dimarts, 24 de novembre del 2020

L’Explanada de Maó en perill: un nou quarter a la plaça (1918-1922)

Al llarg del segle XX, i tal vegada com a resultat indirecte de la pèrdua de les colònies americanes i la lluita per colonitzar l’Àfrica, l’exèrcit va ampliar de forma considerable la seva presència a Menorca, amb la construcció de diversos quarters. Així i tot, al començament el ritme fou molt lent i no s’acceleraria fins a la I Guerra Mundial.

 


Les primeres obres es van executar as Mercadal, on el 1905 ja s’havien aixecat algunes edificacions, i la resta va continuar al llarg d’una dècada, fins que foren finalitzades poc després del 1916. El 1907 va començar la construcció del quarter d’Infanteria de Ciutadella, però es va interrompre i no es reprendria fins el 1911, per finalitzar el 1919. El 1911 va arribar el torn de la caserna de l’arma de Cavalleria de Maó, dita de Santiago, a la carretera de Sant Lluís, els treballs de la qual allargaren fins el 1916, quan s’hi traslladava l’esquadró de Caçadors que des del 1902 ocupava un local al Cos Nou.

Fruit d’aquest impuls, el febrer del 1918 el Govern va iniciar els tràmits per aixecar noves dependències a la plaça de l’Esplanada. Les existents s’havien quedat antiquades, eren poc espaioses i presentaven unes deficients condicions higièniques. Una Reial Ordre d’aquesta data ordenava al comandant d’Enginyers de  Menorca que estudiés la substitució del quarter existent per un de nou. D’aquesta manera el mes d’octubre es va incloure en el pla d’aquarteraments l’ampliació de l’antic edifici en terrenys de l’Esplanada.

Assabentat dels fets, que fins llavors havien passat desapercebuts a Menorca, el mes de maig del 1919 una persona vinculada a l’Ateneu va publicar, amb el pseudònim d’“un mahonés”, un article a la portada d’El Bien Público sobre la qüestió. És ben probable que fos un militar. Encara que no es pot excloure que es tractés del seu president, Antoni Victory, tinent coronell retirat, és més plausible que l’autor fos José Cotrina, comandant d’Artilleria.

En el seu escrit, reconeixent el dret de propietat de l’exèrcit, es feia notar que havia estat el municipi el que havia adquirit el terreny i el fet que usos civils i militars coexistien des d’antic sense cap inconvenient. L’articulista apuntava la conveniència de la plaça per diverses activitats militars (exercicis i parades), remarcava els múltiples donatius que havia fet l’illa a les forces armades (els terrenys de tots els quarters que havien estat construïts els darrers anys havien estat cedits pels municipis) i assenyalava el baix cost del sòl a Menorca, especialment si es comparava amb el de la construcció, tot acusant de taquineria al Ministeri de la Guerra.

El Bien Público, 17/06/1919

Al seu parer, l’Esplanada tenia un gran valor i era un dels principals atractius i llocs d’esbargiment de Maó. Era la seva la plaça més espaiosa i el lloc on es reunia el poble per moltes festes i actes ciutadans. Posava de relleu que en ella confraternitzaven militars i paisans, jugant a futbol, exercitant-se en bicicleta o passejant sempre que els exercicis de la guarnició ho permetien.

La crida no va fer efecte, no sabem si per desídia o perquè els regidors van pensar que el tema acabaria als calaixos de l’administració militar ja que, un cop passada l’emergència que suposà la Gran Guerra, aquesta mena de edificacions no tenien excessiu sentit. Va ser un error i la idea va seguir avançant fins a materialitzar-se en un projecte que fou aprovat per Reial Ordre de principis del 1921. Sabem que, en la seva tramitació s’hi havien oposat l’autor de l’article del 1919 i el general Salavera, governador militar de Menorca, sense cap resultat.

La cristal·lització del projecte va provocar la primera reacció de l’Ajuntament. El mes de febrer del 1921 el batle informava la Corporació de les gestions que havia fet davant del Ministeri de la Guerra per evitar que es portés a terme el pla, que tothom considerà que ocasionaria grans perjudicis als veïns. El mes de juny El Bien Público publicava dos nous articles en primera pàgina sobre l’afer. El primer, a càrrec d’un redactor del rotatiu, recordava l’escrit publicat dos anys abans i, en especial, el contingut del recurs que va redactar Pere Ballester el 1891 sobre la propietat de la plaça, que qualificava de raonat i brillant, però que s’havia saldat amb un fracàs. Davant del fet inqüestionable que el Ministre de la Guerra havia proclamat la necessitat que la tropa disposés de nous allotjaments, més racionals i higiènics, els quals s’acabarien construint, proposava que s’aixequés un quarter en un lloc no allunyat de la població, de manera que Maó pogués recuperar els drets que antigament tenia sobre l’indret. Anotava que l’Ajuntament estava tractant aquest afer, al qual desitjava un final feliç.


La segona col·laboració, firmada per “un menorquí´”, però l’autor del qual era, com indicava ell mateix, el que ja havia escrit feia dos anys, començava per censurar la construcció del quarter, per diversos motius. Primer, el Ministeri de la Guerra ocupava terrenys municipals a tota Espanya, sense cap consideració per als interessos dels civils. A més, la dispersió dels soldats que estava provocant la proliferació de casernes afectava negativament l’operabilitat logística de la tropa. A Menorca, un regiment d’Infanteria estava dividit en cinc edificis. Finalment, la Base Naval constituïa una defensa suficient en cas d’amenaça d’invasió de l’illa per un exercit estranger.

A continuació assenyalava que, malgrat tot, a Maó s’acabaria construint un quarter, perquè l’existent era vell i insuficient i s’havia aprovat un projecte per substituir-lo. La seva esmena no era fàcil, però considerava que s’havia d’intentar, per a la qual cosa s’havia de promoure “una viva acció popular”, iniciada i dirigida per l’Ajuntament, per modificar el seu emplaçament. Calia fer gestions davant de les autoritats militars de l’illa i la província i no dubtava de proposar aprofitar la propera vinguda del capità general de Balears per organitzar una gran manifestació popular” a la qual hi assistissin totes les classes socials. Les diligències s’havien de fer extensives al diputat per Menorca i als senadors de la província.

 Finalitzava recordant les donacions de terrenys efectuades per la ciutat de Maó, tot apuntant que els de l’Esplanada s’havien cedit per plaça d’armes, i si en el seu dia s’hagués sabut que acabarien coberts d’edificacions, probablement no s’haguessin regalat a l’Estat. D’aquesta manera, el Ministeri de la Guerra hauria d’accedir “als desitjos unànimes de la població de conservar la seva Esplanada”.

Els anteriors escrits van fer que, a la fi, l’Ajuntament mogués fitxa. El 21 de juny el ple va acordar remetre un ofici al ram de la Guerra en el qual, després de recordar que el Consistori havia costejat l’adquisició de la plaça i els anys d’ús conjunt amb els militars, proposava una solució transaccional en la qual l’Esplanada seria una via pública utilitzada per l’exèrcit per a les seves activitats castrenses i pel veïnatge per a “jocs de joventut, expansió i festes de la ciutat”. A canvi, la Corporació cediria al Ministeri els terrenys coneguts com “camp de Bellavista”, damunt de la costa de la Independència (on posteriorment es construiria l’hospital Verge del Toro), que podria utilitzar lliurement per aixecar els quarters. Per garantir la seguretat jurídica, l’acord s’inscriuria al Registre de la Propietat.

 


El Ministeri es va prendre les coses amb calma. Mentrestant, el mes de març de l’any següent, el redactor d’El Bien Público va reprendre l’assumpte amb un article titulat “La plaza de la Esplanada. ¿Será posible que tomemos este asunto en serio?”. En ell censurava la manca d’atenció i entusiasme dels maonesos sobre la qüestió o la poca eficàcia de les accions empreses. A continuació cridava l’atenció sobre els efectes perjudicials de la construcció projectada: es perdria l’espai per a les grans festivitats, minvaria l’atractiu del passeig d’Isabel II (ja que es convertiria en un lloc angost sense aire ni perspectives de què gaudir) i, fins i tot, les cases allà ubicades es desvaloritzarien.

D’altra banda, considerava impossible impedir que es realitzessin les obres: el quarter actual precisava de modernes dependències d’allotjament, magatzems i pavellons i el Ministeri de la Guerra era el veritable propietari de la plaça. Per açò, enlloc d’oposar-se a l’execució del projecte, proposava que es portés a terme una transacció. Suggeria que l’Ajuntament nomenés una comissió, la qual hauria de demanar al Ministeri els informes relatius a la reforma per estudiar la millor fórmula perquè les edificacions es fessin a un altre lloc no gaire allunyat de la població. Aquesta era l’única manera d’evitar la desaparició de l’Esplanada. Val a dir que el periodista, que repetia els arguments ja exposats l’any anterior, estava mal informat. Com hem vist, l’Ajuntament duia mesos negociant amb els militars. Les gestions continuarien els anys següents.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada