Arbres i jardins de la plaça de la Miranda de Maó (1864-1929)

La Miranda és un dels llocs amb més caràcter de Maó, el qual encara era més pronunciat quan el passeig formava un conjunt unitari, que ocupava tot l’espai de la plaça, avui en dia subdividida en diversos àmbits i nivells.

Després de la reforma que es va escometre el 1858, la zona va adoptar la seva configuració clàssica, una gran rambla arbrada amb vistes a la mar, tot voltat d’una barana, d’una superfície per a l’ús dels vianants aproximadament el triple de gran que l’actual. Els primers anys restaven solars sense edificar: el 1864 al costat existia una sínia, on havia muls i cavalls. Potser es tractava del mateix lloc on al 1912 hi havia una horta, en la qual s’autoritzà la instal·lació d’un motor elèctric, presumiblement per extreure aigua.

 

Plaça de la Miranda (1858-1922). Fotografia Femenías. AISM

Un dels elements propis del passeig són els arbres, que tanta vida donen a l’indret. Per una notícia del 1866, sabem que al començament es tractava d’acàcies, que es consideraven originàries de les Moluques, però que s’havien aclimatat pròsperament a Menorca, i presentaven un bell aspecte. Atès que a continuació s’indica que la seva propagació podria permetre el desenvolupament de la indústria de la seda, potser es tractava de l’acàcia de Constantinoble, coneguda com l’arbre de les sedes i que en realitat és una falsa acàcia procedent del sud d’Àsia. El periodista explica que els arbres formaven dues fileres, als extrems dels quals, així com a les entrades, creixien un altre casta d’arbres: els ailants. En anys successius es troben notícies sobre la seva cura, com ara la poda.

Tanmateix, la majoria de les gasetilles es refereixen a dues qüestions: l’afició del jovent a pujar-hi i desmembrar algunes branques i els danys que causaven els temporals, la darrera circumstància de les quals encara és vigent en l’actualitat.

El 1865 la premsa ja es queixava de què qualcú havia romput les branques de tres o quatre arbres del passeig. Dos anys més tard, un fet d’aquesta mena va empènyer el subdelegat del Govern a remetre una carta al batle en la qual li informava que els pals que subjectaven dos ailants havien estat romputs i els arbres doblegats, per la qual cosa li demanava que els guardes n’extremessin la vigilància. El guarda del passeig va emetre un informe en el qual indicava que a la una i mitja de la matinada va sentir cantar a tres o quatre persones i quan s’hi va fer present, a un carrer proper va identificar tres oficials d’infanteria d’uniforme; a la plaça, una veïna li va comentar que havia sentit tres homes xerrant en castellà que exclamaven que els pals estaven molt durs. Malgrat tots aquests indicis, sembla que no es van fer més diligències en relació als soldats. Cal apuntar que en altres ocasions en què es produïen desperfectes anònims sempre se’ls atribuïa al jovent.

Acàcia de Constantinoble

 

L’afició a escalar per l’arbreda li va costar cara a un jove que, el 1898, en trencar-se la branca sobre la qual se sustentava, es va donar un bon cop, de resultes del qual sagnava abundosament. Unes persones que es trobaven allà el van estendre a un banc del passeig on s’hi va estar fins a recuperar les forces per tornar a casa. El fet es repetia amb el pas dels anys: el 1917 un passejant nocturn va destrossar un dels arbres i un mes més tard es detenia un al·lot que havia esguerrat una rama d’un dels arbres.

Els efectes dels temporals eren més devastadors. El 1865 vents huracanats van esqueixar una acàcia i trencaren les branques d’un ailant. El 1872 el que podia ser un cop de fibló va esberlar un altre arbre. Ja al segle XX, el 1922 un formidable huracà va arrabassar l’arbre més corpulent del passeig i els altres van haver de ser apuntalats, per evitar que acabessin per terra. Els anys següents, amb motiu de la reforma del passeig, es van renovar els arbres, que prest van ser posats a prova: el 1929 la tramuntana va pegar de valent, va rompre els fermalls i en va malmetre un.

 

Ailants

La reforma esmentada va generar una certa polèmica, precisament a compte dels arbres i els jardins. El setembre del 1922 es van talar els ailants, que aquell any s’havien mort, amb la idea de substituir-los per acàcies para-sol. Els mesos següents es va reurbanitzar la zona, reduint la superfície del passeig i asfaltant la part alta. Com a reacció, el febrer del 1924 apareixia un article a la premsa que, després de remarcar els beneficis higiènics (enriquir l’atmosfera) i estètics dels arbres, censurava les darreres actuacions de l’Ajuntament, per havia llevat “els bells arbres del passeig de la Miranda”, així com els de les Moreres, el Cos de Gràcia i la plaça de l’Arravaleta.

L’estiu es va iniciar la construcció d’un jardí al passeig, tot i que les obres avançaren lentament.  El mes de desembre, l’Agrupació d’Amics de l’Arbre, que presidia la senyora Alexandra Danilewsky, després d’assenyalar les particularitats de l’aclimatació a Menorca de les acàcies, plantades feia un any al passeig d’Augusto Miranda, demanava que fossin substituïdes per plàtans d’ombra.

L’Ajuntament en principi semblava conforme amb aquesta moció, però sembla que al capdavall no es portà a terme. Potser a canvi, el batle va accedir a la proposta de l’entitat de disposar un jardí a l’interior del passeig. Els Amics de l’Arbre van costejar tots els materials (terra, adob i plantes), mentre que les operacions anaven a compte del jardiner municipal. Es va preparar amb terra un rotllo al lloc on més endavant s’aixecaria l’estàtua de l’Almirall Miranda, en el qual es disposà una estrella coronada per diferents espècies de plantes ornamentals, que es va protegir amb una tela metàl·lica. A continuació es van començar a preparar dos massissos de terra en l’eix longitudinal del passeig, prou estrets per no obstaculitzar el trànsit.

Passeig de la Miranda (1922-1963). Postal Huguet

Tanmateix, el mes de desembre l’Ajuntament va rebre una instància de tots els veïns del passeig sol·licitant que se suspenguessin els treballs, perquè la seva execució restava terreny per al trànsit i provocava l’entrada de molta pols a les seves cases. La Corporació accedí a la petició; per aquest motiu, l'Associació va remetre una carta en la qual es dolia de l'actuació dels veïns i lamentava la falta de jardins públics de Maó.

El pis del passeig de la Miranda (com el de l’Esplanada) era de terra, la qual cosa originava que amb una certa freqüència es deteriorés i molestés els vianants. Pel que sembla, l’Ajuntament era poc diligent en arranjar els desperfectes. A la premsa es troben nombroses crides a què es recompongui, i en ocasions també  es prega que es millori l’enllumenat, la primera el 1868, quan ho feia el Diario de Mahón, tot remarcant que era el passeig més concorregut de la ciutat, especialment a les nits d’estiu.

La Miranda devers 1935. Postal R.V. Pons

Van passar més de dos mesos fins que l’Ajuntament envià uns homes, que van recollir les pedres que hi havia escampades pel passeig i regaren els arbres. El periodista feia notar que la millora era molt superficial i reclamava una actuació més decidida. A manca d’aquesta, dos anys més tard La Crónica de Menorca comentava a finals de maig que, ja pròxim l’estiu, a les seves  bellíssimes nits tothom sortia de les cases a prendre la fresca. Per aquesta raó demanava que s’arrangés el passeig, que no era estrany que es veiés atapeït de gent. El 1876 un nou mitjà, aquest cop El Bien Público, censurava de manera reiterada el mal estat en què es trobava el passeig i assenyalava que la gentada que hi anava tenia dret a què no es descurés la seva conservació. Aquesta vegada l’Ajuntament va fer llevar les pedres que entorpien el pas.