Òpera, sarsuela i altres músiques al passeig d’Isabel II

Amb l’abandonament de les esquadres estrangeres del port de Maó com a lloc d’hivernada, el lloc de les seves bandes de música va ser pres per les dels regiments del quarter de l’Esplanada, que van passar a actuar al recentment construït passeig d’Isabel II. El 1859 ja trobam una notícia que explica que els dies primaverals han impulsat molta gent a ramblejar pel camí de cala Figuera i que també acudiran al passeig d’Isabel II per veure una de les brillants formacions dels cossos militars de la plaça.

El 1864 la premsa anunciava que la banda del regiment de Granada tocaria els capvespres del diumenge al passeig d’Isabel II, que es veia molt concorregut. No hem de pensar que les actuacions es limitessin a la temporada del bon temps. El desembre del 1866 s’advertia que el diumenge començaria a sonar al passeig, “com és costum quasi tots els anys”. la brillant banda del Regiment d’Infanteria d’Amèrica. Uns dies més tard es comentava que havia assistit un públic elegant, aprofitant que el dia era primaveral.

L’afluència no es reduïa als aficionats a la música. Segons una gasetilla del juliol del 1867, el dijous una assistència més que regular va anar a gaudir de les delícies que oferia l’indret, però havia estat materialment impossible passejar-se amb la tranquil·litat que requeria la calorosa estació. Les colles d’al·lots que habitualment anaven a aquell punt, amb els seus crits, empentes i altres escenes gens agradables, eren una gran molèstia, per la qual cosa es demanava a les autoritats que enviessin el guarda del passeig a posar ordre.

El costum era que aquestes orquestres sonessin tots els diumenges a la tarda i, durant l’estiu, a més, els dijous. Els regiments no estaven fixos a Maó, sinó que anaven canviant de destí. El juliol del 1870 sonava la banda del de Toledo i els anys successius es van poder sentir les d’Hellín (1877), Infanteria de Marina (1879), Almansa (1880-1881), Mindanao o Filipines (1882-1886), Baza (1890-1893) i, des del 1896 fins el 1899, la de Balears. A partir del 1905 finalitza la rotació de tropes i sempre actua la del Regiment de Maó 63.

Banda de música d'un regiment d'infanteria

En alguna ocasió van comparèixer bandes foranes, com el 1893, en què ho va fer la dels al·lots dels tallers salesians de Sarrià (Barcelona), interpretant simfonies de Weber, Corrideri i Balfe, així com un vals i, per cloure, un pasdoble. La presència d’altres tipus de formacions era molt rara, com la que va fer l’Orfeó Maonès per les festes de Sant Pere del 1894.

Aquestes funcions atreien un públic nombrós. Les cròniques periodístiques no deixen de fer notar les ocasions en què la gent abarrota el passeig o, al contrari, quan l’assistència és fluixa, per exemple perquè el dia amenaça pluja. Algun cop les bandes van tenir un èxit majúscul. Una vetlada d’estiu del 1899, el periodista remarcava que les dues hores que va sonar la música del Regiment, dirigida pel músic major Pérez, “nos deleitaron de tal manera que nos parecieron un sueño”.

La banda municipal de Maó no es va començar a formar fins el 1902, quan va realitzar algunes actuacions durant les festes patronals, si bé el pes principal l’assumia la banda militar. El gener de l’any següent va fer una funció benèfica i a partir del mes de maig sonava al carrer de s’Arravaleta. No va ser fins el dia de Sant Joan que oferí un concert al passeig d’Isabel II. Segons la premsa, es tractava d’una petita formació d’aprenents, integrada per asilats de la casa de la Misericòrdia. A partir del 10 de juliol, i sense avís previ, començà a tocar al passeig els dijous, per la qual cosa el primer dia l’assistència fou escassa.

Banda del Regiment Mahón 63

Els anys següents es van seguir alternant la banda militar, que sonava els diumenges, amb la municipal, que ho feia el dijous. Amb el pas del temps, aquesta darrera es va consolidar: el 1909 ja actuava tots els dijous i diumenges, la qual cosa no impedia que també ho fes la del regiment, en horaris diferents (normalment el capvespre, mentre la municipal ho feia de nit). A l’altura del 1916, l’orquestra del Regiment Maó 63 ja només compareixia els diumenges, cosa que va fer fins l’adveniment de la República, el 1931. La formació no va desaparèixer, però només es presentava de manera esporàdica.

Les funcions d’aquests conjunts solien durar dues hores i constaven d’unes cinc peces. No era estrany que s’indiqués el nom del músic major del regiment. En ocasions també s’anunciava el programa, que amb el temps es va anar sofisticant: entrat el segle XX s’indicava si l’obra se sonava per primera vegada.

Segons una mostra d’aquests programes, la representació començava o finalitzava amb un pasdoble (algun cop al principi i al final), la peça més repetida. Fins a la Primera Guerra Mundial era habitual que hi hagués un vals així com, de tant en tant, una masurca i, eventualment, una polca. El xotis, en canvi, va perdurar al llarg de tot el període, tot i que no s’interpretava sempre. El tango tampoc era gaire freqüent, però apareixia de forma circumstancial en la programació. Molt rarament es va presentar algun ball exòtic, com el 1879, la “Samacuella” xilena.

Alguna vegada es van interpretar obres senceres, el que era un reclam per a una gran afluència. El 1868 la banda del regiment d’Amèrica donà a conèixer la fantasia “La Cabalgata”, composada per José Aragón, músic contractat pel regiment, que hi era present. Es tractava d’una peça al·legòrica dividida en set parts sobre diversos elements. Pel periodista, la part anomenada “El dia” oferí una música “de difícil combinació i que mostrà el geni musical de l’autor”, però amb menys originalitat que l’anomenada “El alba”.

El 1884, el conjunt del regiment de Mindanao va executar la fantasia “Un viaje por mar”, composada pel músic Rodríguez Piedra. La premsa indicava que la concurrència, principalment de classe benestant, va ser més nombrosa que d'ordinari. El públic tot just va esperar la conclusió per trencar en nodrits aplaudiments, tan nodrits com poques vegades, potser mai, s’havien sentit en un passeig on comunament no es prestava gaire atenció als concerts de les bandes. Hi va haver un moment en què la natura es va associar a l'art per completar la il·lusió: mentre el bombo imitava el tro, al cel llampegava. Després de l’actuació del dijous, l’obra es va repetir el diumenge i aquell dia la gernació ocupà tot l’espai a l’entorn del passeig.

També s’oferien obres de tipus instrumental: el 1870 l’obertura composada per Auber per a l’Exposició de Londres del 1851 i el 1896 la “Meditación de los Bardos” de Gounod. És remarcable que les bandes executaven amb una certa freqüència fragments d’òpera: el 1870 la simfonia de Semiramide de Rossini; el 1879 la gran marxa d’Aida de Verdi i l’obertura de l’òpera còmica “Si jo fos rei”, d’Adam; el 1887 la simfonia de Nabuco, també de Verdi, i el 1893 la festa i ball d’“Un ballo in machera” de Verdi, que com veiem era l’autor més popular. Aquest any també es va tocar el preludi de l’òpera “La muerte de Garcilaso” d’Espinosa.

                         

Encetat el segle XX, l’òpera es va eclipsar durant alguns anys. Quan va reaparèixer, els gustos havien canviat: el 1908 la premsa felicitava el músic major del regiment de Maó per l’execució d’un “escogido y hermoso” programa wagnerià, que va merèixer calorosos elogis de l’abundant concurrència. El mateix conjunt, el 1916 tocava Parsifal de Wagner, el 1923 interpretà el preludi del tercer acte de Lohengrin i, el 1931, la marxa de l’òpera Tannhäuser, totes del mateix compositor.

A partir de la fi del segle XIX, i amb major freqüència a inicis de la centúria següent, es comencen a executar fragments de sarsueles: el 1887 el preludi de la molt famosa “El Anillo de Hierro”; el 1896 un popurri de “Lobos marinos” de Chapí; el 1916 la “Canción de Lima y romanza de Puch” de “Las Golondrinas”, del mestre Usandizaga; el 1926 va tancar un concert “Vaya Jarana”, paròdia de la sarsuela “La Bejarana”.

El canvi de gustos també es detecta en els arranjaments per a banda anomenats “fantasia”: si el 1896 s’interpretava la de l’òpera “La Gioconda” de Ponchelli, el 1906 es tractava de la de “La Gatita Blanca” de Vives; el 1923 li va arribar el torn a “La Reina Mora” de Serrano i el 1926 a “La Linda tapada” d’Alonso. També deu formar part d’aquest grup de composicions el mosaic de la sarsuela “El amigo del alma”, de Vives. No deixen d’aparèixer altra mena d’obres, normalment de músics espanyols, com ara la melodia “Primera llàgrima” de Marquès, el 1893; el popurri “Aires Andaluces” de Lucena, el 1906, o l’entremès musical “Rosita” de Peñalva, el 1916.

La renovació dels gustos musicals que es produeix passada la Gran Guerra es constata també amb la introducció de balls forans, en especial el foxtrot, encara que fossin composats per autors espanyols, com la “Canción persa: fox trot”, d’Auli i Benlloch, que es va executar el 1923, o “Filadelfia”, de Peñalva, el mateix any.