dimarts, 12 de desembre de 2017

El Patronat Nacional del Turisme i altres intents de fundar un hotel

La Companyia Nacional d’Indústries de Turisme (CNIT), que com vam veure, protagonitzà el primer intent d’establir un hotel a Menorca, es devia desfer pocs mesos després de la creació del Patronat Nacional del Turisme, el mes d’abril del 1928. Aquesta era una institució oficial, creada durant la dictadura de Primo de Rivera, per fomentar l’activitat turística. De fet, Peipoch, el director gerent de la CNIT, que s’havia desplaçat a Maó per sondejar la construcció de l’hotel, es va integrar en el Patronat amb funcions tècniques i el mes de novembre anava Cadis per supervisar l’inici de les obres de l’hotel Atlántico.

Hotel Atlántico. Cadis
A Menorca, el mes d’agost la premsa es feia ressò d’un anunci del Butlletí Oficial de la Província en què s’indicava que el Patronat Nacional del Turisme s’adreçaria als batles per informar-se sobre els allotjaments existents a la població, així com les vies de comunicació, la riquesa artística i altres accions per contribuir al desenvolupament del turisme. Al cap de pocs dies, s’apuntava que aquell any havien passat per l’illa un major nombre de iots estrangers i excursions de grups de visitants, i, arran d’aquest increment dels viatgers, es demanava sobre si arribaria a ser realitat l’hotel que estava en projecte.

El Patronat tenia entre els seus objectius la fundació de noves instal·lacions hoteleres, per la qual cosa el mes d’abril del 1929 l’Ajuntament de Maó (el batlle del qual era Antoni Victory) va acordar remetre-li el plànol del parc de Bellavista, que la Corporació volia cedir perquè la institució es fes càrrec de la construcció de l’hotel. Aquest és l’indret on el 1948 es començaria a aixecar l’antic hospital Verge del Toro. Aquesta temptativa perquè un organisme oficial aixequés un hotel d’un cert luxe és un precedent dels intents en el mateix sentit perquè es fes un parador de turisme a la postguerra.

El mes d’agost dos periodistes van polemitzar a la premsa a compte de l’hotel: mentre un defensava que no es podia fer, ja que el nombre de visitants era excessivament reduït, l’altre indicava que sense ell no en vindrien més. Recordava que, recentment, els passatgers d’un vapor, pel fet de no trobar un allotjament adequat, es van reembarcar. També comentava que, a Palma, el Gran Hotel es va edificar abans que el volum de turistes fos significatiu. D’altra banda, els estrangers es decantaven per una ubicació a la vorera del port i no a l’interior de Maó.

L’afer semblava donar un altre tomb el mes de setembre, quan Antoni Victory, que també era el president de l'Ateneu de Maó, convocà una reunió a l’entitat en la qual informà de la disposició d’un grup d’empresaris anglesos per adquirir els terrenys de la zona de sa Punta, que dominen el port com els del parc Bellavista, dels quals no estan gaire enfora. Havia aconseguit la promesa del delegat de la Trasmediterránea de destinar millors vaixells a la línia Barcelona-Maó. En paral·lel, continuaven les gestions amb el Patronat Nacional del Turisme per construir un hotel al port de Maó.

L’anterior iniciativa no va reeixir perquè el seu principal impulsor, Laurence Weavear, va morir. Un altre dels promotors, Bedell, indicava a Victory la seva voluntat de retornar l’estiu de l’any següent i cercar nous col·laboradors. El fracàs d’aquesta iniciativa no va desanimar el president de l’Ateneu, que el mes de juny del 1930 remetia una carta a Barcelona al subdirector del Patronat Nacional del Turisme, en la qual li recomanava Miquel Florit, propietari d’una casa molt espaiosa i amb vistes al port de Maó, que estava disposat a dedicar a hotel. L’informava que Peipoch havia vist la casa quan era gerent de la CNIT i un arquitecte de la Companyia havia fet els plànols per transformar-la en hotel. També li demanava que lliurés a Florit el reglament del crèdit hoteler per si s’hi podia acollir. El comte de Ruiseñada, que també era president de la companyia Trasatlántica, li va respondre que havia rebut el menorquí, però que el Patronat no adquiria immobles i només el podia auxiliar a través del crèdit hoteler.
Antoni Victori

Poc més pogué fer Victory, ja que morí el mes de gener del 1931. En la conferència que havia preparat sobre l’urbanisme de Maó, i que fou llegida a títol pòstum, remarcava que l’hotel per a turistes era «una de les [coses] més necessàries i que més podria contribuir a fer variar favorablement les condicions d’aquesta ciutat [Maó]». Al respecte, informava dels dos fracassos soferts pel projecte i que continuaven existint persones interessades, si bé a una escala més modesta. El PNT havia ofert el crèdit hoteler, que garantia un interès del 5% anual al capital invertit. Per finalitzar, repassava els hotels que havia promogut l’entitat i els que estaven en projecte.

El mes d’agost del 1932 s’anuncià que tornava a haver-hi capitals disposats per edificar un hotel. Segurament es tractava d’algun dels projectes precedents que la recent creació del Foment del Turisme de Menorca feien revifar. Tanmateix, com en anteriors ocasions, el projecte no arribà a bon port. Simultàniament, un periodista comparava Menorca amb Eivissa, la qual els turistes abans no freqüentaven, però que a poc a poc anaven fent acte de presència  i, a través d’ells s’havia estès la fama de la dolçor i ingenuïtat dels seus habitants i en aquell moment ja era un destí turístic com podia ser Mallorca.


Per tant, els menorquins eren conscients que s’estaven quedant enrere pel que feia a l’afluència de turistes. A les Pitiüses, l’arribada de persones d’un poder adquisitiu no gaire elevat estimulà la progressiva millora dels allotjaments, i, quan se superà un cert llindar, es van construir hotels de més categoria. És a dir, que l’oferta la va seguir la demanda i dinamitzà el procés. A Menorca, als anys trenta es comença a experimentar aquest fenomen. Si el projecte d’un gran hotel no va quallar, el 1930 l’hotel Central va reformar les seves instal·lacions; es renovaren les habitacions, instal·lant aigua corrent i cambres de bany; així com la cuina i el menjador, que tenia uns finestrals que donaven al port. El 1934 l’hotel Bustamante es renovaria completament i incorporaria totes les comoditats que requerien els turistes, però aquest establiment tampoc va estimular l’arribada de visitants. Per aquest motiu, cal concloure que, si no es van fer més allotjaments fou per la debilitat de la concurrència, no per manca d’interès dels menorquins.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada