dimarts, 10 de novembre de 2020

L’inesperat final de l’afer dels cavallets de l’Esplanada

 A vegades, qüestions que comencen de forma innocent finalitzen de forma  luctuosa. Una d’aquestes va ser la de l’atracció dels cavallets, que acabaria donant nom a una zona de l’Esplanada de Maó, concretament la que actualment ocupa l’estació d’autobusos.

 


Tot va arrancar el 12 d’abril del 1879, quan un espavilat empresari publicava un anunci al diari El Bien Público on, en grans lletres majúscules, feia una crida: “¡Niños y niñas! ¡A divertirse! ¡A los Caballitos!” i informava que el dia següent (diumenge de Pasqua) es posaria en funcionament l’atracció que s’havia instal·lat a l’inici de la carretera de Sant Lluís.

Pocs dies més tard la premsa remarcava l’extraordinari èxit que havien tingut els cavallets. La concurrència havia estat molt nombrosa i moltíssims fillets i filletes van voler provar els cavallets, els cotxes i les barquetes. Elegants donetes lluïen les seves gràcies i atractius. La carretera de Sant Lluís estava atapeïda d’una immensa gentada amb ganes de gaudir del capvespre primaveral, insensibles al ventijol de tramuntana.

Els “caballitos” és la denominació popular a Espanya del “tiovivo”, que en  català es coneix com “cavallets”, i a altres països anomenen “carrousel”. Aquest antic joc havia experimentat les darreres millores aquests anys, de manera que els petits maonesos de l’època van poder xalar amb l’atracció tal i com la coneixem avui en dia.

L’any següent, també el dia de Pasqua, que va caure el 29 de març, el periodista comentava que els al·lots, i sobretot les mainaderes, es divertien un altre cop amb l’atracció. L’èxit va tornar a ser absolut i continuà els anys venidors. El 1882 el diari puntualitzava que a la península l’anomenaven “Del Tio Vivo” i aquí els “caballitos”. Els capvespres del diumenge el nombre d’innocents criatures felices semblava una processó feliç davant la perspectiva de muntar en un cavall de pal.

L’aparell va arribar a ser tan famós que transferí ràpidament el seu nom als terrenys. El gener del 1883 s’anunciava una baralla de galls “en el sitio denominado de los Caballitos”. Després que aquest any es tornés a instal·lar “l’atracció que tant atreia l’atenció dels fillets d’aquesta ciutat”, el mes de setembre, que segurament marcava el final de la temporada, es posava a la venda l’aparell dels cavallets, amb tots els seus estris. L’artefacte es devia d’haver quedat a Menorca aquests anys i els propietaris s’estimaven més vendre’l que embarcar-lo.

Els anys següents l’atracció va tornar a funcionar per les mateixes dates, però s’havia convertit en un costum i, o bé no es produïen les aglomeracions dels primers anys, o bé la premsa ja no se’n feia ressò. El que sí que es va esdevenir fou un lamentable accident, el 14 de maig del 1885. Un fillet de pocs anys es va atracar a l’arbre que servia d’eix, on estaven col·locades les rodes que donaven moviment al joc “amb tanta mala sort” que una sotragada li va agafar el dit polze de la mà dreta, escapçant-li dos terços de l'última falange. A desgrat del terrible dolor que experimentava, l’infant es dirigí pel seu propi peu a casa, on es va desmaiar al poc d'arribar. El cirurgià Cerezo practicà els primers auxilis. Eren altres temps: la gent atribuïa aquesta mena d’accidents a la mala sort i a ningú se li ocorria demanar responsabilitats ni als propietaris ni a l’administració, que tampoc s’entremetia en l’afer. La desgràcia tampoc refrenava l’ús de l’atracció, que l’any següent es va tornar a instal·lar amb normalitat.

Després d’un temps de silenci, el maig del 1888 la premsa informava que al lloc que ocupava aquesta diversió (que devia funcionar des del dia de Pasqua), uns empresaris col·locarien un tendal per oferir balls públics els diumenges. Aquesta activitat també va tenir una gran acollida, fins al punt que el mes següent la premsa comentava que allà no hi cabia materialment ningú més.


L’espai s’havia convertit en un lloc molt popular, tant que va morir d’èxit. La recentment constituïda societat cooperativa “La Mascota”, l’administrador de la qual era Santiago Maspoch, professor de comptabilitat i comptable del Banc de Maó, va decidir aixecar les cases que volia construir per als seus associats a l’esmentat solar i el maig del 1889 proposà a l’Ajuntament que el subhastés.

Malgrat la popularitat de l’indret, ningú es va mostrar en contra de la iniciativa. La gent segurament donava prioritat a la construcció d’habitatges socials per damunt de la diversió de petits i grans. L’Ajuntament, que havia llogat els terrenys a diversos propietaris des que, deu anys abans, s’instal·lessin per primera vegada els cavallets, va ser del mateix parer i inicià els tràmits per a la seva venda pública. En pocs dies, es nomenaren pèrits per valorar la parcel·la, que fou taxada en 2.480 pessetes, i s’exposà al públic.

La Corporació havia estat molt falaguera i no era conscient que havia obert la caixa dels trons. Els terrenys formaven part de l’Esplanada i els militars, amb els quarters dominant tota la zona, es consideraven el seus legítims propietaris. Mai havien tingut inconvenient a compartir l’ús de la plaça amb el poble de Maó, però el fet que l’Ajuntament intentés vendre una faixa de terreny (que a més estava aferrada a una ala de les casernes) va encendre el llum vermell.

L’exposició pública de la taxació del solar no va ser pacífica: hi van al·legar el Govern Militar i l’Administrador de la Propietat de la Província, els quals demanaren a l’Ajuntament que presentés els títols de propietat dels terrenys. L’afer es va debatre un any, durant el qual la Corporació devia de remetre els seus arguments, perquè documents no en tenia. El juliol del 1890 l’Ajuntament encara va poder concedir permís a una persona perquè donés classes de gimnàstica a l’indret. A finals d’octubre feia el pas fatal: a desgrat dels advertiments del general governador, la Junta Municipal aprovava, per unanimitat, alienar els terrenys. Allò va ser la gota que feia vessar el got.

Als pocs dies, el general governador militar de l’illa remetia a l’Ajuntament una comunicació del ministre de la Guerra que sol·licitava la suspensió de l’operació. Era només el principi. La setmana següent es rebia un nou ofici que plantejava el tema de fons: la propietat de la plaça de l’Esplanada, una part de la qual eren les parcel·les dels "caballitos". De tant jugar amb foc, l’Ajuntament s’havia cremat.

Quan els militars comencen, es despleguen fins a dominar el camp. El mes desembre van aixecar una garita a l’entrada de l’espai en disputa. A continuació el general comunicava a l’Ajuntament el seu propòsit d’afermar la possessió de l’indret. Potser, si la Corporació hagués posat el fre, s’hauria pogut evitar el xoc, però els regidors es van obcecar i es defensaren atacant, requerint els militars perquè deixessin expedita la parcel·la dels cavallets, de la qual declaraven que fins llavors havia estat en possessió del municipi. En cas contrari, amenaçaven amb interposar una demanda davant de la Justícia.

A les acaballes del 1890, el diari El Liberal expressava l’opinió popular: “No deixa de causar suma estranyesa veure un sentinella al costat de la porta de "los caballitos" a la carretera de Sant Lluís, que impedeix la entrada a tot el que vol penetrar en aquest lloc. Aquest terreny és propietat de l'Ajuntament, qui des de fa molts anys el té arrendat a particulars que el destinen a diferents usos. Ara, sense dir perquè si ni perquè no, se li acut a l'Autoritat militar posar sentinelles a la porta sense donar temps que es dilucidi la qüestió.”

L’Ajuntament tenia motius per sustentar la seva demanda. No era el menor haver construït el passeig d’Isabel II trenta anys abans en una part de la plaça sense oposició dels militars. També havia plantat arbres al voltant de quasi tot l’àmbit. La Corporació es feia càrrec de les despeses de manteniment; per exemple, el 1876 havia adobat el pis. Els veïns compartien l’ús amb l’exercit de forma pacífica.

 


Després d’interposar un recurs administratiu davant del Ministeri, el setembre del 1891, l’Ajuntament de Maó presentava la seva reclamació als tribunals, en una fonamentada exposició de l’advocat Ballester (l’autor de De re Cibaria), que, als anteriors arguments afegia com el municipi havia finançat la compra dels terrenys de l’Esplanada amb els fons de l’estanc de l’aiguardent. El fet que també hagués costejat l’edificació dels quarters li devia d’haver fet sospitar el mal color que tenir l’afer: per la mateixa regla de tres aquests també serien propietat municipal, una cosa impensable. La Justícia només podia fallar en contra dels maonesos, malgrat es mantinguessin les formes en un procés impecable en el qual la Corporació va nomenar advocat i procurador. A partir de la sentència, l’Exèrcit va passar a comptar amb el títol de propietat de la plaça, el que tindria efectes molt importants els anys a venir.

Els militars ni tan sols van esperar la resolució dels tribunals: l’abril del 1891 tancaven l’espai amb una paret, la qual cosa provocà la protesta oficial de l’Ajuntament, que encara no reconeixia que s’havia enfrontat a un enemic massa poderós. En aquella Espanya d’aires marcials, amb tropes a Cuba, Filipines i l’Àfrica i que al cap de pocs anys s’atreviria a barallar-se amb la potència dels Estats Units, l’Exèrcit tenia un poder abassegador. Durant tot el segle havia fet i desfet no només governs, sinó règims, el darrer la I República, derrocada pel general Pavía. El plet que l’Ajuntament havia plantejat només podia finalitzar amb una derrota inapel·lable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada