¿Menorca o Barcelona, reserva de la biosfera?

 El 1993 Menorca fou declarada per la UNESCO reserva de la biosfera. Amb aquesta distinció es reconeixia l’esforç dels menorquins per aconseguir un equilibri entre creixement econòmic i preservació del medi ambient i el territori.

      

Publicitat de cotxes de lloguer de Menorca

Ara bé, la reserva de la biosfera no era un fi, sinó que constituïa un compromís de seguir treballant pel desenvolupament sostenible. Durant més de vint-i-cinc anys s’han assolit algunes fites, especialment en la protecció del territori i la planificació urbanística. Tanmateix, en altres camps no s’ha avançat gaire.

Un dels elements on al segle XXI s’han produït més canvis és la mobilitat. Les ciutats del 2020 no s’assemblen gens a les de fa dues dècades. La circulació al centre de multitud de nuclis de població ha quedat severament restringida. Segons els casos, s’ha prohibit el trànsit rodat, s’ha reduït la velocitat màxima, s’ha limitat l’aparcament, bé permetent que únicament hi puguin estacionar veïns i serveis públics, bé establint àrees de pagament amb quotes dissuasives. Els carrils per bicicletes i patins s’han multiplicat. Alguna megalòpolis ha introduït peatges urbans.

Els menorquins que visiten la ciutat de Barcelona poden constatar com, pràcticament cada vegada que hi tornen, hi ha nous carrers tancats al trànsit. S’han fet 200 km de carrils bici, que arriben arreu, i s'han eliminat 3.000 places d’aparcament. L’Eixample, que fins fa no gaire semblava un encreuament d’autopistes, s’ha poblat de carrers de vianants, fins al punt de crear “superilles”, on la supressió dels cotxes va en paral·lel al reacondicionament de l’espai urbà en favor dels veïns. Al centre, carrers amb una gran densitat de vehicles (fa uns anys el carrer Ferran i actualment La Rambla) són reservats per als passejants.

Superilla de l'Eixample de Barcelona

 

El contrast amb les poblacions de Menorca crida l’atenció. Les escasses actuacions que s’han emprès han estat envoltades de polèmiques interminables. Basta recordar el que es va tardar en prohibir el pas al carrer de ses Moreres i la plaça de la Conquesta de Maó o els anys de debat sobre la vianalització del Born de Ciutadella.

Aquest estiu, després d’una dotzena d’anys de controvèrsies, s’ha tancat al trànsit un carril d’una part del port de Maó, no sense una rectificació municipal davant la pressió dels comerços de la zona. Aquesta actuació fa dècades que s’hauria d’haver escomès i mostra el retard de la nostra illa pel que fa a la mobilitat. No té cap sentit que un espai dedicat a l’oci i la restauració, ple de bars, restaurants i comerços, sigui travessat per una carretera urbana.

Sembla que a les autoritats locals el concepte de desenvolupament sostenible els és aliè, ja que la majoria es resisteixen a fer intervencions que equilibrin la relació entre persones i vehicles. També és trist constatar com part de la societat tampoc hagi entès què significa la reserva de la biosfera. Els recursos en promoció no han servit per conscienciar la població, tal vegada perquè no hi ha hagut una coherència entre màrqueting i producte: la publicitat de la reserva no ha anat acompanyada d’accions reals que fessin real el que prometien anuncis i documentals. 

Bossa d'aparcaments de Sínia del Cuc de Maó

Oportunitats no han faltat, però els reflexes dels ajuntaments acostumen a apuntar en direcció contrària. La política de transport dels darrers vint anys es pot resumir en “crear bosses d’aparcaments”. Els pobles de Menorca deuen ser els que tenen més espai dedicat a aparcament d’Espanya, arribant a l’extrem que alguns són a àmbits on aquest equipament no és permès, fins i tot zones verdes. En canvi, les obres per fer carrils bici o condicionar carrers i places per facilitar l’accés a peu o en bicicleta han estat molt rares.

 Aquests aparcaments se solen justificar per la necessitat que els visitants estacionin fora del centre, però en realitat la immensa majoria són plens amb els vehicles dels veïns. A les urbanitzacions passa una cosa semblant: els treballadors omplen els aparcaments i els turistes que arriben han de fer mil voltes per trobar un lloc buit. Una de les lliçons dels plans de mobilitat és que la creació d’aparcaments estimula la compra de vehicles. Si es vol impulsar una mobilitat sostenible s’ha d’orientar els ciutadans cap a la supressió dels automòbils o, en tot cas, a la compra de vehicles més amables, com els elèctrics (bicicletes, patinets o cotxes).

A Maó, on quasi no hi ha carrils bici, s’han tancat carrers al trànsit i s’han eliminat aparcaments sense fer cap obra (Anuncivay, Rovellada de dalt, Moreres), de manera que els vianants tenen dificultats per transitar, en particular les persones de mobilitat reduïda, com els avis o els pares amb cotxets. La darrera actuació d’envergadura, al carrer Infanta, va mantenir les barreres arquitectòniques, incomplint la llei.

La carretera que uneix Maó i Ciutadella és una altra mostra de la poca sensibilitat envers el que significa la reserva de la biosfera. El fet que es projectessin passos elevats per afavorir la circulació dels cotxes apuntava en la direcció oposada i posa en evidència el baix consens polític existent sobre la reserva de la biosfera. Alhora, el transport públic és escàs i molt car. Tot plegat, ens aboca a eternitzar un model de mobilitat basat en el vehicle a motor, contaminant, incívic i culpable del canvi climàtic.

Podríem parlar també de l’abandonament de la indústria per part dels nostres governants, que contrasta amb l’aposta de Barcelona, amb vivers d’empresa i la reindustrialització basada en la digitalització del Poblenou, però potser la discussió ens portaria massa enfora,... 

Vista la situació, trob que el més coherent seria cedir la nostra declaració com a reserva de la biosfera a ciutats com Barcelona, que han sabut interpretar millor que és el desenvolupament i la mobilitat sostenibles.