dimarts, 2 de febrer de 2021

Els empresaris de Menorca: exemple nacional d’iniciativa i progrés

Els menorquins ens enorgullim de la nostra tradició industrial, però no és fàcil donar a conèixer aquesta realitat fora dels reduït límits de la nostra illa. La primera iniciativa en aquest sentit la devem al llibre La via menorquina del creixement, aparegut el 1977, en el qual Farré-Escofet, Surís i Marimon examinaven els trets històrics del nostre desenvolupament econòmic. Quatre dècades més tard, hem d’agrair a Joan Hernández Andreu que hagi fet possible l’aparició de tres textos que reprenen l’estudi de l’economia menorquina, en aquest cas sota el prisma renovador de l’empresarialitat. La inclusió de dos col·laboracions al volum Empresas y empresarios en España (Pirámide, 2019) consolida el camí engegat amb la monografia Treinta y cinco empresarios menorquines (Delta, 2013) i la participació en el treball col·lectiu Entreprenership and Growth (Palgrave, 2013). 


Empresas y empresarios en España es publica amb l’objecte de subratllar la influència que té l’empresari en l’activitat econòmica. El llibre, a més del seu interès evident per al públic general, serà utilitzat amb aprofitament pels estudiants de l’assignatura d’Història de l’Empresa. Aquesta disciplina, nascuda a les universitats americanes, i notablement a Harvard, té un pes creixent als plans d’estudi d’Empresa del nostre país. Gràcies a l’anàlisi de casos d’empreses del passat, s’analitzen les situacions que es poden presentar en la direcció, gestió i organització de les companyies actuals. Segons el coordinador del llibre, Juan Manuel Matés, aquests coneixements tenen la voluntat de ser una guia en la presa de decisions empresarials.

La selecció dels textos del llibre ha defugit dels sectors i regions clàssiques, tot realitzant una “discriminació positiva” envers empreses i empresaris d’àmbits menys coneguts, raó per la qual inclou els estudis dels sectors menorquins del calçat i l’alimentació. El coordinador suggerí als autors que la seva contribució tingués una estructura doble, ja que l’estudi de dos empresaris o d’un empresari i una branca productiva es preveia que proporcionaria interessants ensenyaments al lector.


D’aquesta manera, Joan Hernández Andreu fa una lectura estimulant de l’evolució de les dues principals empreses sabateres de Menorca en l’actualitat –Santiago Pons Quintana i Jaume Mascaró– a través del seu paper actiu en la innovació tecnològica. Hernández entén la innovació en un sentit ampli, que abasta els canvis en l’organització empresarial, de manera que l’empresari innovador fomenta l’increment de la productivitat de la seva companyia, que és un motor de creixement econòmic. Aquest esperit empresarial és el que ha permès que Menorca superi les dificultats derivades de les modestes dimensions del territori insular al llarg de la història.

L’alaiorenc Santiago Pons Quintana va començar a comercialitzar sabates i sabatilles per fillet Chicarro, que aviat van ser exportades a la Unió Soviètica a través d’una companyia islandesa. Després d’alguns temptejos al País Basc i Madrid, aconseguí introduir els seus articles a El Corte Inglés, fins al punt d’arribar a ser un proveïdor permanent dels grans magatzems, cosa que li donà una base important per al seu desenvolupament empresarial.

Lluny d’acontentar-se amb aquesta sòlida posició comercial, el 1968 Pons Quintana va edificar una nova fàbrica, en la qual la dècada següent va mecanitzar la fabricació i desenvolupà un nou tipus d’elaboració, el girat de la pell. Així mateix, es va enfrontar a la depressió dels anys vuitanta reestructurant la  producció, que transità de les sabatilles a la sabata de dona. L’arribada d’una nova generació d’empresaris, els seus fills Santi i Magda, van veure l’aplicació a la manufactura de noves tecnologies, que generaren un augment de la productivitat, la qual va venir de la mà d’una major atenció al disseny, mercè al contacte amb les novetats de Milà.

Santiago Pons Quintana. Foto Javier. Diario Menorca

Amb la introducció del calçat trenat, Pons Quintana va cobrar un impuls renovat que el va permetre fer forat als principals mercats europeus –Alemanya, França, Bèlgica, Holanda i Suïssa. La dècada del 1990 l’empresa emprendria una nova renovació tècnica, que ha donat llum a nous augments de la productivitat fins assolir un dels primers llocs del sector del calçat espanyol.

La trajectòria del ferrerienc Jaume Mascaró presenta un clar paral·lelisme amb l’anterior. En els seus inicis també apareix la fabricació de sabatilles (son pare fundà Zapatillas Ferrerías), que Mascaró va distribuir al mercat nacional com a comercial la dècada del 1960. Els anys setanta també van presenciar la mecanització de la fàbrica, consolidant l’aposta per la innovació tecnològica de la sabateria menorquina. Jaume Mascaró va fundar l’empresa que porta el seu nom el 1980, la qual al principi es va centrar a Espanya i va haver de fer front a les arestes de la llarga crisi del petroli (1974-1984), tot aprofitant l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, el 1986, per expandir-se al mercat internacional.

Jaume Mascaró

També en aquest cas fou molt rellevant l’eclosió de les filles de l’empresari (Lina i Úrsula), protagonistes de la conquesta dels mercats internacionals, de la mà d’un constant procés d’innovació en el disseny del calçat, que els ha permès d’arribar a les botigues més exclusives de Londres, Nova York,  Canadà, Itàlia i el Japó, amb la particularitat que aquest departament, el nervi de l’empresa, està compost de personal menorquí.

Finalment, l’autor d’aquestes línies dedica el seu article a la interacció entre indústria i ramaderia, que exemplifica el cas de Pere Montañés. De fet, segons destaca Carles Manera, el lligam entre diferents branques productives, i en particular un vincle estret entre el món agrari i l’àmbit fabril, és un dels trets claus del model de desenvolupament de les Illes Balears. Pere Montañés també és un bon exponent d’altres característiques de l’economia balear: l’orientació al mercat i la connexió amb els circuits mercantils a través del comerç exterior. L’activitat de la classe empresarial és el motor d’una reassignació dels recursos que genera un cercle virtuós de millores de productivitat, mitjançant l’abandonament de sectors d’escassa capacitat de col·locació de les mercaderies en favor d’altres més promissoris.

Durant centúries, la ramaderia de Menorca fou el complement d’una cerealicultura tradicional. A finals del segle XIX es va expandir vigorosament, perquè es va poder fer compatible el conreu del blat amb l’expansió dels farratges. Tot i que al principi el pilar era la venda d’animals vius al mercat català, a partir del 1910 l’exportació de formatge es va enlairar. Tanmateix, factors com la mitgeria van bloquejar la retribució de la mà d’obra i el canvi tècnic, de manera que els sous baixos van estimular l’especialització en el formatge, que es venia a preus moderats i tenia una escassa capacitat de generació de renda. Només quan els salaris augmentin a partir de la dècada del 1950, podrà arrancar la mecanització, la introducció d’adobs i, en definitiva, la tecnificació agrària i ramadera.

 

Pere Montañés

Pere Montañés va néixer en el si d’una família de propietaris agraris, si bé la seva formació –enginyer elèctric– el va portar a treballar fora de Menorca, primer a Barcelona i després a França, on va conèixer el desenvolupament del formatge fus. Llavors va concloure que la utilització del formatge illenc en la indústria agroalimentària permetria donar sortida a la creixent producció formatgera de la Menorca de 1930. En la seva empresa va donar entrada a socis que dominaven la vessant comercial, així com un químic per donar suport al procés tècnic de fabricació i embalatge.

La trajectòria ascendent de l’empresa fou estroncada, primer per la Guerra Civil i després per les penúries de la postguerra, amb una dramàtica manca de matèries auxiliars i maquinària, que l’equip que capitanejava Montañés va suplir amb dosis d’improvisació i millora tècnica. La consolidació del projecte va permetre la fundació d’Industrial Quesera Menorquina el 1944, que va continuar la seva implicació en el progrés tecnològic, a la qual va sumar una elevada dosi d’iniciativa comercial, que culminà amb l’exitosa campanya publicitària d’“El Caserío me fío” el 1968.

Les vendes de l’empresa van créixer de manera imparable en el mercat captiu de la postguerra fins a arribar a dominar de forma aclaparadora els diferents segments de formatge fus. Aquest desenvolupament va exigir un progrés paral·lel de la producció formatgera illenca. Si part es va aconseguir gràcies a l’abandonament del cultiu del blat, Montañés demostrà el seu geni amb el foment de l’increment de la productivitat, essent l’introductor de la inseminació artificial, la mecanització agrària i la producció de pinsos compostos.


Com en els casos de Pons Quintana i Mascaró, l’arribada de la nova generació, el seu fill Maties, va donar nova empenta a l’empresa: el 1971 la formatgera s’establia en el recent inaugurat polígon industrial de Maó, amb una factoria de disseny propi. Més endavant, va deslligar el gust del formatge industrial del producte tradicional i amplià la gamma de productes, creant una àmplia sèrie de referències que dominaven els lineals de botigues i supermercats. Amb la globalització, va defugir l’enfrontament amb les multinacionals de l’alimentació, essent absorbida el 1992 per l’americana Kraft, fins que les convulsions de la crisi del 2008 van retornar la fàbrica a mans illenques, desproveïda de la seva marca senyera, El Caserío.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada