Menorca en els llibres de viatges. Gaston Vuiller

A diferència de l’Arxiduc, l’obra de Gaston Vuillier, un conegut dibuixant francès que visità Mallorca el 1888 i Menorca i Eivissa la tardor del 1889, va tenir un fort impacte popular. Va publicar les seves vivències a la revista “Le Tour du Monde” entre els anys 1888 i 1890, recollides al llibre “Les îles oubliées. Les Baléares, la Corse et la Sardigne”. Aquest text va tenir una àmplia difusió en diversos països, ja que se’n feren traduccions a l’alemany (1894), al castellà (1893-1894) i a l’anglès (1896). Modernament s’han fet traduccions al català (1973) i al castellà (2000). L’autor presentava una visió romàntica de les illes Balears, en alguns cops notablement allunyada de la realitat, però allò més remarcable són les il·lustracions, la seva especialitat professional.

Vuillier dedica a cadascuna de les illes un nombre de pàgines molt variable: de Mallorca n’hi ha 125; d’Eivissa 59; 50 parlen de Menorca i nou de Cabrera; a Formentera no hi va voler anar. L’autor dóna una visió positiva de Menorca. Els pobles són “d’una netedat extraordinària; el que prova que la netedat no és superficial és que les xinxes no hi són conegudes ni de nom. No crec que hi hagi en el món, exceptuant algunes ciutats d’Holanda, un país que pugui bravejar de tal pulcritud”. També constata amb joia que a Menorca hi ha una profunda simpatia per França; els menorquins parlen correctament la llengua francesa, que és objecte d’ensenyament a les escoles. Com a contrapunt afegeix una discutible animadversió envers els britànics “l’ocupació anglesa és per als menorquins un dolorós record; no poden oblidar el despotisme egoista d’aquests dominadors”. En qualsevol dels casos “els menorquins estan molt endarrerits en molts punts, així en medecina”. 

A Maó s’allotjà a l’hotel Bustamante: “l’amo rondarà al vostre voltant, intentant endevinar els vostres gustos i si no teniu gana us renyarà amablement. Ja no es pot ser més patriarcal i complaent”. En canvi, la fonda d’Alaior al seu parer és molt dolenta. Maó té tres teatres, esglésies insignificants des d’un punt de vista arquitectònic i l’únic monument interessant és l’Ajuntament, tot just centenari. Al matí els carrers ofereixen un aspecte molt animat; els camperols arriben portant vi. Sant Lluís el sorprèn fortament: “és d’una blancor de neu, sota el cel blau”.

El nombre de sabaters és molt elevat, 5.000, inclosos els aprenents. L’illa exporta sabates per valor de cinc milions de francs, principalment a l’Havana, Montevideo, Buenos Aires, Panamà, Manila, Madrid i Bilbao. És amb molta diferència la indústria més important del país. També hi ha una petita activitat de confecció amb mol·luscs de quadres, flors, cofrets i tota mena d’objectes. Quasi tots els sabaters són músics o cantants. Al teatre, les companyies només portaven els actors que feien els papers principals i la resta la completaven ells amb bons resultats, tal com pogué comprovar personalment l’autor.

Vuiller no apreciava gaire el paisatge menorquí i així ho expressa en diversos punts: “els voltants de Maó, àrids i rocosos, no m’interessaren gaire i no vaig fer més que una excursió a Sant Antoni“. Farà un comentari semblant dels voltants de Ferreries i Ciutadella. Els arbres “s’han inclinat sota l’empenta de les aspres bufades del nord. Aquesta vegetació, soferta i rabiosa, lluita, es retorç, s’aferra, grinyola, gemega contra la terra”. Els animals presenten mal aspecte: “vaques magres cerquen l’herba i alguns bens magres, ètics, cerquen que menjar. Molts moren de fam a l’estiu”. Per pujar a la muntanya del Toro s’ha de prendre un camí aspre, tortuós i el monestir està en runes, açò sí, “en arribar a dalt l’escena té una tal grandesa que l’espectador queda estupefacte”.

En canvi, les poblacions li plauen més: Alaior és “una petita ciutat completament blanca que brilla sobre l’altiplà” i es Mercadal és “un poble pintoresc amb un molí de vent que emergeix entre les cases, cosa que fa un efecte singular”. Ciutadella posseeix cases bastant belles, “però els carrers són estrets i mal pavimentats”. El port és petit, però la ciutat vista des del port és encantadora. Vuillier s’estima més anar a veure un bufador que les coves de Parella, perquè són “inferiors en bellesa a les del Drac i Artà”. 

Tot i que afirma que “les belleses naturals, molt nombroses a Menorca en proporció a la seva grandària, es troben a la vorera de la mar”, no hi ha grans descripcions de la costa i únicament dibuixa els ports de Maó i Ciutadella. De fet hi ha dos aspectes que l’interessen especialment: els monuments arqueològics i el barranc d’Algendar. Dels primers xerra amb un cert deteniment, tot remarcant que han estat estudiats pel francès Cartailhac i hi inclou quatre il·lustracions i una extensa descripció del menorquí Joan Pons i Soler. El barranc d’Algendar, al qual fa una excursió, “és una reducció encantadora de les gorges del Tarn i de la Jonte, a Cévennes. És un paradís terrenal: els ocells aquàtics viuen en gran nombre. Pertot hi ha boscos de tarongers, de llimoners, flors, perfums, palmeres que s’eleven. De tant en tant es veuen cases arraulides com nius d’oronelles contra els espadats”. Allà va conèixer el costum del “camí dels nuvis”, que li van dir que era practicat a l’illa des de temps immemorials, i consistia en barrar el pas per on havia de passar la parella aixecant parets, d’arbres i d’esbarzers. Es feia per ensenyar als nuvis que el camí de la felicitat és difícil. 

Si la visió que dóna Vuillier de Menorca és la d’un afecte distanciat, la d’Eivissa és força diferent. Hi va arribar amb males referències, “es conten coses terribles”, les quals va confirmar en la seva estada. En arribar, es fa creus de la fonda: “l’hostaler, un horrorós coix amb el seu cap enorme i els seus ulls de mirada maligna, escopint constantment als meus peus”; de la brutesa i males olors: “a Mallorca m’havien previngut que Eivissa és bruta, però no m’esperava una tal infecció”; les malalties: “les emanacions dels vegetals descompostos, amb les de les aigües estancades del port engendren malàries temibles” i la violència “els ciutadans tenen horror dels pagesos; cada instant arriben a la vila remors dels seus crims”. 

Tanmateix, a mesura que passen els dies l’autor va trobant certs elements agradables i així afirma: “Quines nits més polides les d’Eivissa! A vegades les he contemplades llargues hores des de la meva finestra”. “El clima d’Eivissa encara és més dolç que el de Mallorca”. A més, si la vila d’Eivissa és dibuixada amb moltes ombres, els pobles són més del gust de Vuillier: “Sant Antoni guspireja a la llunyania, sobre les voreres d’un bell golf, el Portus Magnus dels antics; més lluny s’eleva com a meravellosa decoració, l’illa Conillera. Més endavant, resplendeixen les cases d’un blanc de neu, un riuet vorejat de balandres murmura alegrement a la vorera del camí. Aquest paisatge m’encanta.” I sobre Santa Eulàlia “Quin bell poblet que veig de sobte allà baix. Entre les oliveres s’alça blanquejant dins el blau”. Els pagesos també són descrits amb afecció: “Aquest vestit dóna als habitants d’Eivissa una gràcia singular i molta originalitat”; “els cantadors reciten sobre una música simple i encantadora. Al final la tornada és la cosa més deliciosa que es pugui sentir.” Fins i tot quan descriu costums estranyes, com els dispars d’armes de foc, el sanguinolent joc del gall i les fuites o robatoris de nuvis, no deixa de mostrar la seva fascinació.

És possible que per a l’illa d’Eivissa Vuillier hagi jugat el mateix paper que  George Sand per a Mallorca cinquanta anys abans. L’intens exotisme amb que dibuixa l’illa, una terra ferotge, plena de reminiscències moresques i habitada per gent original a qui dedica una descripció apassionada i minuciosa, posseeix un atractiu innegable per al viatger. Menorca, en canvi, presentada com una illa erma i cosmopolita queda eclipsada entre aquest exotisme eivissenc i les belleses mallorquines.

Alfons Méndez Vidal