dimarts, 21 de juliol de 2020

El passeig d’Isabel II: nucli de comunicacions i polèmiques amb el nom


En primer, la plaça Esplanada tenia moltes funcions, entre elles la de nucli de comunicacions. Aquí tenien la seva aturada els carruatges que anaven a Sant Lluís i a Sant Climent. El 1864 ja existia un servei públic. Aquell any el subgovernador emetia una ordre, que el batle de Maó va fer publicar a la premsa, per ordenar la parada. Els carruatges que esperessin passatgers per al viatge d'anada s’havien de col·locar en línia, en l'ordre amb què anessin arribant. Per al viatge de tornada s’havien de situar de la mateixa manera, però fora de la direcció de la carretera. Els preus estipulats eren d’un real de billó i mig per trajecte.

Galera, 1900. Foto Joan Bagur Truyol

Al menys al començament, el transport devia funcionar segons l’oferta i la demanda, amb poques intervencions de l’administració. A partir del 1874, els mesos d’estiu, Joan Barceló, àlies Cullera, publicava anuncis per donar a conèixer els serveis que prestaven els seus cotxes, que a les vuit i mitja del matí admetien passatgers en trajecte d’anada i tornada a Sant Lluís.

El 1894 El Bien Público cridava l’atenció sobre el mal estat del pis de la parada de cotxes proper al passeig, perquè quan plovia, com havia succeït els dies anteriors, es formava una extensa bassa. El 1903 Mateu Terrés Pons, en representació d’un grup de veïns, demanava que es canviés de lloc l’aturada que hi havia a l’entrada de la plaça, per les molèsties que els ocasionava, sol·licitud a la qual l’Ajuntament no va accedir, adduint que no comptava amb cap local propi. Les aturades, efectivament, comptaven amb unes instal·lacions, que la Corporació cada any treia a concurs.

A diferència del que s’esdevé en l’actualitat, el transport regular era competència municipal. El 1916 l’Ajuntament va concedir a Benet Portella la concessió del servei fix de cotxes de viatgers, en aquesta època ja prestat amb vehicles de motor. L’aturada estava situada a la plaça, a l’altura del carrer doctor Orfila, en el punt on s’uneixen les carreteres de Sant Lluís i Sant Climent.


Els noms dels principals carrers de Maó, com a punts de representació per excel·lència que són, han patit les convulsions polítiques del nostre país. Hem de tenir en compte que, quan es va construir, i durant un ampli lapse de temps, l’espai que estem comentant es deia simplement “l’Esplanada”, sense el títol de plaça, que és com encara avui en dia molts maonesos l’anomenen (el 1981 el llibre La ciutat des del carrer s’hi referia com a “Sa Planada”). El topònim de “l’Esplanada” es troba en els documents oficials del 1819 i 1835 que relacionen els noms de les diverses vies de la població, alguna de les quals (com la de la Constitució) sí que està identificada específicament com a plaça.

L’octubre del 1861 l’Ajuntament, en compliment d’una Reial Ordre del 1860, va reordenar els noms de tots els carrers de Maó. Aquesta disposició, impulsada pel ministre Posada Herrera, dictava noves regles per a la retolació dels carrers i la numeració de cases i imposava a les secretaries municipals l'obligació de mantenir-ne un registre actualitzat. A més de disposar la col·locació dels números de les cases a costa dels seus propietaris, parells a la dreta i senars a l'esquerra, s'ordenava als Ajuntaments que col·loquessin làpides amb el nom dels carrers.

En aquesta interessant disposició, per exemple, la “costa de Deyá” es converteix en carrer de Deyá, encara que els maonesos, passat un segle i mig, de forma popular ens seguim encaparrant en mantenir la vella denominació. És aquí en què l’Esplanada, passa a dir-se “plaza de la Esplanada” i se li agrega el tram de carrer que va a la de les Moreres (segurament fins el Cos de Gràcia). No és l’únic canvi de la zona: també s’elimina el carrer de l’Esplanada, que s’afegeix a l’antiga Arrovellada de dalt i es bateja com “calle de Cifuentes”. Aquest punt devia correspondre al tram entre les Moreres i l’inici dels carrer dels Negres. Finalment, el carreró que comunica l’antic carrer de l’Esplanada i la plaça, que no tenia nom, pren el de “calle del Pino”. Com s’observa, en aquest moment els carrers adquireixen les denominacions actuals.

Caricatura al·lusiva a l'exili d'Isabel II, el 1868

Pel que fa al passeig d’Isabel II, des del moment de la seva construcció, entre 1848 i 1849, es va decidir dedicar-lo a la reina. El 1850 es va posar una làpida que l’homenatjava, així com al batle impulsor i executor del projecte, Ignacio Méndez de Vigo. Aquest estat de coses es va mantenir durant dues dècades, però el 1868 va esclatar la revolució dita “Gloriosa”, a resultes de la qual el 30 de setembre el Govern va proclamar la caiguda de la monarquia, el que provocà l’exili d’Isabel de Borbó a França.

A Maó, al dia següent un grup de persones va arrabassar la làpida que existia al carrer d’Isabel II (que havia estat batejat així el 1860, per festejar la visita de la sobirana a la població), una pedra de marbre encastada a la paret, que al menys pesaria 25 quilos i on estava gravat en lletres daurades el seu nom, la qual es va cremar al centre de la plaça (de la Constitució) i després es va rompre a cops de martell. Aquell mateix dia també es va fer miques la pedra marmòria del passeig, dedicada a la reina destronada.

És digne de notar el paper rellevant que va tenir en aquesta revolució l’exbatlle Méndez de Vigo, que s’havia desplaçat a l’illa el mes d’agost, acompanyat de la seva filla en un viatge familiar. La premsa el va saludar, explicà que no era la primera vegada que tornava a Menorca i lloà la seva encertada iniciativa en l’administració pública, que l’havia fet mereixedor de la simpatia general. Quan esclatà la revolta, l’1 d’octubre la Junta de Salvació de Menorca el va nomenar membre associat i vicepresident, “atenent al seu mai desmentit liberalisme i els importants serveis que pot prestar al país per la seva il·lustració, patriotisme i amor a aquesta illa”. El dia següent, en partir cap a Palma el general Echagüe, qui havia assumit la presidència fins llavors, se’l nomenava president, així com sotsdelegat del govern. Dos dies més tard, signava la convocatòria d’eleccions, amb la qual cosa pràcticament acabaren les seves actuacions, ja que el Govern va dissoldre aquestes agrupacions, sorgides amb el fi de portar a terme el canvi de règim.

Durant més de sis anys, el carrer d’Isabel II va ser conegut com el de la Llibertat i la zona que comentam va passar a dir-se passeig de l’Esplanada, una denominació que trobam per primer cop els darrers dies del regnat d’Isabel. Potser no era el nom oficial: el 1870 la premsa es refereix al passeig de Cifuentes (abans Isabel II), i quan es recupera el nom antic, s’indica que abans era dedicat a Méndez de Vigo (qui havia mort el 1873). En tot cas, el 5 de març del 1875 el ple de l’Ajuntament acordava restablir el nom de passeig d’Isabel II, que al capdavall era la mare del nou rei Alfons XII, en el qual havia abdicat el 1870, ja a l’exili parisenc. La Corporació havia tardat dos mesos en prendre nota del retorn de la monarquia, que es venia gestant tot l’any 1874, després de la dissolució de les corts republicanes el mes de gener pel general Pavía.


Durant les dècades següents, la polèmica va estar servida: la premsa conservadora, després d’uns mesos de desconcert en què encara utilitzava l’apel·latiu de passeig de l’Esplanada, recuperà el d’Isabel, mentre que el republicà El Liberal seguia aferrat al nom popular, que no tenia connotacions monàrquiques. Tanmateix, la política de fets consumats es va anar imposant i la nova capçalera republicana La Voz de Menorca, nascuda el 1904, acceptaria dir-li “passeig d’Isabel II”, justament quan el monàrquic El Bien Público començava a utilitzar, de forma indistinta, el de passeig de l’Esplanada, de manera que durant més de dues dècades la zona tenia dos noms, perfectament intercanviables, la qual cosa ens recorda la situació actual dels carrers de la població, amb el nom popular i l’oficial coexistint sense dificultats.

La proclamació de II República, el 14 d’abril del 1931, estava cridada a alterar aquest estat de coses, però no fou fins el mes d’octubre que la premsa denominava amb el nom de la Llibertat, tant el passeig com la plaça. Sembla que va ser el cas de tota Menorca, ja que aquests dies també registram els noms de plaça de la Llibertat a Alaior, es Mercadal i, més tard, as Castell i Sant Lluís, sense poder descartar que aquest apel·latiu es recollís a altres nuclis. Els noms es van mantenir durant la Guerra, fins a l’entrada de les tropes nacionals. El mes d’octubre del 1939 el diari falangista Arriba España tornava a parlar del “paseo de Isabel II”, que es mantindria fins al seu desmantellament, el 1947.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada