dimarts, 26 de maig de 2020

Una estàtua colossal de la reina Isabel II per a Maó


El passeig d’Isabel II, que formava part de l’Esplanada de Maó, es va concebre el 1848. Quan es va concloure, dos anys més tard, la reina només fou recordada amb un breu inscripció a la làpida que testimoniejava la participació del batle Méndez de Vigo en la seva construcció. Tanmateix, de forma paral·lela, es van encetar les obres de la fortalesa de la Mola. És possible que l’alegria dels maonesos en veure fet realitat aquest projecte, que per la seva envergadura prometia de revitalitzar l’economia de la població, o al menys, donar feina a molts jornalers que fins llavors tenien escasses perspectives i estaven temptats d’emigrar de l’illa, els motivés a voler agrair aquesta actuació a la sobirana que donava nom al passeig.


Així mateix, l’afer també podria estar vinculat al nomenament d’un nou batle, Francisco Costa, el 17 de juliol del 1852, qui tot just el dia 26 escrivia a un conegut seu de Barcelona, Juan Bautista Deirnich, per demanar-li què podria valer una estàtua de marbre de la reina Isabel II. El seu corresponsal es va posar en contacte amb Josep Bover perquè elaborés un pressupost. Bover era un artista famós, que havia estudiat a Roma i era professor de l’Escola de la Llotja de la Ciutat Comtal. En la seva targeta de presentació ostentava el títol d’“Escultor de Cambra de S.M.”. Va fer diferents obres que li podrien haver fet mereixedor d’aquest títol: els relleus de la reina Maria Cristina i el rei Ferran VII, així com les escultures del rei Jaume I i el conseller Joan Fiveller de la façana de l’Ajuntament de Barcelona, que inaugurà el 1844 la reina Isabel II (on encara hi és). El 1860 l’artista realitzaria una escultura per a Isabel II a Palma de Mallorca (qui sap si aprofitant el projecte ideat per a Maó), la qual seria destruïda el 1868, quan la monarca fou destronada.

El 7 d’agost Bover enviava el pressupost. Es tractava d’una estàtua “semicolossal” de marbre de segona qualitat i un preu de 25.685 rals, (33.413 si era de primera), una quantitat  considerable si la comparam amb els 47.560 que havia costat la urbanització del passeig. En l’import hi entrava el material, la feina de l’artista, el cost de transport i els impostos. Volia cobrar en tres venciments: a la signatura del contracte, a la meitat de la feina i en arribar al port de Mallorca (l’home no tenia molt clara l’illa on s’havia d’erigir l’encàrrec). El termini d’execució era de sis mesos.

L’Ajuntament devia considerar que la quantitat era excessiva, i es van encetar unes negociacions entre l’escultor i la Corporació en les quals es va parlar sobre el model d’estàtua i fins i tot es va plantejar la possibilitat de fer-ne dues: una per al passeig i l’altra per a les Cases Consistorials. Després de rebre una segona oferta de Bover, el 10 de desembre el Ple de l’Ajuntament acordava encarregar l’obra per un total de 12.699 rals, que es pagarien en quatre terminis. El primer, de 3.000, es lliuraria quan el Consistori pogués veure l’estàtua a Maó i els dos següents de 3.000 i un darrer de 3.699 es farien a Maó i meritarien un interès del 6 per cent anual. L’Ajuntament adduïa que l’estat dels seus recursos no li permetia d’abonar una xifra més alta.

Primer pessupost de Josep Bover. 1852. Arxiu Històric de Menorca

Es va remetre una còpia de l’acord a Josep Bover, però aquesta es va perdre, de manera que el mes de febrer l’escultor la reclamava al seu contacte a Barcelona, que el devia d’haver informat que la Corporació maonesa havia donat llum verda a l’afer. L’escultor manifestava la seva alegria, tot indicant que estava desitjant de començar l’obra, de la qual ja havia preparat uns estudis previs. Uns dies més tard el secretari de l’Ajuntament li tornava a enviar la resolució.

Bover va contestar amb rapidesa puntualitzant diversos extrems. L’obra tindria una alçada de nou pams catalans, no castellans, com, pensava que per error, havien acordat els menorquins. Cal tenir en compte que durant molts segles cada territori tenia les seves mesures. La França revolucionària va ser pionera en la seva unificació, en introduir el Sistema Mètric Decimal, que és l’actual, el 1791, el qual adoptà el metre com a unitat de longitud. A Espanya aquest moviment no va arribar fins a la Llei de Pesos i Mesures del 1849 i l’aprovació de les noves unitats, el 1852, però la seva implantació pràctica va ser prou lenta i no foren obligatòries a tot el país fins al 1883. Per tant, el 1852 encara eren plenament vigent les canes, dividides en vuit pams. Quan es va fer la transformació, el pam castellà va resultar ser pràcticament igual a 20 cm (20,9 cm); el català era un 9% més petit, per la qual cosa l’estàtua, en unitats castellanes hagués mesurat 1,88 cm, mentre que en la proposta de Bover era d’1,73 cm.

