divendres, 1 de novembre de 2013

Llums i ombres en la reforma de l’Administració Local

El Govern s’ha proposat modificar en profunditat l’Administració Local, a través d’un projecte de llei que, segons ha declarat té com objectiu principal “racionalitzar recursos per aconseguir una major sostenibilitat financera”. Aquest argument és bastant feble, ja que, tant pel poc pes que tenen les entitats locals, com per la seva major flexibilitat, no suposen cap problema pel dèficit públic nacional. De fet, els ajuntaments van finalitzar el 2012 en situació d’equilibri i el seu deute s’ha reduït, situació que contrasta amb els greus desequilibris de l’Estat central, les autonomies i la Seguretat social.

La majoria dels municipis actua amb gran responsabilitat financera. Els dèficits que presenten alguns normalment són conseqüència de l’incompliment de la llei i no del seu funcionament normal. Realment, el seu principal problema és el finançament, que està regulat en una llei del 1988. Hi ha un consens que diversos tributs han quedat antiquats. Fa anys que s’anuncia la seva revisió i és significatiu que el Govern prioritzi la revisió del funcionament dels municipis sobre el seu finançament.


Cal reconèixer que el diagnòstic que fa el Govern té alguns encerts. És cert que les competències i els serveis que presten els ajuntaments no estan ben delimitats i aquest fet provoca distorsions. El principi d’una administració-una competència seria una bona regla per clarificar la situació actual. També és veritat que els petits municipis no poden desenvolupar les seves funcions de forma adient. Tanmateix, la solució que es pretén donar a aquests reptes no està ben enfocada.

La Llei vol traspassar els serveis de tipus educatiu i social dels ajuntaments a les comunitats autònomes. Es tracta de dues matèries ben diferents. Els ens locals sempre han jugat un paper en l’educació. Proporcionen els terrenys on es construeixen escoles i instituts i són els responsables del manteniment, conservació, neteja, els subministraments i el personal de consergeria dels primers. A més, participen en l’organització dels centres a través del Consell Escolar. Des de fa anys els ajuntaments han impulsat l’educació preescolar i els ensenyaments musicals i artístics.

Fins ara la normativa ha permès la participació dels ajuntaments en l’educació. Aquesta situació és compartida amb altres països, per tant, la llei no encerta en intentar excloure’ls hi. Al contrari, seria més positiu refermar la competència dels municipis i que les comunitats autònomes els traspassessin els seus centres de preescolar, que solen ser pocs, juntament amb els recursos suficients.

Ben diferent és el cas dels serveis socials. Tots els estatuts d’autonomia declaren que és una competència autonòmica i la llei només l’atribueix als municipis de més de vint mil habitants. A la pràctica, la desídia de les comunitats autònomes, unida a la voluntat dels municipis de satisfer les necessitats veïnals, ha fet que aquests muntin geriàtrics, centres de dia i altres serveis similars. L’aprovació de la llei de la dependència, que dóna drets a aquest col·lectiu, no ha fet sinó remarcar la incongruència que qui té l’obligació de prestar aquests serveis–les comunitats autònomes– descarregui el seu gruix  sobre qui no la té –els ajuntaments.

Tanmateix, tindria sentit que els ens locals retinguessin els serveis socials de proximitat, lligats a l’atenció immediata dels col·lectius desafavorits (serveis de treball social, ajuts d’emergència social, etc). Les comunitats autònomes es podrien centrar en l’atenció social en centres assistencials. Però, perquè aquesta delimitació funcioni, aquestes han d’organitzar una xarxa de la dependència, igual que hi ha una d’assistència sanitària. Açò significa que han d’establir un mapa assistencial que determini on han de ser aquests centres i construir els que calguin. D’aquesta manera, els municipis no haurien d’anar obrint geriàtrics i centres de dia per suplir la inactivitat autonòmica.

Aquesta és la distribució lògica de funcions, ben diferent de l’actual, a la qual hem arribat després de tres dècades en les quals l’activitat municipal ha pal·liat les vacil·lacions de les comunitats autònomes. El problema de fons de la reforma és com obligar a les comunitats autònomes a assumir uns serveis pels quals han demostrat un escàs entusiasme. La por dels municipis és que es creï un buit i els ciutadans perdin uns serveis essencials. A més, les dificultats financeres de tots fan que els terminis establerts per la llei siguin massa curts: un traspàs de funcions d’aquesta magnitud s’ha de realitzar de forma progressiva durant un mínim de deu anys.

Finalment, respecte als petits municipis el Govern es confon. El problema bàsic no és que els serveis siguin més cars en poblacions de menys de 5.000 habitants. El problema és que en els municipis molt petits hi ha dificultats per prestar els serveis amb la mateixa qualitat que en els altres. A Espanya hi ha 8.114 municipis, dels quals 4.861 tenen menys de 1.000 habitants i 1.960 entre 1.000 i 5.000 habitants. Els problemes més greus es donen als municipis de menys de 1.000 habitants. S’hauria de promoure la seva fusió, com està fent des de fa dècades la majoria dels països europeus.

Amb la reforma que proposa, el Govern està demostrant que, malgrat les seves bones intencions, té un cert desconeixement de la realitat local. Esperem que rectifiqui perquè sinó difícilment es resoldran els problemes.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada