la denominada trama Gürtel, que emparant-se en els legítims drets processals de tot ciutadà, han aconseguit la seva condemna per prevaricació, fins i tot abans de ser jutjats ells mateixos. És segur que el gabinet d’advocats contractat també aconseguirà, emparant-se de la necessitat d’existència de proves indubtables i dels principis de presumpció d’innocència i l’avantatge del dubte, que els seus clients sinó són absolts, almenys només siguin condemnats a penes molt minses, que després seran fàcilment reduïdes, gràcies a la redempció de penes per bona conducta.

Aquest és, per tant, un altre cas, on s’evidencia la permissivitat de les nostres lleis davant dels delictes de corrupció política i delinqüència econòmica. Si volem que en els casos de delinqüents poderosos hi hagi justícia, cal canviar les llei i introduir presumpcions de culpabilitat per aquests delictes, que permetin als jutges condemnar quan les proves són dubtoses o es basen només en declaracions de testimonis. Es tractaria de jutjar amb més severitat els qui tenen una major capacitat de robar o corrompre sense quasi deixar rastre. L’Estat quan li convé introdueix la presumpció iuris tantum, que admet prova en contra, i fins i tot la iuris et de iure, que no admet oposició. Aquests supòsits són freqüents en el món tributari, on del que es tracta és que l’Administració pugui cobrar els seus deutes amb la menor oposició possible. Si l’Estat matisa la presumpció d’innocència per afavorir el cobrament dels tributs, també ho hauria de fer per perseguir els lladres d’esmòquin i BMW.

Només podrem acabar amb l’escàndol de què els delinqüents quedin lliures mentre que els jutges són condemnats si limitam les normes que tracten favorablement els acusats a les persones corrents i no a les personalitats distingides del món polític, econòmic i social. Però potser el que serà més difícil és que les elits que han fet les lleis, les modifiquin en contra de les seves ovelles negres, perquè, al cap i a la fi, com va dir Roosevelt parlant de Somoza, són uns bandarres, però són els seus bandarres.

Alfons Méndez Vidal