diumenge, 11 d’agost de 2013

Menorca en els llibres de viatges.
Mary Solberg

L’americana Mary Solberg i el seu home van fer una estada a les Balears entre el 1893 i el 1894. Residien a Valldemossa, però la tardor van ser a Maó; no visitaren Eivissa. Com resultat, publicà set articles a The Nation, la revista setmanal més antiga dels Estats Units, que entre el 1881 i el 1918, era el suplement literari del New York Evening Post. Amb aquest material el 1940 es va editar un llibre.

Solberg es fa ressò del títol de l’obra de Vuillier per comentar que les illes Balears eren poc visitades, i entre aquest reduït cercle d’estrangers, Menorca no era un destí cobejat, ja que quan va anunciar als amics els seus plans, aquests “van arronsar les espatlles com si només un capritx pogués incitar un viatge semblant”. El motiu no era la distància, ja que aquesta es reduïa a una nit de navegació, sinó els atractius de les dues illes: “Mallorca ha estat generosament proveïda amb un sòl fèrtil, un clima feliç i un paisatge grandiós, mentre que a la seva veïna només se li ha concedit una terra magre i un aspecte escardalenc”.

El vent no podia mancar durant el seu trajecte en vaixell. En arribar, el port de Maó els impressiona fins al punt de concedir que “la capacitat d’abrigar qualsevol esquadra del món de la qual es vanten els maonesos sembla fàcil de creure”. Les ruïnes del castell de Sant Felip li semblen un record de la fatuïtat humana i la Mola, situada davant, apareix com un Gibraltar en miniatura cobert de massives fortificacions, encara en procés de construcció. El llatzeret és immens, el més gran d’Espanya i permet purificar milers d’embarcacions  provinents de Llevant. Els edificis del port, castell, llatzeret, hospital militar i arsenal, li donen a la ciutat un “aspecte marcial”.

Maó s’alça sobre una terrassa natural i els seus edificis són tots blancs. Malgrat no tenir cap bellesa individual, “en l’atmosfera transparent, la seva blancor produeix un efecte aeri i lluminós”. Els carrers en costa són nets i sense la pudor que caracteritza els de Palma. Com en aquesta, les plantes baixes de moltes cases són emprades per artesans i la vida de la vila transcorre al voltant dels fusters i els sabaters, que formen una vista agradable. No hi ha cap resta de la pintoresca arquitectura morisca i els habitatges se succeeixen amb malenconiosa monotonia. Tanmateix, aquesta és trencada pel “geni viu” que presideix la ciutat: el seu aire alegre, operístic contrasta amb les notes tristes de Palma; es veu una gran varietat de tipus socials i l’herència d’un gust nàutic. Respecte a les reminiscències de l’ocupació britànica, l’autora i es contradiu i, tot i afirmar que estan amagades i no surten a la superfície, indica diversos elements que altres viatgers ja havien copsat, en l’aspecte de les cases i en el llenguatge popular. Pel que fa als edificis públics només destaca l’orgue de Santa Maria, “potser el millor d’Espanya”.

Sant Lluís, a on s’arriba per una bella carretera vorejada amb pins, els xoca perquè tot està emblancat: tant parets, terrats i fumerals com tanques i voravies. Com que els carrers no tenen arbres, “cap ull mortal pot suportar una resplendor tan incommovible”. Aquesta “dolorosa netedat” fa que el poble “desprengui una olor de santedat”; malgrat tot, el poble no manca d’atractius i la gent té l’encant propi d’una espontaneïtat alegra.

La fascinació que provocava l’illa entre els arqueòlegs els va estimular a fer diverses sortides. No deixen de visitar el poblat de Trepucó i Solberg demostra estar al corrent de les recents excavacions que atribuïen a la taula la funció de suport del sostre d’un edifici. En tot cas anota que “cal veure-la per entendre el poderós efecte que produeix la seva massa isolada sobre la imaginació”. Al costat hi ha el talaiot, des de la part superior del qual es veu un ampli  panorama, que proporciona una sensació de malenconia: “petits camps d’aparença erma, rodejats de parets de pedra i que només contenen dues o tres figueres o qualque olivera; els arbres vinclats quasi fins en terra per la força dels vents predominant del nord”.

També fan una excursió en diligència a Ciutadella a través d’una carretera que qualifica d’excel·lent. L’estampa d’Alaior destaca en la distància pels seus molins, torres d’església i cases blanques. Més endavant el paisatge és més agradable i quan, després d’unes suaus ondulacions arbrades aparegué la polida vall des Mercadal, arraulida al costat del torrent encaixat en la roca, es va aixecar entre els passatgers un espontani cor de goig. Des Mercadal a Ferreries el paisatge té la bellesa amable de les terres baixes escoceses. Les cases de lloc, escampades aquí i allà, no tenen el caràcter medieval que fa pintoresques les possessions mallorquines, però desprenen un aire de confort casolà, com les cases colonials de Nova Anglaterra. A la comarca de Ferreries contrasten els tons d’un intens vermell de la terra impregnada de ferro amb el verd vívid dels pins d’Alep.

Ciutadella, l’antiga capital de l’illa, conserva un aire de dignitat antiga. Quan s’arriba a la ciutat en vapor s’obté la vista més pintoresca de les palmeres, els molins i les “casas de recreo” que hi ha al llarg de la vorera del port. Al carrer principal, amples arcades menen a la catedral del segle tretze i, més enllà, a l’obelisc commemoratiu dels defensors contra l’atac turc del 1558. El cant de guàtleres tancades en diminutes gàbies dóna un aire malenconiós a alguns carrers. Segons l’autora “fa uns anys una ona d’energia va demolir les murades de la ciutat, però com passa tantes vegades en les reformes ciutadanes, l’ona es va quedat a la meitat i la línia de les antigues muralles està marcada per una trista avinguda sense arbres, bordejada per edificis rectangulars i lletjos”. Un d’aquests és la fonda Feliciano, que per la seva netedat i l’aire de general refinament es mereix el seu apel·latiu de “fonda única”. Solberg es va interessar pels avantpassats de l’Almirall Ferragut, per a la qual cosa visità l’arxiu diocesà i el fill de l’historiador Oleo, els quals l’explicaren l’entusiàstica rebuda que va donar la ciutat a l’Almirall en la seva visita del 1868 i li’n mostraren una fotografia.

També anaren a la naveta des Tudons, “que certament sembla una barca quilla amunt feta d’immenses pedres” i que té un aire indefinit que els produeix un efecte singular. Van entrar a l’edifici, del qual coneixien el seu antic ús com a ossari. Aquesta visita es completà amb la que van fer a Torre d’en Galmés, on “tres talaiots alineats formen un quadre sorprenent”. L’autora no deixa d’indicar el que li crida l’atenció del camp menorquí, com ara les “estructures de pedra aixecades per a l’ús del bestiar que imiten els talaiots” i el fet de veure pertot animals magres que rondaven cercant pastura. Més endavant un home llaurava el camp amb un ase i un bou i uns altres agafaven tords amb llargues xarxes.

Per anar a Fornells, com que no havia diligència, van llogar una cavalleria. El descriu com un petit poble de pescadors escrupulosament net, amb fortificacions en una eminència i les ruïnes d’un castell en un illot. El llogaret és “enclavat en una badia a la que li manca poc per igualar el port de Maó en mida i que, amb el seu entorn de roques i turons amb arbres, hi rivalitza en atractiu”. Visitat en rares ocasions pels estrangers, la seva arribada fou molt ben rebuda pels pescadors reunits a la petita fonda. De camí cap a la vila des Migjorn pujaren a la muntanya del Toro, on hi ha la capella d’una verge negra i des d’on es contempla una vista encantadora, ja que “l’altitud matisa els colors i tota l’illa s’estén a sota com un mapa”.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada