dimarts, 3 de novembre de 2020

Bush, Ayuso i els ponts de la carretera general

Els darrers temps, s’expandeix la impressió de no estar ben governats. Decisions que són de sentit comú es dilaten en el temps o no es prenen mai; en els pitjors casos s’adopta la resolució contrària. 


És més fàcil copsar-ho quan el tema ens cau enfora; la distància dona perspectiva i mitiga el biaix partidista. Quasi tothom admet que la invasió d’Iraq acordada pel president George Bush el 2003 va respondre a la voluntat d’oferir al seu poble una revenja per l’atac de les torres bessones. Mai es van trobar les armes de destrucció massiva. Els objectius de tipus polític (col·locar un règim proamericà i, a ser possible, democràtic) van ser un fracàs absolut i sobre els econòmics (proporcionar negocis a les empreses petrolieres, constructores i armamentístiques americanes) cada dia s’aixequen ombres més fosques.

L’actuació envers la pandèmia de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, també és popular entre els seus votants, però fora de la comunitat autònoma a molts ens sembla un disbarat rebaixar les mesures de confinament, ja que multipliquen la possibilitat d’exportar la malaltia. Crida l’atenció que els mitjans de comunicació i les formacions que van censurar el Govern (i amb raó) pel seu retard en prendre les primeres disposicions contra la Covid el mes de març, siguin fermes defensores de la dilació del mateix tipus de restriccions a la capital d’Espanya.


La realitat insular és una patata calenta que enterboleix la reflexió serena. Tanmateix, més de cinc anys després de la sortida del Partit Popular del Consell Insular, no és senzill de justificar que no només no s’hagin finalitzat les obres de la carretera general, sinó ni tan sols existeixi un projecte; en realitat encara no està del tot clar què se n’ha de fer amb el principal punt conflictiu: els ponts de les rotondes de doble altura en dos punts separats per poc més d’un quilòmetre.

És cert que la reivindicació d’eliminar-los va ser un dels elements de desgast de l’anterior govern, però tampoc podem ser innocents; un cop feta la inversió, calen arguments molt sòlids per no caure en els delictes de malversació de cabals públics i prevaricació, que poden implicar penes de presó per als qui prenguin l'acord. La demora i els diversos informes elaborats debiliten la idea d’esbocar les obres de la polèmica, perquè si haguessin existit motius de pes, l’equip de govern de la institució insular ja els hauria esbombat amb repic de tambors.

En els tres casos, ens trobam davant de resolucions adoptades pels polítics atenent a la voluntat dels seus votants; des del punt de vista democràtic, són perfectament legítimes. Açò no obstant, la regla de la majoria no sempre és aplicable; la nostra Constitució la veta en determinats casos, la més assenyalada, la pena de mort. L’essència de la democràcia representativa és la delegació de la presa de decisions en les persones que resulten elegides en votació popular. Un dels arguments més poderosos és la complexitat de les qüestions, que dificulta que els ciutadans es facin una idea clara del problemes que s’enfronta la comunitat.


Els primers teòrics de la democràcia advocaven perquè fos el conjunt dels nostres representants, constituïts en assemblea en el parlament, els que aprovessin les lleis i adoptessin els principals acords i deixava al govern la funció executiva, és a dir, portar a terme el que els diputats havien resolt. Tocqueville seguia la mateixa línia de pensament quan, arran del seu examen de la Constitució americana, alertava sobre el perill de la dictadura de la majoria: sinó s’estableixen límits, la república pot lliscar envers un cesarisme, erràtic i propens a conculcar els drets de les minories.

És evident que el règim presidencialista estatunidenc és especialment vulnerable i permet que el cap de la nació escometi actuacions populars que no resisteixen un escrutini serè i són perjudicials fins i tot per als mateixos americans que, quasi dues dècades després de la invasió d’Iraq, ja estan cansats del sacrifici humà i el cost econòmic de l’aventura de l’Orient Mitjà. Plou sobre banyat perquè a Vietnam ja s’havia comprovat com la puixança militar no bastava per guanyar una guerra i la derrota final podia menar a una situació pitjor per als seus interessos que la que s’intentava solucionar. Els deliris d’en Trump són fruits del mateix rampell.

La deriva dels sistemes parlamentaris, en què el Govern decanta el poder legislatiu i utilitza vies que haurien de ser extraordinàries, com el decret-llei o l’estat d’alarma, per acaparar totes les decisions, crea el risc de caure en l’autoritarisme que denunciaven els clàssics. El problema de fons és que, quantes més prerrogatives es concedeixen als governants, menys escolten els experts i es condueixen seguint impulsos emocionals, sense una anàlisi sensata de la realitat dels fets i les alternatives a l’abast. És més, un president pot forçar les seves agències perquè, enlloc d’estudiar quina és la millor resposta a un problema, cerquin arguments per defensar la seva postura.

Entre alguns cercles, els tecnòcrates són acusats d'assolir un poder il·legítim, ja que no són elegits per votació popular. Molt al contrari, els professionals poden tenir un paper clau en refrenar les pulsions destructives dels governants. Si se’ls priva d’aquesta missió, poden acabar servint per justificar les mentides i propòsits irracionals del Govern, tant davant d’una guerra, una pandèmia com les obres d’una carretera. 

La democràcia només sobreviu si el poder es topa amb controls que destorbin una conducta arbitrària. El Parlament i la tecnocràcia són una bona barrera contra la dictadura dels grans homes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada