dissabte, 9 de març de 2013

Crisi econòmica o crisi política?


En un sopar de Nadal, un company em mostrava el seu pesar pels estralls que estava causant la crisi econòmica en la societat espanyola. Les xifres d’atur, la reducció del consum, els desnonaments i les retallades a l’estat del benestar eren temes que cada dia sortien als titulars dels diaris. Li vaig contestar que totes aquestes qüestions eren dramàtiques, però, d’una manera o altra s’acabarien per solucionar, mentre que la crisi política és el veritable càncer del país i que, a més, entorpeix la recuperació econòmica.

La veritat és que m’hauria agradat d’equivocar-me, però en poc més de dos mesos els escàndols de corrupció, finançament il·legal i, fins i tot, espionatge polític, gairebé han acaparat l’atenció informativa. A l’enquesta del CIS del febrer, els polítics són un problema per al 29,7 % dels enquestats i la corrupció i el frau per al 40,0%; el mes d’abril anterior només ho eren per al 18,1% i el 8,7% dels ciutadans, respectivament.

És cert que a la majoria de les democràcies els polítics i els partits pateixen d’un descrèdit creixent i que crisis polítiques com l’espanyola no han estat estranyes a països com Itàlia o França, però no crec que sigui positiu aplicar-nos el “mal de molts, conhort de tots” i que cal enfrontar-se a la situació amb coratge i determinació.



És indubtable que en les democràcies modernes els polítics han pres un protagonisme enorme. La revolució liberal va posar l’accent en l’individu enfront de l’Estat. Es rebutjava l’autoritarisme de les monarquies absolutes per defensar els ciutadans de l’acció del Govern, gràcies a les lleis. La Declaració dels Drets de l’Home és l’exemple paradigmàtic en posar la societat per damunt dels governants, la qual cosa es resumia amb el lema de què “la sobirania resideix en el poble”. Existia una sana cultura de la sospita davant dels poderosos, als quals es restringia la seva capacitat d’acció, amb tècniques com “l’equilibri de poders”, que preconitzava Montesquieu. En general les actuacions dels polítics estaven sotmeses a una crítica i un control estrictes.

Al segle XX les democràcies es van haver d’enfrontar als reptes que plantejaven els règims autoritaris, feixistes i comunistes, per un costat, i per l’altre, la introducció dels nous drets socials. Com a resposta, es van anar concedint un conjunt de potestats i recursos cada cop majors a l’Estat i als polítics. Els controls i la rendició de comptes no van créixer en la mateixa proporció, especialment als països llatins, ja que els anglosaxons sempre han estat més bel·ligerants en la defensa dels drets individuals. Segurament ha arribat el moment de replantejar-se aquesta situació, ja que el resultat ha estat la reinstauració d’un sistema de poder absolutista, amb benefici dels polítics, i del qual la societat cada cop en treu menys profit.

En tot cas la reacció hauria de ser doble: per un costat limitar el poder dels polítics i sotmetre’ls a un sistema de controls més potent, i per l’altra, els ciutadans hem de reduir les nostres expectatives sobre el que realment pot aconseguir el Govern.


Respecte al primer punt, estan sorgint a tota Europa moviments ciutadans que critiquen els privilegis i la forma de governar dels polítics, batejats a Itàlia com “la casta”. Aquest és el cas del “Moviment 5 Estrelles” de Beppe Grillo. Aquestes prerrogatives actualment estan disperses en multitud de normes, molts cops simples reglaments. Seria positiu recollir-los en una única llei que els redueixi dràsticament. Aquesta llei hauria d’abastar els polítics de l’Estat Central, les Comunitats Autònomes, els Ajuntaments i les empreses públiques. És simptomàtic que s’hagi començat per limitar els sous dels batlles i regidors, mentre es feia ben poc respecte als diputats i senadors. Els sous són només una part de la qüestió, cal restringir les dietes, les pensions i tot tipus d’avantatges. Fa uns dies s’ha fet públic que els restaurants del Parlament i les assemblees autonòmiques tenen preus reduïts, en ocasions per davall del que costa un menjador escolar, un abús al qual s’hauria de posar fi.

No cal insistir gaire sobre el finançament dels partits polítics, on conviuen lleis poc estrictes i manca de transparència amb la insuficiència de mitjans dels encarregats del control, tant el Tribunal de Comptes com els tribunals ordinaris. En ocasions no es tracta d’aprovar més lleis, sinó de dotar de recursos suficients als que les han de fer complir. Espanya és una potència mundial fent lleis i un fracàs estrepitós respecte al seu compliment.

Un altre aspecte on hi ha un llarg camí per recórrer és el de la participació ciutadana, que tot i que està reconeguda en l’article 23 de la Constitució, els polítics menyspreen olímpicament. En aquest país, els nostres governants es creuen que pel fet de guanyar les eleccions tenen un xec en blanc i poden fer el que volen, fins i tot per damunt de les lleis. S’hauria de limitar el poder de batles, presidents de comunitats autònomes i ministres, exigir la convocatòria de consultes populars en certes qüestions i multiplicar el control sobre les decisions dels polítics. D’altra banda, actualment els polítics gestionen moltes àrees i institucions, com ara hospitals, escoles o l’urbanisme municipal, normalment a través de personal de confiança. És necessari canviar el aquest model de l’Administració per un sistema més professional, en què es deixi en mans de tècnics la gestió dels serveis públics; es tracta de professionalitzar l’Administració i desprofessionalitzar la política.

Però, al costat d’aquestes i altres actuacions per acotar la capacitat d’acció dels governants, és necessari que la societat faci una passa endavant. Els polítics no poden resoldre tots els problemes. La seva actuació quasi sempre està centrada en el curt termini i en les aparences. El sentit comú i la pràctica diària ens diu que hem d’anar més enllà del que és obvi per captar l’essència de les coses, un ensenyament que els filòsofs coneixen des de la Grècia clàssica. En canvi, ja a Roma es deia que ”la dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó també semblar-ho”. Avui en dia, la façana, el titular, han pres el protagonisme i no interessa el contingut. Per açò reptes centrals de la nostra societat com l’ensenyament, l’atur, el creixement econòmic o la recerca, no reben de l’Estat la resposta adient, sinó només ocurrències per cobrir l’expedient.

Darrerament també han reaparegut les crítiques de què els polítics tenen més interès en acontentar els seus partidaris i petits grups de pressió molt poderosos, que a servir l’interès general. Aquesta acusació té les seves arrels en autors com Hume, Rousseau i el pensament liberal (Madison, Washington). És cert que s’hauria de posar algun límit a l’actuació partidista del Govern, però com a contrapartida els votants han de deixar de donar suport a totes les accions dels seus polítics i criticar-los quan s’equivoquen.

Un dels territoris on els polítics han ampliat de forma abusiva i il·lusòria el seu camp d’actuació és l’economia. Molts ciutadans creuen que els polítics tenen capacitat per fer i desfer en les qüestions econòmiques. Quan arriba una crisi econòmica es culpa al Govern i es creu als polítics de l’oposició que defensen que ells resoldran ràpidament tots els problemes. Tanmateix, tot açò no és més que una quimera. Una depressió econòmica és una malaltia, que pot tenir diferents causes i cadascuna té el seu remei. Per açò tots els polítics acaben reaccionant davant la crisi de forma semblant; no és que tots siguin iguals, sinó que hi ha poques alternatives. La credulitat dels ciutadans ve bé als polítics que se n’aprofiten per augmentar la seva influència.

Els escàndols que afecten a la classe política han destapat el fracàs de la democràcia absolutista que fins ara han practicat. És necessari canviar les regles del joc, limitar el poder dels governants i ampliar els controls. Però perquè els ciutadans recuperin el control, hem de deixar d’atribuir poders extraordinaris als polítics; no són superherois, sinó funcionaris a sou del contribuent.

Alfons Méndez Vidal

1 comentari:

  1. Des de la fi de franquisme, possiblement ens hem acostumat i acomodat a viure en una democràcia representativa en la que se li demanava al ciutadà molt poca cosa, deixant en mans dels aparells dels partits el control de les insititucions. Crec molt interessant aquesta idea de fomentar la participació directa a través de consultes, reduïnt al mateix temps el poder dels polítics. Cal que es fomenti el debat, especialment a través d'una televisió pública democràtica.

    ResponElimina