Gladiador ferit, de Josep Bover. Museu de la Llotja. Barcelona

En segon lloc, el català matisava que, si bé ell havia pressupostat els 12.699 rals aprovats per l’Ajuntament, no comptava amb tardar tant a cobrar, sinó que en la seva proposició rebia un terç en obtenir l’encàrrec, l’altre a la meitat i el darrer en l’acte de lliurament. Per aquest motiu demanava que l’Ajuntament li abonés un 6% d’interès sobre les quantitats que hagués d’avançar. Així mateix, anirien a càrrec del municipi el transport de l’estàtua des del seu estudi fins al lloc del seu emplaçament definitiu.

Finalment, Bover assenyalava que, com que no tenia contactes a Maó, preferia que l’Ajuntament li pagués a Barcelona. Convé saber que llavors no existien bancs, de manera que les relacions financeres es canalitzaven a través de cases de banca, d’una manera molt menys àgil que en l’actualitat. L’escultor desitjava que l’Ajuntament acceptés les seves esmenes i reiterava que ja havia realitzat els primers estudis de composició per formar el model. Com es veu les negociacions estaven essent realment dures i cada part defensava la seva posició aferrissadament, encara que sempre amb la voluntat d’arribar a una entesa mútuament satisfactòria. Bover actuava com un diligent home de negocis, amb la intenció de no veure afectades les seves retribucions, però sense oblidar la necessitat de donar facilitats de pagament a la Corporació, que, com totes, tenia considerables dificultats financeres.

Esbocament de l'estàtua d'Isabel II a Palma. 1868. Arxiu Municipal de Palma

La contraoferta va obligar l’Ajuntament a prendre un nou acord. El 31 de març, pocs dies després de rebre la carta de Barcelona, s’acceptaven les noves condicions i es decidia concertar un emprèstit de 12.700 rals per pagar l’encàrrec. Pel que es veu, es pensaven pagar els interessos i les despeses de transport amb recursos ordinaris.

Tanmateix, com en el cas de les obres del passeig d’Isabel II, la constitució d’un préstec requeria de l’aprovació d’una autoritat superior. Es va sol·licitar al governador de la província el qual va contestar que, atès el laudable objecte de l’endeutament, adquirir una estàtua de marbre de la reina, autoritzava l’emissió de l’emprèstit, les bases del qual li semblaven raonables. Tanmateix, remetia l’expedient al ministre de la Governació, ja que calia la seva anuència. Desconeixem el motiu d’aquest tràmit, que cinc anys abans no havia estat necessari per al finançament del passeig. Potser era perquè ara l’import era  superior (més del doble) o tal vegada per l’enduriment de les condicions de tutela financera de les entitats locals.

En aquesta ocasió, emperò, la solució no va ser tan positiva com en l’anterior. De fet, la resposta de la secció de Governació del Consell Reial, que seria l’equivalent de l’actual Ministeri d’Administracions Públiques, es va endarrerir fins al mes de maig del 1854, quan el ministre contestava a l’Ajuntament, a través del Governador. La resolució, sense ser negativa, fixava unes condicions bastant rigoroses per acceptar l’operació. En primer lloc, la Corporació havia de certificar que no disposava de sobrants (és a dir, recursos ordinaris) o fons procedents de contribucions voluntàries per escometre les obres, ja que els deutes “sempre són onerosos”. És més, tot i que l’obra projectada era digna d’elogi, perquè fos “decorosa i digna” calia que l’expedient es completés amb els informes i l’aprovació facultativa, per garantir que els diners eren suficients. En concret es demanava que es remetés el projecte a l’Acadèmia de San Fernando, amb dibuixos, la resta de la documentació i el pressupost, perquè aquesta li donés el seu vistiplau.


A l’expedient no consta cap actuació addicional. L’Ajuntament ja tenia el pressupost i podria haver aconseguit el projecte de Bover sense excessives dificultats, per la qual cosa el més segur és que el seu desistiment a erigir l’estàtua tingués més a veure amb el cessament de Francisco Costa com a batle i la seva substitució, el gener del 1854, després de les oportunes eleccions, per Ramon Ballester.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada