dimarts, 4 d’agost de 2020

La vida quotidiana al passeig d’Isabel II

El passeig d’Isabel II, a l'Esplanada, va ser, des del començament, el més concorregut de Maó. Per aquest motiu era el lloc privilegiat per captar l’agitada vida de població. 

L’Ajuntament va aconseguir, per la via dels fets i en contra del que havia dictaminat el governador de la província, que les institucions de Beneficència, i en particular la casa de la Misericòrdia, es fes càrrec del lloguer de les cadires que es treien al passeig els dies en què estava més concorregut, especialment durant les actuacions de les bandes de música. Un diumenge del 1868, els encarregats es van oblidar i, segons la premsa, “van deixar als passejants, com a únic recurs, descansar en els durs seients de pedra i algunes senyores es van veure obligades a emprar les cadires de les cases veïnes”.

 

Com és normal, en moments de gran afluència, quan la banda feia un concert molt sonat o per festes, les cadires eren insuficients, la qual cosa no deixava de ser notat pels periodistes. Una d’aquestes notícies, del 1896, ens permet de saber que hi havia dos dipòsits de cadires: un municipal al mateix passeig (segurament a la casa del guarda) i un altre, més dotat, a la casa de la Misericòrdia.

En ser el passeig el centre neuràlgic de la vida maonesa, es produïa una difícil coexistència entre diferents grups socials i d’edat, amb interessos dispars. Lògicament, els jocs dels infants importunaven els majors. En ocasions es donaven xocs que evidenciaven les línies de fractura de la societat. El 1882, quan tocava la banda del regiment d’Almansa, hi havia per allà un pobre diable que s’havia lliurat a la beguda, però que, d’altra banda, no molestava ningú ni donava motius d’escàndol. Un dels al·lotots que sempre rondaven per l'indret incomodant els adults el va veure i va començar a tirar-li pedres. Veient que no aconseguia fer-lo reaccionar, el va punxar amb un bastó fins que el va fer sortir de polleguera. L'home li va llançar una pedra, que encertà el menor, que va ser conduït a la porta del casino El Isleño, on es comprovà que no havia estat ferit de gravetat. El periodista censurava que l’infeliç fos detingut mentre el jove quedava en llibertat per continuar impacientant els passejants.

Un capvespre d’agost del 1886 es va produir un altre d’aquests conflictes generacionals, en autoritzar l’Ajuntament una companyia infantil al bell mig del passeig, la qual cosa va atreure una gernació. Es va alçar una estructura en la qual s’hi van fer balls infantils, que contemplaren encantats els fillets i les persones que havien pres posició amb prou antelació. La massa de gent impedia que la resta assistís a la funció; la majoria només veia una cabriola de tant en tant. La gran concurrència que es va reunir va privar de cadires les joves que anaven a passejar, que es van haver de seure als bacs de pedra “a risc d’espatllar els seus vestits”. A la fi del ball, els al·lots agafaren l’estructura adornada sobre la qual havia actuat la companyia i la van dur en processó pel passeig, perseguits pel guarda.

 

Al contrari que en l’actualitat, que els espectacles infantils són seguits per pares i curiosos, llavors moltes persones els criticaven com una cosa poc seriosa. En aquest cas, el periodista comentà que “todo el mundo a una voz” es queixava que l’Ajuntament hagués permès que s’aixequés aquell “armatoste” que consideraven que en una ciutat de la importància de Maó era una infracció del bon gust, “lo cursi de lo cursi” i censuraven que el caprici d’una companyia de ball s’hagués imposat a la comoditat del públic.

 No hi cap dubte de l’atracció que suposava el passeig per als infants. El 1890 el republicà El Liberal reclamava la presència dels agents de l’autoritat per evitar que la quitxalla prengués el lloc com a “país conquerit”. Les molèsties no venien només dels més petits: alguns carruatges es col·locaven davant de les escales que donaven accés a l'esmentat lloc i barraven el pas per complet.

 De fet, el passeig era un imant per tothom, mentre que la plaça restava  solitària. L’estiu del 1914 es van fer públiques les queixes d’algunes persones que passejaven i prenien la fresca els capvespres i les nits, la tranquil·litat de les quals es veia alterada per un eixam d’al·lots que, sense que ningú ho impedís, molestaven amb els seus crits i correries. Per evitar-ho se’ls pregava que es desplacessin uns passos, fins a l’espaiosa plaça de l'Esplanada.

 

A mesura que avançava el segle XX, els esports s’anaven popularitzant i el passeig d’Isabel II afegia nous motius per a la freqüentació del jovent. El 1924 la premsa comentava que, a les sis del capvespre, malgrat que bona part de la vasta plaça de l'Esplanada estava lliure, al contigu passeig d'Isabel II hi havia diversos al·lots aprenents de futbolistes que llançaven a l'aire la pilota, algun ciclista que s'exercitava i un bon nombre de fillets que feien d’acròbates al pavelló de la música. Es demanava que un guàrdia municipal enviés els esportistes a la plaça per deixar els vianants tranquils.

L’Ajuntament no responia a aquestes peticions. Sembla que el problema era que el capvespre els funcionaris acabaven el seu torn i l’indret quedava sense vigilància. Dos anys més tard, es comentava que a l'interior del passeig, quan s'havien retirat el jardiner i el guarda passeig, els joves celebraven curses pedestres, feien exercicis acrobàtics, anaven en bicicleta, jugaven a futbol i les filletes envaïen els jardinets que rodejaven la font.

Altres molèsties s’originaven per la manca de previsió de les autoritats. Durant molt de temps el pis del passeig no estava enrajolat. Per evitar que s’aixequés la pols, l’estiu es regava. El 1916 es van suscitar protestes perquè aquesta operació es feia massa tard, a una hora en què la zona ja estava concorreguda, de manera que els passejants havien de trepitjar el fang que es formava el primer moment. Les principals perjudicades eren les senyores, que corrien el risc d'embrutar-se els vestits.

 

L’espai era molt usat per activitats lúdiques. Per les festes del Carme del 1907 es va establir un teatre d'estiu, que va obtenir una gran entrada. El públic elogià les excel·lents condicions com havia estat construït i l'encert dels espectacles escollits, que, entre d’altres, incloïen pel·lícules de cinema, llavors una novetat –no existien sales estables a la població– i jocs circenses. Les difícils evolucions sobre el filferro d’“una intrèpida equilibrista”, van rebre grans aplaudiments, i el punt culminant de l’espectacle fou el trio Lerin, amb els seus difícils jocs malabars. La premsa el qualifica d”el clou de les sessions”, utilitzant aquesta expressió francesa, clou, que ve a significar el clímax i ens recorda l’època en què el francès era la llengua hegemònica, com ara ho és l’anglès. Dos anys més tard, durant aquesta festivitat es van poder veure carreres de bicicletes, que la premsa anomena “velocípedes”, mot que, escurçat a “velo”, encara és utilitzat a Ciutadella a l’actualitat per referir-se al que tothom anomena bicicletes.

La concurrència del passeig atreia el comerç. El 1901 s’hi va mudar el sastre Terrés, un dels més afamats de Maó, que anteriorment havia tingut el seu local al carrer de les Moreres i, des del 1885, al cos de Gràcia. Per anunciar el trasllat, va publicar durant el mes de gener uns cridaners anuncis a El Bien Público que donaven publicitat als articles a la venda: “Grande y variado surtido de capas y gabanes matafríos desde 20 pesetas. Impermeables desde 50 pesetas. Garantizados por cinco años a 85 pesetas. Trajes invierno desde 25 pesetas. Todo a la medida. Mateo Terrés, Sastre. Esplanada, 2.

Tres anys més tard s’anunciava com agència exclusiva a Balears de la Societat Espanyola de Impermeabilització de Madrid. Sota aquest títol, comercialitzava un novíssim procediment per impermeabilitzar sense goma tota mena de teles per a dona i home, conservant els colors primitius. Es remarcava la higiene del procediment, que permetia que els teixits transpiressin. Als butlletins de la Cambra de Comerç del 1912 i 1918, Terrés figura a la plaça Esplanada com a sastre militar i paisà. El 1924 es va instal·lar a l’ampli local que fins llavors ocupava la casa Pasarius al carrer de s’Arravaleta, amb l’objectiu d’oferir els seus articles a la manera de les grans botigues de la Península.


Hi havia altres establiments més populars, potser vinculats a la demanda de la tropa, com el “bodegón” en el qual el 1889 van ser sorpreses diverses persones que es dedicaven a “jocs prohibits”, és a dir amb apostes, i que foren sotmesos a un judici de faltes. Potser es tractava del mateix local que el 1900 va ser multat per incomplir les disposicions de la Delegació del Govern.

A la plaça i els seus voltants, hi havia altres llocs d’esbarjo, a més dels casinos de què ja vam parlar. El 1885 s’anunciava un glosat a la casa de licors de can Bisbal, al carrer de Cifuentes, amb porta al carrer de l’Esplanada, per la qual cosa veiem que la vella denominació de “carrer de l’Esplanada”, bandejada de forma oficial un quart de segle abans, encara era viva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada