dimarts, 12 de novembre de 2013

Lleis amb data de caducitat

Segons els diccionaris, la llei és una norma jurídica de caràcter general dictada pels òrgans que tenen atribuït el poder legislatiu. És la font més important del dret i les altres, reglaments, costums i principis generals del dret, hi estan subordinades. Només és un estat de dret aquell que regula la seva convivència a través de lleis. Una de les notes bàsiques de la llei és la seva permanència en el temps, que és allò que garanteix la seguretat jurídica. Si les lleis canvien cada poc, els ciutadans es troben confusos, perquè és difícil discernir quina és la norma aplicable.

Tanmateix, la vida actual està sotmesa a transformacions constants, a les quals la legislació s’ha d’adaptar si vol donar resposta als nous problemes que van sorgint. De forma paral·lela, el fet que les lleis siguin fetes per parlaments i governs elegits democràticament, explica que un relleu polític impliqui la modificació de les normes aplicables. Aquests dos fenòmens en ocasions es donen de forma simultània: els períodes de fortes convulsions socials fomenten canvis polítics ràpids i reformes normatives febrils.

Però tot excés és nociu. Arriba un punt que les noves lleis ja no serveixen per adaptar-se a les transformacions de la societat, sinó que únicament són fruit del joc polític conjuntural. De fet acaben essent una demostració de força a través de la qual governs dèbils intenten demostrar el seu poder. És per aquest motiu que els anglesos, que tenen la democràcia més antiga del món, diuen que un impost vell és un bon impost; de la mateixa forma una llei antiga és una bona llei.

És notori que els darrers anys vivim una angoixant crisi, que no és només econòmica, ans també social i política. Els governs no esgoten el seu mandat i les enquestes mostren que els nous governants perden de forma ràpida el suport popular, tant a Espanya com a molts països d’Europa, i amb independència de si es tracta de partits d’esquerra o de dreta. Aquesta situació d’inestabilitat dóna peu als nous governants a corregir o derogar de forma accelerada les lleis aprovades pels anteriors gabinets. Els partits de l’oposició els responen amb la mateixa moneda i amenacen que revertiran les reformes que proposa el Govern.

Les modificacions constants de la legislació laboral, urbanística, de les lleis educatives, dels tributs, però també del codi penal, de les pensions, dels drets socials i de les lleis que regulen l’administració, confirmen dia a dia l’estat de descomposició en el qual estem immersos. Per anar més ràpid el Govern utilitza figures excepcionals que li permeten aprovar normes amb rang de llei sense passar pel Congrés. Temes conflictius des de fa anys es regulen en pocs mesos sense prou reflexió.

 El pitjor de tot és que s’ha arribat a l’extrem que no hem d’esperar a un canvi de govern, sinó que el partit en el poder esmena la legislació que ell mateix havia aprovat. Aquests dies el ministre d’Educació ha aprovat, ja començat el curs escolar, una ordre que enduria els requisits per a obtenir les beques Erasmus; davant les protestes ha reculat en qüestió d’hores. Fer i desfer, com Penèlope.

Fa poc, les planes del diari Menorca censuraven un Interventor per haver-se negat a avalar que l’Ajuntament de Maó utilitzi uns fons disponibles per pagar els proveïdors. La realitat és que la Llei orgànica d’estabilitat pressupostària, aprovada el 2012, impedeix de forma taxativa aquest ús. El govern està tramitant la seva correcció i, de fet, havia pactat amb la Federació de Municipis i Províncies que la nova regulació s’aplicaria enguany, amb la qual cosa, la norma no s’hauria aplicat mai. Aquest pacte es va transcriure en una nota informativa, però finalment el text que el Govern ha enviat al Parlament no entrarà en vigor el 2013 sinó l’any vinent.

Fer i desfer i, entretant una terrible situació d’inseguretat jurídica. La norma no resol els problemes reals, en aquest cas els diners disponibles no es poden utilitzar per pagar proveïdors, i el funcionari municipal que ha de controlar que s’apliqui la llei rep unes crítiques que hauria estat més just dirigir al ministre d’Economia.

Els exemples es poden multiplicar: el Govern Balear va aprovar a principi d’any una col·lecció de noves taxes: als envasos, als cotxes de lloguer i a les grans superfícies comercials, les quals va suspendre el dia que havien d’entrar en vigor i ara ha eliminat. Aquesta supressió és sorprenent perquè els afectats van manifestar la seva oposició mesos abans de l’aprovació dels nous tributs. Aquest episodi recorda l’ajuda de 2.500 euros per fill, implantada pel Govern de Zapatero el 2007, qui l’eliminà el 2010.

La sospita que totes aquestes reformes enlloc de resoldre els problemes de la gent els empitjoren està ben fonamentada. Els polítics utilitzen les lleis com a instrument de propagada per aconseguir titulars als diaris. Si l’opinió pública es gira en contra, no tenen més que rectificar. Tanmateix, amb aquestes lleis efímeres, la seva credibilitat s’enfonsa. Segurament no és tant cinisme com manca de competència.

El resultat és que ningú sap fins quan estaran vigents els drets que els emparen ni quant durarà la normativa que afecta la seva vida econòmica. Aquesta incertesa fa que el consum i la inversió es retraguin i els ciutadans malfiïn dels governants. Al final ens quedam com el Cid, de qui el poeta deia: “¡Dios, qué buen vassallo, si oviesse buen señor!”.


Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada