dimarts, 5 de novembre de 2013

Menorca en els llibres de viatges. Roy Baker

La National Geographic Magazine va publicar en el seu nombre d’agost del 1928 un article de Roy Baker, cònsol americà a Barcelona, amb el nom de “Les Balears, illes germanes de la Mediterrània”. El text té catorze pàgines, la meitat de les quals inclouen diverses fotografies. Tot i que gairebé la meitat del text es refereix a Menorca, només hi ha una fotografia de l’illa. El complementaven catorze pàgines amb imatges en color de Gervais Courtellemont, fotògraf de l’agència Magnum. És conegut per emprar la tècnica de les plaques autocromes, l’única que permetia d’obtenir il·lustracions en color, a la I Guerra Mundial. El reportatge, titulat “Les illes encantades de la Mediterrània”, conté tres fotografies de Menorca, cinc d’Eivissa i desset de Mallorca.

A l’article, Baker comença destacant la diferència existent entre Mallorca, a la qual els darrers anys acudeixen molts turistes i és coneguda pel públic americà gràcies al reportatge que li va dedicà la mateixa revista el 1924, i les altres illes, que són desconegudes pels viatgers. Diferencia Menorca, que té marcades influència angleses i holandeses, de Mallorca, clarament espanyola, i d’Eivissa, en la qual sembla predominar el caràcter aràbic. És interessant indicar que l’autor comenta que a Eivissa s’acusa als mallorquins, temorosos que part de la lucrativa corrent turística es desviï cap a les Pitiüses, d’haver estès el rumor que l’illa és cruel i hostil, i conclou indicant que “aquesta explicació és interessant perquè demostra que tots els illencs tenen els seus ulls posats en els turistes; fins i tot a Formentera parlen d’aquesta possibilitat”.


Les Balears tenen en comú l’amabilitat dels seus habitants; quan un turista els demana on és una botiga o un hotel, l’acompanyen fins a la porta. A Maó, dos cultes funcionaris van deixar la feina per mostrar-li les coses dignes de veure a la població i ajudar-lo a cercar informació. A Ciutadella, va entrar per error en un club, on l’invitaren a quedar-se i va estar fins a les dues de la matinada xerrant amb els parroquians, la majoria dels quals propietaris de fàbriques de sabates. Al final només li van deixar pagar el cafè.

De Menorca realça en primer lloc la importància i bellesa del port de Maó, que s’endinsa en una costa rosa i gris, i on el govern espanyol planejava construir un dels millors ports de la Mediterrània. Recorda que la rada té fama com a refugi d’embarcacions d’ençà que Magon, germà d’Aníbal, hi hivernà. Comenta que passades les ruïnes del castell de Sant Felip es troba el noble casal de Sant Antoni, on, segons els illencs el 1798 es va instal·lar Lady Hamilton, l’amant de Nelson, després que l’almirall prengués l’illa amb la seva esquadra, una afirmació que els historiadors no comparteixen.

“And then Mahon!” s’exclama Baker, intentant explicar la joia dels viatgers quan, en girar la punta des rellotge, veuen la ciutat com una lluminosa taca de color rosa i blanc sobre el penyal. La població ofereix una col·lecció de carrers pintorescos que brillen esplèndids sota el sol; Maó espurneja, com tota l’illa. És un laberint de carrers netíssims que fan pujades i baixades plens de “cases de nines” brillants. L’autor remarca que l’empremta de les dominacions angleses encara és fort i dóna a la vila un aire indefinible i suggestiu de ciutat anglesa de províncies. Les ventalles sempre obertes, al contrari del que és habitual a Espanya, mostren finestres de vidres quadrats en un marc blanc. És aquesta mescla de trets espanyols i anglesos el que dóna a Maó el seu caràcter, que és compartit pels seus habitants.


Baker es desplaça fins a Fornells amb l’antiquat automòbil d’un advocat maonès. Al poble s’hi arriba per una bona carretera que travessa un paisatge d’una rara bellesa, en una successió de turons, uns descurats i altres aclarits fins al punt del dandisme, en els quals les característiques parets seques menorquines despleguen el seu patró sempre canviant. Les cases de camp, llargues, baixes i blanques, amb extensions aquí i allà, donen una lliçó d’harmonia de volums, línies, angles i corbes.

L’arribada a Fornells, un petit llogaret de pescadors coincidí amb l’entrada d’una petita barca que, segons els van explicar, havia agafat el peix més gran que mai s’havia vist, i que feia quasi cinc metres. Tot el poble, encapçalat pel capellà, es va reunir al voltant del monstre, especulant a quina espècie devia de pertànyer. El peixot va ser tallat en trossos i transportat al mercat de Maó.

L’anglès després de Maó, troba que Ciutadella té un inesperat aspecte “hispano-morisc”. La vila apareix polsegosa i somnolenta sota un sol radiant i les cases i els carrers, de color vermell, blau, rosa i verd, són força cridaners. El seu aspecte general és displicent i els seus atractius són la catedral, la millor naveta de l’illa i una dotzena de façanes i caps de cantó “dignes de ser gravats en bronze”.


A l’autor li xoca que les menorquines no treballin al camp, com és comú a la major part d’Espanya, sinó que es dediquin a les feines de la casa o, com una concessió als nous temps, vagin a les fàbriques. També és remarcable que l’omnipresent espardenya de corda espanyola a Menorca està pràcticament extingida. Ja sigui perquè l’illa produeix bona part de les sabates de luxe d’Espanya o per un sentiment d’orgull local, el fet és que els menorquins duen sabates.

Baker dedica la major part del text a descriure els monuments prehistòrics de l’illa, dels quals informa que n’hi ha més de dos-cents, comptant talaiots, taules i navetes, així com les coves que foraden literalment penyals i turons. L’autor comenta que a vint minuts de passeig de Maó hi ha un talaiot molt ben conservat (segurament el de Trepucó). Fa uns dotze metres de diàmetre i set i mig d’alt i té a prop una gran taula.

Tanmateix allò que proporciona la més profunda emoció al visitant són les coves prehistòriques, ja que les taules, talaiots i navetes són una visió colpidora quan un s’adona del seu significat, però no tenen l’efecte immediat sobre la imaginació d’aquestes coves excavades per l’home qui sap fa quan de temps.

Cales Coves reuneix multitud d’aquestes coves que foraden la costa de l’illa. L’autor afirma, potser influït per Crawford Flitch, que “els homes de les cavernes no podrien haver seleccionat una millor ubicació per obtenir una visió espectacular. Des de la vorera de la mar la visió de les altes parets que es precipiten de forma abrupta i els cops de les ones provoquen un esbalaïment; per completar l’efecte hem d’afegir la visió d’unes quaranta obertures fosques que s’estenen pel penyal”. Baker es detén a explicar la seva visita a diverses d’aquests coves, on intentava trobar restes prehistòriques com les que havia vist a les col·leccions locals.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada