dimarts, 16 d’octubre de 2018

Els inicis de la massificació i la pèrdua de qualitat del turisme de Menorca

A finals de la dècada del 1980 van començar a ser perceptibles els canvis que estava experimentant el món del turisme. Per a la seva comprensió va ser important l’aparició de diversos estudis que proporcionaven un coneixement més detallat del sector. A finals del 1988 Miquel Alenyar presentava el primer treball sobre la despesa turística. En ell apuntava que el seu valor unitari s’havia reduït un 18,7% entre el 1970 i el 1987, amb una disminució continuada que només s’havia revertit suaument coincidint amb les devaluacions de la pesseta. Aquest abaratiment de les estades era un factor que estimulava l’increment del nombre de visitants, per compensar per la via de la quantitat els ingressos perduts. A Menorca la situació era similar al conjunt de les Balears. Per recuperar la despesa real, l’autor defensava la rehabilitació hotelera.

Cartell del Foment del Turisme de Menorca. 1984

Les tendències globals no ajudaven a aconseguir aquest objectiu i els agents del sector n’eren conscients. ASHOME i la Cambra de Comerç van editar un estudi de la Organització Mundial del Turisme que posava el focus sobre la reducció de la capacitat adquisitiva dels viatgers; alhora, la millora de les comunicacions fomentava la trivialització dels destins. Es pronosticava que les estades serien cada cop més curtes i proliferarien els viatges temàtics i el turisme actiu, de manera que l’animació turística prendria més importància. Uns mesos més tard, les dues entitats publicaven un treball sobre els riscos de la massificació turística, que podia donar lloc a fenòmens de saturació i superació de la capacitat d’acollida, la qual cosa produïa la insatisfacció dels visitants i deteriorava la imatge turística. Per evitar-ho es demanava que administració intervingués a través d’una planificació que preservés les zones d’interès científic, històric i cultural i limités la demanda als recursos disponibles, sobretot en el cas de l’aigua.

Trenta anys més tard cal convenir que els estudis internacionals van encertar plenament: l’abaratiment dels viatges ha provocat un important problema de massificació. L’augment dels visitants, enfrontat a uns espais limitats, ha superat la capacitat de càrrega. La planificació segueix essent l’eina bàsica per gestionar aquesta allau i racionalitzar la visita dels turistes.


El mes de maig del 1988 una publicació de la revista Economist recollia una monografia que mostrava les Balears com un cas il·lustratiu de l’impacte negatiu del turisme sobre el medi ambient i l’economia local. Els desequilibris del model balear s’originaven en la disminució del poder adquisitiu del turisme de masses, la retenció de la despesa turística en els països d’origen, la dependència dels mercats britànic i alemany i l’estacionalitat. Menorca, que es beneficiava dels seus vincles històrics amb el Regne Unit, experimentava un ràpid desenvolupament turístic i s’estaven descuidant les indústries tradicionals, mentre que la mà d’obra s’ocupava en la construcció. La urbanització havia afectat àmplies zones costaneres de l’illa, on el paisatge havia estat espoliat de forma irreparable, principalment per apartaments mal construïts, fet que danyava la seva imatge de zona poc comercialitzada.

Aquest mateix any, Cladera, el conseller de turisme del Govern Balear, comentava que l’illa depenia excessivament del turisme britànic i s’havia de diversificar amb altres països, com Bèlgica. En el mateix sentit, el director de l’Institut de Promoció Turística assenyalava el 1990 el perill que suposava la concentració del turisme de Menorca en el mercat britànic, 400.000 persones, un 70% del total, uns visitants d’escàs poder adquisitiu que venien a l’illa atrets per les ofertes dels tour operadors anglesos, les més barates d’Europa. L’illa necessitava diversificar mercats i obrir-se a altres països europeus, com Alemanya, més exigents en l’estat de l’entorn natural i les infraestructures. S’havia d’intentar captar un turisme de major renda oferint activitats complementàries a les tradicionals.


El 1991, el veterà agent de la TUI Lothar Pabst lligava el deteriorament de la qualitat turística de Menorca amb l’especialització de l’illa en el mercat anglès. Indicava que, en realitat, l’error no havia estat dependre d’aquest, sinó la inclinació cap a un sector social de baix poder adquisitiu que no necessita gaire per estar satisfet. Per aquest motiu, a llarg termini el producte que s’havia configurat no estava preparat per al turisme de futur, que cercava la qualitat. Així mateix, opinava que a pesar de les declaracions al seu favor, hi havia gent que només volia guanyar diners ràpidament amb l’especulació i d’aquesta manera en moltes ocasions es deixaven de banda aspectes importants.

El 1992 el conseller de Turisme opinava que el nombre òptim de turistes de Menorca era d’uns 800.000. Convé remarcar que el 1988 s’havia assolit un màxim de 659.000 i el valor apuntat s’atenyeria el 1994, per ser superat després àmpliament (actualment ja frega el milió i mig de persones). Per Cladera era crucial incrementar la despesa turística i per fer realitat aquest objectiu s’havien de treballar nous mercats, sobretot l’alemany. Destacava que a l’illa només venien 75.000 alemanys i que aconseguir que arribessin als 200.000 no era una expectativa, sinó una obligació (que, malgrat tot, no s’ha assolit mai).


Quan el nombre de turistes va tornar a pujar, la qüestió de la concentració en el mercat britànic va ser àmpliament debatuda. Al principi de la temporada del 1994, en les fires turístiques es van constatar les dificultats que creava l’impuls britànic a les agències de països com Bèlgica, Àustria o Itàlia per obtenir reserves en els allotjaments de l’illa. El Foment del Turisme destacava les elevades xifres d’arribades d’anglesos dels darrers anys: el 1987 havien acaparat el 81,2% del turisme exterior i el 1993 suposaven el 73,5%. Aquesta concentració posava a l’illa en una situació de debilitat davant de qualsevol problema en el país d’origen. L’entitat feia notar que, arran de la darrera crisi, havia realitzat un notable esforç per fer campanyes promocionals a Alemanya, Àustria i Itàlia. Aquesta inversió s’estava perdent perquè els empresaris turístics no deixaven que els mercats alternatius s’expandissin.

Durant aquella temporada va continuar la dinàmica, i el pes del turisme minoritari sobre el total, que havia assolit el seu màxim el 1991, va tornar a minvar. El mercat escandinau (Dinamarca, Suècia i Noruega) havia desaparegut del tot i altres països, com Àustria, Bèlgica, Holanda o Suïssa, estaven en retrocés.


La dependència del mercat anglès avui en dia segueix essent un punt feble del sector turístic menorquí. L’atonia actual de l’arribada de visitants estrangers està directament vinculada a les incerteses que ha generat el Brexit entre els britànics.

Com podem comprovar, fa més d’un quart de segle ja que es va posar de manifest el canvi d’inflexió que es produïa en el turisme. El nombre de visitants va creixent de forma intermitent, però sostinguda, la qual cosa degenera en una situació cada vegada major de massificació, que exigeix una intervenció pública més intensa per ordenar la visita de les platges i altres llocs d’interès. Aquesta expansió està alimentada per la reducció relativa de la despesa dels turistes. Al mateix temps, com que els ingressos que aporta cada visitant són menors, hi ha una inclinació a compensar qualitat amb quantitat i així es genera un cercle viciós de massificació i pèrdua de rendibilitat, empresarial i social.

L’única via per revertir aquesta espiral empobridora és reconvertir l’oferta i crear productes turístics de major valor afegit, una actuació que exigeix importants inversions tant del sector privat com de l’administració pública.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada