dissabte, 17 d’agost de 2013

El cas Matas.
La justícia i l'etica de la política

Desgraciadament, els camins de la Justícia i la Política cada dia estan més a prop. Constantment rebem notícies de polítics afectats per procediments judicials, de manera que els tribunals, inicialment configurats per arbitrar les disputes entre les persones, progressivament guanyen protagonisme per regular els conflictes entre els partits polítics. D’aquesta manera la funció de tots dos es veu erosionada, ja que quan les actuacions dels jutges no agraden a la gent, aquests veuen minvada la seva autoritat; els governants, pel seu costat, quan són investigats pels tribunals perden la seva legitimitat per dirigir els afers públics. Els jutges mediàtics xoquen amb els polítics estrella i aquesta baralla ens omple a tots de confusió.

Al principi, semblava correcte que quan un partit tenia dubtes sobre el comportament d’un adversari polític en l’exercici del poder, portés el cas als tribunals. Tanmateix, l’allau de casos que acaben en mans de la justícia ha fet que massa disputes surtin de l’àmbit de la política per passar al de la justícia. El resultat és que, tant els partits polítics com els ciutadans van dimitint de la seva responsabilitat de valorar el comportament dels polítics segons criteris d’interès públic, ètica i sentit comú i deixen aquesta important tasca als tribunals. Tant és així que és freqüent sentir als governants que són imputats que s’ha de respectar la seva presumpció d’innocència i que només acceptaran el veredicte dels jutges. Curiosament si fa unes dècades els dictadors declaraven que només els podia jutjar la Història, ara els governants només admeten el veredicte de la Justícia. Ambdós obliden que el judici que importa és el que fan els ciutadans dia a dia.


En derivar la seva responsabilitat a l’administració de justícia, els polítics executen una operació de diversió considerable, perquè desvien l’atenció del públic sobre si són imputats o ingressaran en presó, quan el que és rellevant és si estan legitimats per a governar les institucions. A més, els jutges tenen el seu propi llenguatge i la seva lògica que no és coneguda per la gent. Els tribunals investiguen si hi ha infraccions dignes de ser sancionades, i no es preocupen de si una persona és honrada o digna de confiança, que és el que ens preocupa dels dirigents d’un país, una comunitat autònoma o un ajuntament.

Un dels principals errors és el de prendre les sentències i autos judicials només per les seves conclusions, sense tenir en compte els arguments. És com si només miréssim el resultat d’un partit de futbol. És clar que el marcador és important, però també volem veure el partit per saber com ha jugat el nostre equip, si ho ha fet bé o malament, i poder discutir si mereixia guanyar o perdre, o si ha jugat segons el que s’esperava. Totes aquestes consideracions es poden traslladar a les sentències judicials.

Un bon exemple el tenim en el judici de l’expresident Matas pel cas del seu assessor Antoni Alemany. Els seus adversaris van estar molt contents quan l’Audiència de Palma el va condemnar a sis anys de presó i ara ell i els seus partidaris estan relativament satisfets perquè el Tribunal Suprem li ha rebaixat la pena a nou mesos. Tanmateix, són pocs els que s’han adonat que el Suprem no ha tractat sobre els fets provats i només sobre la pena que calia aplicar a les infraccions comeses. El Tribunal, a més, declara textualment que “la consideración ética sobre la reprochabilidad de los actos denunciados no puede determinar la sanción penal del hecho”; els judicis de valor ens corresponen als ciutadans, no als jutges, que només imposen les penes.


En aquest sentit, cal remarcar que l’expresident ha resultat culpable d’utilitzar el seu poder perquè es donés una subvenció al periodista Antoni Alemany, i per aquest fet se li ha confirmat la pena de nou mesos de presó, la prohibició d’exercir cap càrrec públic durant quatre anys, una petita multa i la pèrdua de tots els honors i les distincions concedits pel Govern Balear. És prou evident que açò tot sol constitueix una conducta i un càstig impropis d’una persona que fou dos cops president d’aquesta comunitat autònoma.

D’altra banda ha quedat provat que Matas volia que Alemany li fes els discursos i li preparés les intervencions que havia de pronunciar en l’exercici del seu càrrec. Segons la Llei d’Incompatibilitats aquesta feina no es podia exercir de forma simultània amb cap altre i el periodista va rebutjar aquesta condició, perquè volia continuar amb les seves ocupacions habituals. Llavors, Matas, personalment, va idear que es convoqués un concurs a mida que tot i que tenia per objecte “l’assessorament d’informació, documentació, mitjans de documentació i imatge del Govern de les Illes Balears” realment la seva única finalitat era pagar a Alemany. L’empresa Nimbus Publicidad, SL, guanyà el concurs gràcies a la informació privilegiada que li va proporcionar Matas, a través d’una tercera persona, Miquel Romero, a la qual Matas li féu l’encàrrec, també de forma personal i directa. A canvi, l’empresa que presentava les factures rebia una comissió, sense fer cap feina addicional.

Aquesta fou l’actuació de l’expresident, acreditada de forma irrebatible davant la Justícia. És a partir d’aquests fets que els ciutadans ens hem de qüestionar si el comportament de Matas va ser ètic i si, actuant d’aquesta manera, era digne de confiança. Pot un president fer trampes per evadir les lleis? Pot maniobrar dins de l’administració perquè una empresa guanyi un concurs en detriment d’altres? Es pot consentir que, a causa d’aquestes martingales qualcú es quedi doblers públics només per presentar una sèrie de factures?

Aquest és el nucli de la qüestió i sobre la moral de l’actuació del nostre expresident s’ha sentit parlar massa poc, quan és l’essencial. Al respecte també és rellevant saber els motius pels quals se li ha rebaixat la pena. Tot i que és cert que és una sentència llarga i tècnica, açò no impedeix que al final el resultat depengui d’uns pocs elements. El Tribunal Suprem ha considerat que la conducta de Matas no era il·legal perquè la feina s’havia fet, els discursos s’havien preparat, i el seu objecte tenia un interès públic, l’elaboració de les intervencions del president. Tanmateix, hi ha un vot particular que apunta que aquest no és el quid de la qüestió, sinó que aquesta conducta fou contrària a dret perquè el president va idear un sistema per burlar la Llei d’Incompatibilitats i va fer atorgar fraudulentament un contracte a una empresa esquivant la Llei de contractes, és a dir sense permetre la lliure concurrència d’altres empresaris.


Evidentment, no ens correspon als llecs determinar qui té raó i la majoria del Tribunal s’ha decantat per la primera opció, que rebaixa la pena en cinc anys i mig, però sí és bo saber que la segona interpretació era possible. En tot cas, sí que podem utilitzar els arguments jurídics en el nostre judici moral: ¿bastava amb què Matas tingués un objectiu legítim –que una persona competent li preparés els discursos– o també hem d’exigir que ho faci complint totes les lleis? És la vella pregunta de si en política els fins justifiquen els mitjans.

Particularment, m’he de decantar per no acceptar l’ús de mecanismes il·legals per aconseguir els fins, per molt justificats que estiguin. En cas contrari, estem autoritzant els polítics a incomplir les lleis per aconseguir els seus objectius, cosa que em sembla moralment inadmissible i políticament molt perillosa. Suposa davallar per un pendent que ens pot portar a l’autoritarisme més extrem. És com admetre el dòping en l’esport.

Ara bé, és freqüent que els partits polítics considerin aquests casos segons si els beneficien o els perjudiquen. Davant de fets molt similars defensen els que atenyen els seus correligionaris i condemnen els que afecten els seus adversaris. Açò és el que ha exposat de forma magistral el president Rajoy respecte al cas Bárcenas amb el “fin de la cita”. El perill és que aquest joc polític es traslladi a la societat i que perdonem o condemnem els polítics en funció de les nostres afinitats polítiques. Si, perquè som del PP, Matas no va fer res dolent i Griñán tampoc deu haver fet res, perquè som votant del PSOE, llavors ja no hi ha una única regla moral, sinó que només regeix la moral de la tribu. Els meus no s’equivoquen mai i els altres sempre s’equivoquen. El dia que arribem aquí, si és que no hi hem arribat, la nostra democràcia ja només ho serà de nom, perquè la democràcia només pot existir per regular la convivència entre iguals, iguals perquè tenen un únic codi moral.


Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada