Les trampes del model de finançament autonòmic

El finançament s’ha convertit en la poma de la discòrdia de l’Estat de les autonomies. Algunes comunitats, com la de Balears, se senten agreujades; a Catalunya ha estat un dels arguments més invocats pels sobiranistes.

Les comunitats autònomes són les responsables dels principals serveis públics: sanitat, educació i serveis socials i, per aquest motiu, és vital que tenguin un finançament raonable. L’any 2009 es va acordar un nou sistema que, malgrat els anuncis oficials, no aconseguí proporcionar recursos suficients a les autonomies, que van haver d’escometre dolorosos ajustos per fer front a la crisi. El model preveia la seva revisió el 2014, però l’Estat l’ha anat ajornant,  demostrant així una escassa sensibilitat envers la despesa social.

Com que l’Estat central sol recaptar els impostos, a tots els països on, com Espanya, es descentralitza la despesa, sorgeix la necessitat de crear mecanismes per proveir fons als territoris. Els exemples d’Alemanya, Canadà i Austràlia han permès fixar les característiques d’un model coherent i efectiu.  Espanya des de l’inici en va fer cas omís i el finançament quedà llastrat per dos defectes: una certa insuficiència i les desigualtats entre comunitats autònomes.

El principi bàsic de les finances regionals és l’equilibri: els territoris han de tenir els mateixos recursos relatius que l’Estat en relació a les seves competències, és a dir que els dos haurien de patir les mateixes dificultats o alegries pressupostàries. Al nostre país, Madrid ha utilitzat el seu poder polític i el control del sistema impositiu per tenir proporcionalment més diners que les autonomies. Per exemple, l’any 2018 el Govern central pot incórrer en un dèficit del 0,7% del PIB, mentre que les comunitats autònomes només del 0,3%. El Govern utilitza els seus fons per construir infraestructures (AVE, autovies, aeroports), que reparteix segons criteris polítics, la qual cosa és l’origen dels desequilibris de les balances fiscals.

El segon axioma dels sistemes de finançament és que les diferents regions han de comptar amb els mateixos ingressos per càpita, és a dir que cap hauria de patir més dificultats que les altres, amb independència de la seva riquesa relativa. A Espanya, hi ha forts desequilibris, que només tenen una explicació històrica o política.

Tot neix del procés de transferències a les comunitats autònomes dels anys vuitanta, que, enlloc de basar-se en l’estudi de les necessitats de despesa, es va fonamentar en el lema “se transfiere lo que se tiene”: a cada territori se li van proporcionar els recursos per mantenir l’estructura administrativa heretada, sense considerar si era correcta o no. Així hi ha comunitats riques que reben un excés de doblers i pobres i que no obtenen prou; la generositat d’unes les fa acabar pitjor que altres que partien de més avall.

En les nombroses ocasions que s’ha reformat el sistema, sempre s’ha preservat l’statu quo: que cap autonomia perdi. D’aquesta manera es consoliden les diferències inicials i s’impedeix la seva correcció. Hauria estat fàcil congelar els ingressos de les comunitats sobrefinançades i destinar els nous fons a les altres, fins que s’arribés a un equilibri, però els privilegiats sempre han aconseguit bloquejar aquest acord.

Les dificultats augmenten quan pensam que les necessitats canvien a mesura que passa el temps, perquè la dinàmica de la població és molt diferent entre els territoris i n’hi ha que creixen de forma accelerada, com Balears, mentre que d’altres perden habitants, cas de Castella-Lleó. Açò obliga a la nostra comunitat a construir escoles i hospitals, cosa que no han de fer els castellans. L’envelliment també afecta de forma diferent a uns i altres i aquells on la població depenent augmenta més ràpidament tenen dificultats, perquè han de construir centres per atendre les persones grans i mantenir-los.

Un altre obstacle del finançament regional s’origina pel fet que les comunitats tenen autonomia total en la despesa, i en particular poden retribuir els seus treballadors com volen. D’aquesta forma, augmentant els sous dels funcionaris, es creen distorsions que confonen als ciutadans. La transparència exigiria que, almanco, es quantifiqués el cost de la generositat dels governs autonòmics.

El darrer entrebanc del sistema neix de la capacitat fiscal de les autonomies, que tenen alguns impostos, com ara successions, transmissions patrimonials i el joc, en què són competents per establir els tipus aplicables. Les comunitats riques poden baixar els impostos i així encara atreuen contribuents més acabalats. Açò és el que ha fet Madrid amb l’impost sobre successions. Així també s’originen guerres fiscals, com va passar amb l’impost de patrimoni, que va forçar a l’Estat a la seva eliminació pràctica.

Els partidaris d’una gran autonomia tributària, haurien de reconèixer que aquesta beneficia bàsicament els territoris rics i, en ocasions, acaba perjudicant totes les hisendes autonòmiques, que es veuen privades de recursos.

La Llei que regula el sistema de finançament del 2009 ocupa 72 pàgines i té 66 articles i un sens fi de disposicions addicionals, transitòries i finals. Sembla que els polítics van acordar les xifres als despatxos i després els juristes li van donar una aparença de legalitat, ben confusa, perquè fos incomprensible per qualsevol personal normal. Aquest és el motiu de les interminables picabaralles entre les comunitats. No tenim un sistema lògic, sinó 17 pactes bilaterals, on només compta la capacitat de pressió política. Les autonomies no tenen el que es mereixen, sinó el que negocien.

Les negociacions actuals es mouen dins dels mateixos paràmetres que les anteriors. A la hisenda autonòmica no ha arribat la nova política. Falta valentia perquè cadascú contribueixi segons les seves possibilitats i rebi segons les seves necessitats.