Menorca en els llibres de viatges. Alexandre de Laborde i John Carr

Alexandre de Laborde, un noble francès molt relacionat amb Napoleó, va visitar diversos països, fins que fixà la seva atenció a Espanya, país al qual va dedicar diversos llibres i on residí des del 1800 fins al 1808. La descripció de les Illes Balears s’inclou en dos d’aquests llibres, Voyage historique et pittoresque en Espagne, del 1807 i Itinéraire descriptif de l’Espagne, del 1808, que, excepte pel que fa a les il·lustracions tenen un contingut similar. L’obra tingué una àmplia difusió: es va reeditar el 1809 i el 1830 i fou traduïda a l’anglès i a l’alemany el mateix any i al castellà el 1816. És molt dubtós que Laborde visités Menorca i la part dedicada a l’illa és bàsicament un resum de l’obra de Grasset, amb un major ordre i esquitxat amb alguns comentaris propis. Com aquella, també conté elements històrics, geogràfics i humans.

Per l’autor “l’aire és humit i la terra seca; les aigües no són tan bones com a Mallorca, i la temperatura no és tan agradable”. De Maó destaca la seva privilegiada situació sobre el port i que, tot i que les cases estan construïdes amb gust, no hi ha cap edifici públic digne de notar. El port de Maó és molt famós i “un dels més còmodes, segurs i bells de la Mediterrània”. Hi descriu les instal·lacions que hi ha a les seves ribes i illots. Del fort de San Felip només hi queda “l’enterra cobert amb les runes de les antigues fortificacions”. A Alaior fa notar les escultures d’una església, que deu ser la de Santa Eulàlia, obra d’un mallorquí autodidacte (Grasset només deia que era un artesà del país), que esdevingué un escultor distingit. Després de fer una breu descripció de les muntanyes del Toro i de Santa Àgueda, passa a Ciutadella, “que ha perdut del tot la seva antiga esplendor”.

Malgrat Laborde no aportava gaire novetats, el gran nombre d’edicions de l’obra degué d’ajudar a difondre el coneixement de l’illa i fixar els seus trets més remarcables. Així mateix, en separar en apartats diferents les idees que Grasset havia disseminat en el seu llibre, aportà major claredat, i de fet  diversos passatges seus tindran un llarg recorregut, com quan dóna una idea del comerç exterior de Menorca i la seva situació econòmica, tot remarcant la riquesa que obtingué l’illa durant el domini anglès i la depressió en què estava sotmesa des que havia tornat a mans espanyoles.

L’apartat on Laborde és més original és el dels costums dels menorquins. Així apunta que “riuen quan se’ls parla dels atractius dels altres països, ja que només s’estimen el seu. Són indiferents als afers polítics d’Europa i fins i tot als d’Espanya i se preocupen bastant poc dels senyors als que pertanyen, si poden conservar els seus costums”. En relació a la indumentària, indica que és igual a la dels mallorquins, “però les dones posen molt de gust i atencions en el seu vestiment, i tenen gràcies naturals”, una afirmació totalment oposada a la de Grasset. A més Laborde afegeix a la descripció d’aquest que “les dames sempre estan calçades de forma elegant; es guarneixen amb joies, collars, anelletes, anells i capellets”.

Tot i que va aparèixer amb pocs anys de diferència, el llibre del poeta anglès John Carr té un caràcter ben diferent. De fet, l’autor és conegut especialment per l’abundant literatura de viatges que va produir a l’entrada del segle XIX, i que va portar als seus lectors per França, el Bàltic, Irlanda, Alemanya i Escòcia. El 1809 va recórrer la costa mediterrània espanyola i visità les Balears, tot publicant la seva obra el 1811. De les seves 374 pàgines, en dedica trenta-cinc a Mallorca i nou a Menorca. A Maó va trobar un hotel excel·lent, regentat per un italià, Grassini, on va gaudir de tots els serveis del millor estil anglès. Les cases de la població s’assemblen a les angleses per detalls com les finestres, la forma de les portes, escalons, baldes i els cartells de les tavernes. Quasi tots els botiguers xerren un poc d’anglès i les botigues estan ordenades de forma similar a les dels pobles anglesos. En fi, “tot mostra la durada que va tenir el domini anglès i la cordialitat que hi va haver entre els dos pobles”.

Segons l’autor, el port és un dels millors del món i disposa d’aigua en abundància, que es pot obtenir amb comoditat. El gran nombre de vaixells que entren proporcionen  Maó un lucratiu comerç. La ciutat mostra un aire d’activitat i opulència que contrasta amb la “tranquil·la indolència de Palma i el silenci i la pobresa d’Alcúdia”. Carr està d’acord amb altres autors en què els menorquins no són gaire sociables i que l’alta societat és bastant avorrida. D’altra banda, “algunes dames menorquines són molt belles”.

Més enllà del passeig de la Alameda, bonic, però no gaire freqüentat, hi havia un aiguamoll, que va ser convertit pel general Fox en terra valuosa. Es tracta del darrer governador anglès (1800-1802), qui segons Carr és molt estimat a l’illa perquè va fer que el terreny es dividís en petites parcel·les que es van repartir entre els pobres i així la zona es va convertir en un jardí. Açò el fa concloure que “tota l’illa mostra els avantatges i les benediccions del seu vincle amb els anglesos, que han multiplicat per cinc el seu valor”.

A una milla de Maó el camp es torna depriment, pel gust de l’autor. Els principals arbres del país són oliveres nanes, escasses figueres, pereres espinoses i murta salvatge de fruit dolç i amarg; el garrofer no és conegut. La terra és rica i prolífica i es ven a un preu molt alt. És habitual que els camps de conreu estiguin dividits per parets de pedra. Es cacen aus salvatges per tota l’illa i també es pesca un excel·lent peix, però la vida és més cara que a Mallorca.

Els pagesos es vesteixen d’una forma similar als seus veïns de Mallorca; les dones duen rebosillo i un davantal. Els dies de festa porten enaigües rígides i amb flors, a vegades guarnides amb or i plata. Els homes i fins i tot els soldats es teixeixen les seves calces de punt. Els menorquins tenen reputació de ser molt honestos i ara són laboriosos i feiners. El menjar dels pagesos és igual que a tota Espanya, excepte que es mengen els eriçons.

Carr emprèn una excursió a la muntanya del Toro, de la qual és el primer en proporcionar-ne l’altura, que és prou correcta: 1.200 peus (365,76 m). Des del cim hi ha una polida vista de Menorca, que mena l’autor a emetre un judici general: “El paisatge de l’illa és ondulat i potser no hi manquen atraccions pintoresques, però per a un ull com el meu, aveciat per les pròdigues belleses de Mallorca, el conjunt semblava fat i poc interessant. El clima és quasi tan suau i saludable com el de Mallorca, però durant els equinoccis Menorca està exposada a temporals molt violents”. Els monjos els van servir un vi excel·lent, pa i formatge de l’illa, que són molt bons.

En un camp proper a Maó Carr visita “restes Druídiques”, que descriu com “una gran llosa posada horitzontalment sobre una altra vertical, formant una gran taula d’uns set peus d’alçada (2,13 m), situada al centre d’un tosc cercle de pedres”. Actualment la taula de Trepucó és més alta, però abans de ser excavada hi havia molta terra acumulada a la base. Finalment, l’autor visita les ruïnes del “una vegada celebrat castell de Sant Felip, que cobreix una superfície de quasi tres milles de circumferència. El fort va ser volat per ordre del Govern espanyol el 1805 i presenta un gran espectacle de caos i destrucció, amb muralles destrossades, reductes, bastions, polvorins i barracons, els quals són molt dignes de l’atenció del viatger”.

Alfons Méndez Vidal