dimarts, 9 d’octubre de 2018

Un respecte. Me too

No fa gaire han estat condemnats per abusos tres joves que van mantenir relacions sexuals completes amb una jove que havien conegut a una discoteca de Guardamar de Segura (Alacant). La víctima no va presentar resistència perquè estava en estat d’inconsciència pel consum d’alcohol i alguna droga que se sospita que li van administrar d’amagat.


Com en el cas de “La Manada” es tracta d’una situació que tensa fins a un punt extrem l’actuació judicial, posada entre l’espasa d’uns successos que mereixen la màxima condemna moral i social i la paret de la presumpció d’innocència, peça clau de la justícia.

Tanmateix, més enllà de la qüestió jurídica, que com tota institució humana mai serà perfecta i necessitarà ser corregida una i una altra vegada, hi ha el fet que aquest tipus de conductes estan en clar augment. Els energúmens que es comporten d’una manera brutal amb les dones aprofitant-se de la seva força, de la major resistència a l’alcohol, de les convencions socials o de qualsevol altre truc, demostren que li han perdut el respecte al sexe femení.


Precisament, aquests dies veia la pel·lícula “Vacances a Roma”, on Joe (Gregory Peck) es troba amb una desconeguda drogada (Audrey Hepburn) a qui ha d’allotjar en el seu pis i l’únic abús a què la sotmet és obligar-la a dormir al sofà, mentre ell descansa al seu llit. Evidentment, el 1953 la deferència envers les dones, que llavors anomenaven “cavallerositat”, cotitzava amunt en l’escala de valors socials. Avui, una pel·lícula així no només no hagués obtingut cap dels tres òscars amb què fou guardonada, sinó que hagués passat sense pena ni glòria. Ara el cinema exalta la vida d’individus que violen, maten i esquarteren qualsevol ésser humà que se’ls passi pel davant.

El respecte va ser una de les virtuts morals que van caure en desgràcia durant la revolució dels costums dels anys seixanta, que cristal·litzaren el maig del 1968. Com moltes altres coses, va ser víctima dels seus propis excessos. El respecte tradicional es revestia d’una túnica sagrada que convertia la persona respectada en superior i digne d’obediència. D’aquesta manera, esdevingué un reflex de la piràmide social: el rei, al capdamunt, devia l’acatament dels seus súbdits; els governants dels ciutadans; el pare dels fills i la dona; el mestre dels alumnes; el patró dels obrers; l’oficial dels soldats i així ad nauseam, totes les relacions socials exigien la reverència al superior dels seus inferiors.


Avui en dia seria impensable recuperar aquella situació, per la senzilla raó que ara som conscients que l’existència de diferències socials i polítiques té com a contrapunt la dignitat humana, que ens fa a tots essencialment iguals, amb els mateixos drets fonamentals, siguem rei, ministre, batlle o ciutadà corrent.

I açò no obstant, la declaració dels Drets Humans i del Ciutadà és del segle XVIII i des d’aquell moment ja existia una altra interpretació del concepte de respecte, fonamentat, precisament, en la igualtat radicals dels éssers humans: és perquè som fets de la mateixa pasta que ens devem la màxima consideració els uns als altres. Alhora, la fraternitat fa que els més desvalguts mereixin un plus, ja siguin els vençuts, els pobres, els ancians o els immigrants. Podem veure un exemple modèlic d’aquesta vessant de l’exaltació de la dignitat dels humils en els quadres d’alguns pintors, com “Les espigoladores” de Millet o, més a prop, en les fotografies de Toni Vidal.


A diferència del respecte monàrquic, el respecte, diguem-ne “republicà” és mutu: l’home ha de respectar la dona i la dona ha de respectar l’home. Aquesta bidireccionalitat, en ocasions, es projecta de forma pública: promoure maneres poc respectuoses de manifestació pública suposa una incitació a rebre aquesta mena d’agressions. Els que defensen els “escraches”, ja siguin atacs a la vida privada de polítics o empresaris, o aldarulls per sabotejar conferències de contrincants polítics, poden experimentar en carn pròpia com un dels seus els rep, com li ha passat a Pablo Iglesias al seu nou xalet o a Artur Mas, autor de la cèlebre rialleta al rei escridassat en un partit de futbol, a l’Ateneu de Maó.


Així mateix, els docents van fer una lectura apressada del concepte de respecte quan van començar a relaxar l’ordre a les aules, tot reclamant els alumnes que els tutegessin. És probable que una part significativa dels problemes de manca de consideració envers mestres i companys als instituts (fins arribar a les agressions i l’assejament escolar) s’hauria pogut evitar implantant un clima de respecte mutu, en el qual la dignitat del professor no és menor, sinó diferent, que la que es mereixen els alumnes entre ells.

En definitiva, les agressions a les dones només són la forma extrema de l’oblit del fet que la dignitat de les persones exigeix un tractament respectuós, educat i cívic, sobretot en situacions d’inferioritat, ja sigui física, intel•lectual o social. El dia que els homes tornin a respectar les dones, baixarà significativament el nombre d’agressions sexuals i, les que es produeixin, seran rebutjades a peu de carrer per la resta d’homes.

A Benidorm, aquest estiu uns turistes han pagat cent euros a un captaire per tatuar-se el seu nom al front. Les conductes basades en la grolleria, la descortesia, l’insult i la vulgaritat del llenguatge menen a una caiguda en la barbàrie. Només el respecte ofereix un horitzó de vida civilitzada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada