Menorca en els llibres de viatges. Les guies turístiques locals

Entre de les guies de viatges, mereixen un comentari a part les que van ser escrites a Espanya; moltes per residents a les illes Balears. Si les guies turístiques internacionals ofereixen la visió que els forans tenien de les illes, les redactades per autòctons ens mostren el que aquests volen mostrar als viatgers, dues visions que a vegades no són coincidents. D’altra banda, les guies estrangeres estaven escrites en anglès, francès, alemany i altres llengües i, per tant, adreçades al turisme internacional, mentre que les locals, en ser escrites en castellà es dirigien bàsicament als turistes espanyols.

El primer precedent d’aquest tipus d’obres són les anomenades “guías de forasteros”, una denominació que pot portar a error, ja que el seu contingut va evolucionar amb el pas del temps. El primer és el “Kalendario particular y Guía de forasteros en la Corte de Madrid” publicat el 1722. Tenia una periodicitat anual i consistia en un directori de tots els organismes de l’estat i un calendari amb dades astronòmiques i festivitats. Fou l’origen de les diverses guies d’aquest tipus que es van publicar a les principals ciutats d’Espanya i Amèrica durant els segles XVIII i XIX.

Van tenir una important funció en proporcionar les informacions necessàries per aquells que, per motius comercials o diplomàtics havien de residir fora del seu lloc d’origen. A mesura que transcorrien els anys es van anar convertint en directoris on figuraven tots els integrants de les entitats públiques i privades, estatals i locals, civils i militars del territori. Per tant, la seva finalitat no era turística, però no es pot descartar que els viatgers nacionals en fessin ús. Entre el 1865 i el 1870 s’edità una “guía de forasteros” general de tota Espanya.

A les Illes Balears, després d’una primera sèrie apareguda entre el 1788 i el 1808, la publicació es va reemprendre entre el 1848 i el 1868 i aquesta incloïa una ressenya històrica, llistats amb els integrants de les institucions esmentades de totes les illes i la relació de les festes. A Menorca es va editar una el 1827, però la més remarcable és la del 1863, ja en aquest cas el seu abast era diferent. Incorporava una descripció geogràfica i econòmica de tots els pobles de l’illa, així com informació sobre comunicacions i allotjaments. Per aquest motiu en certa mesura cobria la funció de guia de viatgers i, de fet, sembla que la seva intencionalitat devia de ser atendre a tots els visitants de l’illa, almenys així ho deixen entreveure les fonts de l’època.

Excepte aquesta obra, durant tot el segle XIX no hi ha cap guia de viatges de Menorca, la qual cosa contrasta amb l’illa de Mallorca on Antoni Furió publicà la primera el 1840, la qual malgrat el seu títol, Panorama óptico-histórico-artístico de las Islas Baleares, es cenyia a l’illa gran. Així mateix, el segon volum del llibre Recuerdos y Bellezas de España de Pau Pifarrer, aparegut el 1842, també era dedicat només a aquesta illa.

El 1870 va aparèixer a Madrid la “Crónica de las Islas Baleares”, redactada per Fernando Fulgosio, i que formava part de la Crónica General de España, que dirigia des del 1865 Cayetano Rosell, amb la finalitat de cobrir totes les províncies i territoris d’ultramar del Regne. L’obra reparteix les seves 93 pàgines gairebé per igual entre la geografia i la història. Per primera vegada apareixen les illes menors: després de les desset pàgines de Mallorca, la part menorquina ocupa onze pàgines i la de les Pitiüses quatre.

Els capítols de Menorca comencen per Ciutadella, de la qual es destaquen les muralles i baluards que donen al port; el Born, amb els seus palaus; la catedral i el passeig que va fins el castell de Sant Antoni. As Mercadal s’esmenta la muntanya del Toro, des del cim de la qual hi ha un vista ben agradable i variada. Al Nord del terme, es troba el castell de Fornells en el port del mateix nom. La granja d’Addaia és la millor de l’illa, amb exquisides fruites, bona caça i un port important. Alaior té un clima tan saludable que els francesos la van comparar amb Montpeller. Els horts de s’Alblegay i Cala en Porter abunden en fruita.

Maó presenta un aspecte pintoresc en extrem. El clima és agradable; per alguns, el millor de l’illa. Les cases són de bona construcció, al gust anglès. L’orgue de Santa Maria és un dels millors d’Europa. L’autor remarca la importància del port de Maó, i descriu les seves ribes i illots, així com els edificis que s’hi troben, i el poble des Castell. També recull un extens text de Moratín, escrit amb motiu de la seva visita a Maó el 1796.

Fulgosio explica amb detall com són els llocs menorquins i els seus productes, entre els quals sobresurt el formatge que es fa amb la llet de vaques, bens i cabres, i que és justament lloat fora de l’illa. Els artesans de Menorca mereixen una atenció especial, ja que reuneixen més coneixements que els d’altres bandes, perquè per poder viure han d’aprendre diversos oficis i, a més, ocupen part del seu temps treballant en petits llocs a mitgeria. Quasi tots els que es dediquen al comerç han navegat o adquirit el seu capital a Amèrica.

L’autor s’interessa de manera particular pels monuments prehistòrics i distingeix entre talaiots i taules. Tot i que no és sistemàtic, n’enumera un bon grapat, com ara els de Ciutadella i Torre d’en Galmés. També indica l’abundància de coves que hi ha a l’illa, i destaca les de cales Coves i les de Ciutadella, sobre tot les de Parelleta, que comenta que han estat visitades moltes vegades per naturals i estrangers.

Alfons Méndez Vidal