diumenge, 17 de març de 2013

Menorca en els llibres de viatges.
Thomas Walsh i Grasset de Saint-Saveur


L’època de les guerres napoleòniques va estar plena d’esdeveniments militars. Tot i que Menorca no es va veure involucrada directament, tampoc va ser aliena al tràfec de gent que provocà el conflicte. Un dels primers en recalar a l’illa fou l’anglès Thomas Walsh, qui el 1803 publicà un llibre sobre la campanya a Egipte. En aquest, després de recordar els canvis de sobirania de l’illa durant el segle anterior anota que “l’aire de Menorca és humit i el sòl sec, prim i, a molts indrets estèril”. Per l’autor, els estius són excessivament càlids, i a la tardor hi ha freqüents tempestes en què la pluja “cau amb una violència extraordinària”.  L’illa és plena de roques i les parets són fetes de pedres sense morter. Hi ha abundància de caça i pesca. Les verdures creixen amb gran exuberància; les fruites, especialment el raïm, són excel·lents i es fan en gran abundància. La mel de Menorca és famosa des de fa molt de temps per la seva delicadesa i la finesa del seu gust.

Al centre de l’illa s’alça la muntanya del Toro amb un convent que gaudeix d’aire fresc, fins i tot en els mesos més calents, i d’una vista delitosa de la totalitat de l’illa. Ciutadella era la capital de Menorca i la seu del bisbe, però va perdre la seva supremacia quan els anglesos van transferir la seu del Govern a Maó. Segons Walsh, Maó és una ciutat molt remarcable per la seva netedat. La majoria de les cases són altes i ben construïdes. Les esglésies són uns edificis sòlids i massius, però amb un aspecte exterior maldestre. Els carrers són estrets i mal pavimentats. Maó dóna nom a un port molt gran i segur. El castell de Sant Felip fou demolit pels espanyols després de la pau del 1783. La seva ubicació no és òptima i la nova fortalesa s’hauria d’edificar al cap de la Mola. Al port també hi ha el llatzeret, un gran hospital molt bo, que empra la marina, i una drassana excel·lent i de la major importància pels anglesos, perquè no en tenen cap més en la Mediterrània.

Més interessant és l’obra d’André Grasset de Saint-Saveur, diplomàtic francès que va residir a Palma entre 1801 i 1805 i el 1807 publicà Voyage dans les îles Baléares et Pithiusas, una obra d’àmplia difusió, ja que fou traduïda a l’anglès (1808), alemany (1808) i italià (1823-25), tot i que la traducció castellana no arribà fins al 1952. Es creu que l’autor feia tasques d’espionatge per a Napoleó, però els seus interessos anaven més enllà de les qüestions militars. Menorca és l’illa a la qual l’autor dedica més espai, sis capítols, per cinc de Mallorca i dos d’Eivissa. Grasset segueix clarament l’esquema d’Armstrog i Vargas Ponce. Les seves pàgines en ocasions són un resum dels llibres d’aquests, especialment de l’anglès (el capítol dedicat a les antiguitats de les Illes Balears, en què descriu el jaciment de Torralba, és una síntesi d’un capítol d’Armstrong), si bé també afegeix alguns comentaris propis, que donen vivacitat al text i seran reproduïts per autors posteriors.

Segons l’autor, Maó, assentat damunt roques elevades, domina tot el port i presenta un aspecte bastant pintoresc. Moltes de les penyes sobre les que s’alcen els edificis estan minades per la mar i quan es miren fa por pensar que puguin caure damunt de les persones que circulen per davall. Els carrers són estrets i estan mal traçats, però les cases es construeixen amb gust i les finestres són fetes a l’estil anglès. La ciutat no té cap edifici públic que cridi l’atenció; de la muralla només resta una porta. Com a espais públics només destaca el petit passeig de la Alameda, al port, on no va gairebé ningú, i la plaça d’armes, precedida d’un passeig “d’arbres de poca altura i xerecs, com tots els que es veuen normalment en aquesta illa”. Maó no compta amb establiments d’ensenyament públic. Grasset puntualitza que “no consider centres educatius algunes males escoles on els mestres i els frares de la més crassa ignorància donen als infants lliçons de gramàtica i pretenen ensenyar-los els autors clàssics que sovint ni ells mateixos entenen; bona part de la classe s’inverteix en recitar les oracions”, d’aquesta manera amplifica una crítica que ja havia fet Armstrong.

El port de Maó “és probablement un dels més bells i segurs de la Mediterrània”. A l’Illa del Rei hi ha un hospital per a la Marina, un edifici “en una situació molt favorable, grandiós i ben ventilat”. El llatzeret ocupa una altra illa i “quan estigui acabat serà un dels més bells de la Mediterrània”. Davant hi ha la vila de Sant Carles o Raval nou, habitada per pescadors i on l’únic notable són els quarters, millors que els de Maó. Del fort de Sant Felip no hi resten més que runes de les antigues fortificacions. Els seus soterranis eren molt notables, però el 1805 es van acabar de fer volar pels aires. Els anglesos van construir l’Arsenal, que està damunt d’una altra illa i on s’han construït bones embarcacions. Per finalitzar amb el terme de Maó el francès comenta que “els pobles de Sant Lluís i Biniatap no ofereixen cap particularitat interessant”.

A Alaior les cases tenen una construcció bastant bona. Hi ha una fonda anomenada “casa del Rei”, a la qual el viatger no gaudeix de cap comoditat. Els llits són bruts i dolents i el menjar es redueix a “ous, formatge dolent, vi horrorós i pa negre”. Per rematar-ho “aquí com a tota Espanya, les posades són molt cares”. La situació és pitjor as Mercadal on la fonda és mísera i és millor dur els propis queviures i aconseguir allotjament en qualsevol casa particular. El poble està mal edificat, les seves cases són baixes i semblen barraques, la qual cosa és un indici de la pobresa dels seus habitants. El judici encara és més favorable que el de Ferreries del qual diu que “és tan pobre que de veritat que un es penedeix d’haver-se apartat de la seva ruta per visitar-lo”.

L’autor descriu la seva excursió a la muntanya del Toro, a la qual s’ascendeix per un camí tortuós, on no es pot reprimir un gest d’esglai quan es guaita “sobre aquells precipicis tallats a pic”. Dalt Grasset elogia la vista; el convent dels agustins és força gran i no hi manquen comoditats, però no té res de notable. El port de Fornells està protegit per dos forts en estat d’abandonament i té un llogaret habitat per alguns pescadors.

A la muntanya de Santa Àgueda el viatger “experimenta alhora un sentiment d’admiració i de terror” en veure “roques nues, escarpades i desertes”. En comprovar que els estrats de les roques no són horitzontals, sinó que formen un angle de més trenta graus sobre l’horitzó, l’autor especula sobre si açò “no podria ser atribuït a algun canvi sobrevingut d’ençà del diluvi”. Al cim viu un pastor amb la seva família, que curen una guarda d’ovelles.  Hi ha una capella dedicada a la santa, a on pelegrinen les dones i li porten exvots, ja que es suposa que guareix les malalties del pit. Finalment l’autor fa la lloança de la granja d’Addaia i els seus fèrtils horts, gràcies a l’aigua d’una font, on “la vinya, els tarongers i els magraners s’hi fan millor que en qualsevol altra part de l’illa”, i de l’hospitalitat del seu propietari, Joan Ramis.

Pel que fa a Ciutadella, “el seu port és petit i acaba en dos baixos fons pantanosos”. La vila destaca per la seva murada, que és molt elevada i es manté en bon estat. Hi ha algunes cases força belles, però els carrers són en general estrets i mal pavimentats. L’església principal és gran i té una torre quadrada que produeix un agradable efecte. Al voltant de la població es troben horts ben cultivats. Tampoc es pot deixar de visitar una gruta molt curiosa anomenada Cova Perella, situada a dues milles de la població i que Bomare esmenta al seu Diccionari d’Història Natural, la qual “té un nombre infinit d’estalactites del color del sucre candi”, de figures extremadament variades.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada