dimarts, 16 de febrer de 2021

Important presència de Menorca a les exposicions universals (1828-1929)

Menorca ha estat tradicionalment una societat emprenedora. En el passat els menorquins no ens hem tancat a la nostra roqueta, sinó que hem utilitzat la mar com una passarel·la per vendre tot el que el nostre enginy podria produir, malgrat les limitacions d’aquesta terra poc fèrtil i mancada de recursos miners i energètics.


La investigadora Apol·lònia Nadal ens ha entregat un esplèndid llibre sobre la participació de mallorquins, menorquins i eivissencs a les exposicions universals, nacionals i regionals en les quals els menorquins, tal com indica l’autora a la introducció, “s’han fet ben notoris tant en les branques de productes agraris com en les diferents activitats industrials”.

A la seva època, aquests certàmens van ser extraordinàriament importants, amb xifres d’assistència astronòmiques: trenta-dos milions a París (1889), vint-i-set a Chicago (1893) i més de cinquanta a París (1900), sobretot si tenim en compte les limitacions dels mitjans de transport. Per als coetanis es tractava d’una manifestació del progrés de la humanitat, tot i que també era una oportunitat per exhibir la riquesa dels diferents països, el marc idoni per donar a conèixer els productes i un mitjà de transferència tecnològica.

A pesar de la transcendència d’aquesta mena d’esdeveniments, els historiadors no els han prestat gaire atenció i la bibliografia és escassa, el que dona més valor a l’aportació de Nadal. La realització del treball, que resumeix el contingut de la seva tesi doctoral, no ha estat una tasca senzilla i ha requerit una recerca complexa i fatigant, per mor de la diversitat de les fonts i l’amplitud temporal i espacial de l’estudi. Un dels seus elements més rellevants és la importància de l’aspecte gràfic, amb la inclusió d’un nombre molt elevat d’imatges, que han donat lloc a un llibre en gran foli superbament editat per J.J. de Olañeta, de manera que el simple pas de les pàgines ja és una font de plaer. Aquí també es reconeix la vàlua dels menorquins, ja que el paper de les contracobertes ve il·lustrada pel detall d’una publicitat del premi al Mèrit que va rebre la confiteria La Palma de Maó a l’Exposició Marítima de Barcelona del 1872.


L’assistència a aquests mostres presenta una tendència ascendent fins el 1910, que és reveladora del progrés de l’economia balear durant els seixanta anys precedents. El 1911, la fallida del Banc de Maó i l’Angloespañola anunciaven temps difícils. El llibre és útil per resseguir els avenços i transformacions de l’economia menorquina. Durant els primers certàmens predominen els productes agraris, en els quals despunta la figura de Narcís Mercadal, el senyor d’Alcalfar i Mongofre, que va rebre nombrosos guardons per un ampli ventall de productes, il·lustratius del seu caràcter innovador: a l’Exposició Agrícola de Madrid, el 1857, per la fruita en conserva; a l’Exposició Universal de Londres, el 1862, per les faves, i a la de Viena del 1873, per partida doble: Medalla de Mèrit per capolls i cucs de seda i Diploma pels cereals. A l’Exposició Agrícola de Barcelona del 1872 va obtenir Medalla de Plata  pel formatge, que fou reputat de gran qualitat, així com per la mel, i de Bronze per les faves i els cereals.

El caràcter emprenedor és compartit per Juli Soler, qui a l’Exposició de Madrid del 1857 assolí una Medalla de Plata  pel seu treball “Exposició sobte l’Estat de l’Agricultura de Menorca”, pel qual va rebre una menció honorífica a l’Exposició Universal de Viena (1873), on també es va guardonar el seu blat. De fet, a l’Exposició Universal de Londres del 1862 ja havia obtingut una menció honorífica per la qualitat del blat xeixa.

En conjunt, els productes agraris menorquins més celebrats van ser els cereals, i principalment el blat, del qual es distingí la varietat xeixa que, a banda del guardó aconseguit a Madrid el 1857, fou premiat el 1862 a l’Exposició Universal de Londres i seguí rebent distincions a les de París (1867), Viena (1873), París (1878) i Barcelona (1888). El formatge només va ser premiat en els primers certàmens: el 1857 a Madrid, a les Exposicions Universals de Londres (1862) i París (1867) i a l’Exposició de Barcelona del 1872. 

La trajectòria més llarga i notòria és la de la mel, que després de rebre mencions el 1857 a Madrid i el 1872 a Barcelona, va ser premiada a les Exposicions Universals de Viena (1873), Filadèlfia (1876), París (1878), Barcelona (1888) i novament a París (1889). En aquestes dues darreres Francesc Femenías va aconseguir Medalla d’Or i de Plata  per la mel dels seus rucs mòbils, una innovació notable. A més, dos apicultors de Maó van obtenir Medalla de Plata  a Barcelona per la mel i la de Pere Mir i Mir va guanyar una de Bronze a la de París del 1889, la qual cosa demostra l’excel·lència a la qual arribà aquest producte a finals del segle XIX.

A banda, ja hem vist el relleu de les faves, premiades en dues ocasions. Una vegada, el 1857, rebria una distinció el lli i el cànem de Maó, el qual alguns autors de llibres de viatges comenten que es feia molt bé al pla des Vergers. Finalment cal fer notar que a l’Exposició Universal de París del 1878 van obtenir una menció honorífica els vins negres de Ciutadella presentats per Josep Carreras i el Comte de Torre Saura, els quals mostraven una recuperació vigorosa després del terrible flagell de l’oïdi del 1852-1858.


Les activitats manufactureres també són presents des de ben aviat: les eixàrcies i les lones de Maó van ser distingides el 1828 a l’Exposició de la Indústria espanyola de Madrid i Industria Mahonesa, la gran fàbrica de Calafiguera, va obtenir una Medalla d’Or a l’Exposició de Palma del 1860 per les seves percales i filats, destacant-ne el caràcter innovador; a la mateixa mostra es va poder veure coure de Ferreries. En aquests primers temps encara es fan presents activitats preindustrials: a l’Exposició Universal de Viena del 1873 les flors de marisc (una artesania que es feia adherit copinyes a diversos objectes) de Margalida Hernández de Maó van rebre un Diploma de Mèrit.

Menorca despuntava en petites activitats del ram de l’alimentació, com la pasta de sopa, en la qual excel·lí Josep Ponsetí Gomila de Maó, que fou premiat a les Exposicions Universals de Viena (1873), Filadèlfia (1876) i París (1878). Una altra especialitat era la llet concentrada amb cafè de Guillem Fàbregues, també de Maó, que fou guardonat a Viena (1873) i Filadèlfia (1876). A París (1878), associat amb Riudavets, es reconegueren aquest producte i el torró, pels quals Riudavets (confiteria La Palma) obtingué Medalla d’Or a Barcelona (1888).

De fet, el torró és una altra de les estrelles d’aquesta modesta manufactura, pel qual van rebre distincions diversos artesans. A més dels esmentats, el 1878 foren guardonats el torró fort de l’alaiorenc Antoni Sintes, el torró d’ametlla de Miquel Quadrado i de Pere Sampol, els dos de Ciutadella. Finalment, a l’Exposició de Buenos Aires del 1910, Bernardí Coll rebé una Medalla d’Or. També és necessari esmentar el guardó que el 1873 va haver a Viena el xocolati de Joan Pascual, de Maó. 


La licoreria maonesa no podia fallar entre els premiats. A l’Exposició Universal de París del 1878 els licors de Miquel Gornés van obtenir una Medalla de Bronze, mentre que a la de Barcelona del 1888 el vermut i les gasoses de Josep Ponsetí van ser guardonats amb la de Plata. L’any següent el triomfador seria Manuel Beltrán, l’aiguardent anisat del qual també fou beneficiat per la Medalla de Plata. Finalment, Josep Pons Sintes va aconseguí una Medalla d’Or a l’Exposició de Buenos Aires del 1910.

A l’Exposició Marítima de Barcelona del 1872 la indústria nàutica de Maó va obtenir diverses medalles de bronze: Femenias per un model de cabrestant, els germans Ponsetí per cordes i veles, Josep i Jeroni Tudurí per quatre models d’embarcació i peces per a la construcció de vaixells i Pere Riudavets per un tractat de les veles de les embarcacions. D’altra banda, a l’Exposició Nacional de Mineria celebrada a Madrid el 1883 es van poder veure les rajoles de Joan Trémol, que en feia una gran exportació des de Ciutadella.

Com és evident, la indústria del calçat de Ciutadella va aconseguir les més altes distincions. El primer fou Pere Cortès, les botines del qual van rebre una Medalla de Bronze a l’Exposició Universal de París del 1878. El punt culminant fou la de Barcelona del 1888, on Joan Mercadal, els fills de Netto i els germans Venys obtingueren tres Medalles d’Or, alhora que Joan Gelabert va rebre la de Plata. La independència de Cuba va copejar el sector i a l’Exposició Universal de París del 1900 només va assistir la cooperativa Paz y Trabajo de Maó, que cercava mercats alternatius per als seus productes. El 1910 les sabates de la societat Canut, Esteve, Coda, Costa i companyia de Maó van ser guardonades amb una Medalla d’Or. 


Com a signe del canvi del temps, en aquest darrer certamen l’article més premiat van ser les bosses de Plata de Maó: Joan Gomila Riudavets (Gran Premi d’Honor), Francesc Orfila i Joan Ramírez (Medalla d’Or) i Llorenç Cloquells (Medalla de Plata). Paral·lelament, les cordes de Domingo Triay obtingueren una Medalla d’Or i els dibuixos d’Hernández Sanz la de Plata. També és revelador que a l’Exposició Universal de Barcelona del 1929 l’únic representant de l’illa fos Josep Codina, amb les seves sabates de goma.

1 comentari:

  1. Gràcies, Alfons. El teu article haurà estat una sorpresa per a molta gent que ara parla d'"emprenedoria" com si fos la gran novetat.

    ResponElimina