dimarts, 5 de maig de 2020

La doble crisi de la COVID-19


Fins ara, la crisi sanitària ocasionada per la COVID-19 ha deixat en un segon pla els problemes econòmics. Tanmateix, a mesura que l’epidèmia es va controlant, la inquietud augmenta.



En ocasions, es confon el significat d’una crisi. N’hi ha qui pensa que és un problema dels empresaris i els bancs, però, quan l’activitat econòmica cau, llevat de comptades excepcions, les grans empreses surten airoses; els principals afectats són els autònoms i els petits negocis. En realitat, les grans víctimes són els treballadors i, sobre tot, els més dèbils, els que tenen feines més precàries o menys qualificades i acaben a l’atur o la subocupació. Depressió econòmica vol dir, sobretot, patiment social.

La crisi actual té notables diferències, però també algunes semblances amb la de la dècada anterior. Com abans, ha vingut de fora i posa en un compromís els comptes de l’Estat. També és global. El confinament decretat arreu i el tancament de fronteres fa que tots els països l’experimentin en major o menor grau. Açò no obstant, tot indica que a Espanya, com fa deu anys, el cop serà més dur.


Tanmateix, la depressió que ara comença no és, com l’anterior, de naturalesa financera ni ha castigat el sector immobiliari, sinó que és de subconsum: la disminució de les compres dels consumidors fa que minvi l’activitat. Algunes empreses que podrien obrir, com les fàbriques d’automòbils, no ho fan (o a un ritme molt lent), perquè no hi ha mercat per als seus productes. La retracció del consum genera un augment de l’atur, el qual mena a una nova reducció del consum, profunditzant la crisi.

El nostre país és el que ha adoptat mesures de confinament més dures i que sembla que s’allargaran més en el temps. Per aquest motiu, la caiguda del consum serà més intensa. Encara que el Govern de l’Estat hagi expressat la seva voluntat d’intentar evitar que s’engegui el cicle viciós que lliga debilitat del consum i atur, les ajudes aprovades no tenen prou entitat per aturar el cop.


Les restriccions al moviment de persones i de les activitats col·lectives, com  l’hostaleria i la restauració, fan que el sector més ferit sigui el turisme, que va ser el que millor va superar les convulsions de la dècada anterior. Si el 2008 la construcció va protagonitzar la crisi, aquesta vegada li ha tocat al turisme. A  Espanya la recessió serà més profunda, perquè és un dels països on aquest sector té més pes.

Les regions turístiques, i entre elles Balears i Menorca, patiran de valent. Aquesta temporada serà recordada per unes xifres irrisòries de visitants, amb una capacitat de compra menor de l’habitual. Ja hi ha hotels que es plantegen no obrir portes i veurem tot tipus d’establiments tancats. Després d’una temporada així, l’hivern serà molt dur i la crisi social a què feia referència al començament mostrarà la seva pitjor cara.


Però la crisi espanyola tindrà un altre component: el dèficit públic. Ja fa anys que la majoria dels economistes incidíem en el fet que el fort creixement no s’estava traduint en una millora dels comptes de l’Estat. L’any 2019, al final d’una sèrie d’exercicis molt bons, l’escletxa entre ingressos i despeses encara se situava en 2.350 milions d’euros, el 2,8% del PIB. Açò ens situa en un pèssim punt de partida.

Igual com el 2010 Zapatero va sortir amb força amb el seu pla d’auxili al sector de la construcció, ara Pedro Sánchez també ha emprès una escalada per ajudar els treballadors i els empresaris en atur pel confinament, i intentar que el consum no s’ensorri. Igual que fa deu anys, l’acció serà meritòria, però insuficient, i menarà a un dèficit públic de dos dígits i un augment pronunciat de l’endeutament.

Sembla que, en aquesta ocasió, la Unió Europea proporcionarà un suport major i més diligent que el de la dècada anterior. D’aquesta manera, la recuperació podria ser més ràpida i no hem de preveure tensions financeres i en els mercats com les que vam experimentar en el passat. Tanmateix, res no pot evitar que el Govern es trobi amb una insuficiència de recursos per fer front a les necessitats dels ciutadans i s’hagi d’endeutar.


El resultat serà que, un cop superat el tràngol, caldrà ajustar el pressupost i vindran les temudes retallades. L’opinió pública s’ha fet una imatge equivocada d’aquest concepte. Les retallades que es realitzen com a reacció a una crisi fiscal tenen poc d’ideològic: no són un tema polític, sinó una qüestió econòmica. El seu repartiment pot tenir alguna connotació partidista, però la seva quantia és un trencaclosques matemàtic: pagar factures, nòmines, inversions, pensions i subsidis amb uns ingressos minvats.

La qüestió de fons és que un Estat ha de generar prou recursos per pagar els serveis públics i Espanya no aconsegueix equilibrar el pressupost ni els anys bons. L’endeutament és una llosa que, si engreixa excessivament, acaba esclafant el país. Al respecte, s’hi enfronten dues concepcions: l’esquerra pensa que s’han d’augmentar els impostos; la dreta, que s’ha de crear més riquesa. A Espanya, les dues han fracassat. Com en moltes coses, és possible que la veritat es trobi al mig i calgui combinar les dues perspectives.


El COVID-19 ha provocat que ens enfrontem a una doble crisi, econòmica, que ofega treballadors i empresaris, i fiscal, que ofega l’Estat. Igual que fa deu anys, patirem més que la resta de països: serà que alguna cosa estem fent malament... Entendrà el missatge la classe política?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada