dimarts, 15 de juny de 2021

Cal indultar els presos catalans amb justícia

L’indult dels presos de l’aixecament secessionista del 2017 té tots els ingredients per convertir-se en una nova trinxera en la qual els partits de la dreta i l’esquerra velin les seves armes davant una opinió pública cada vegada més cansada pel procés. Per uns és un mitjà per reconduir el tema a vies d’entesa; pels altres, una concessió inconcebible a l’enemic; per tots serà una qüestió que marcarà l’agenda política de la pròxima dècada. 


Els indults són material sensible amb capacitat d’inflamar susceptibilitats. La premsa conservadora censura el ministre de Justícia, qui propugnava la seva il·legalització per als delictes de corrupció política. L’eclosió d’aquests pot fer que, en pocs anys, el llistat de presos polítics que va fer famós Santiago Sierra a ARCO 2018 s’engrandeixi prou si, com és probable, altres personatges acompanyen Jaume Matas, Rodrigo Rato i Bárcenas als centres penitenciaris espanyols. Els que ara defensen l’indult per als condemnats pel procés català tindran dificultats si un altre govern decideix exclaustrar els altres presos, perquè, posats a simplificar les coses, són individus que han acabat a l’ombra per circumstàncies de la confrontació política. Al capdavall, no havíem arribat a la conclusió que tots els polítics són iguals?

Per aquest motiu, cal ser molt escrupolosos en la qüestió de l’indult, ja que del que es tracta és que un poder, l’executiu, esmena la plana a un altre, el judicial, una situació contrària a la divisió de poders i a l’essència de la democràcia, que només hauria de ser utilitzada en casos d’extrema col·lisió entre les resolucions jurídiques i les exigències ètiques i socials de la justícia. 


És cert que la gran majoria dels catalans són partidaris dels indults i que aquest gest pacificaria la qüestió catalana. Tanmateix, en el conjunt d’Espanya potser la situació és la inversa i tampoc es tracta de sortir del foc per caure a les brases. Com el Tribunal Suprem ha remarcat, el principal problema d’aplicar la mesura de gràcia en aquest cas és la manca de penediment dels presos, algú dels quals no s’ha privat de publicar el llibre “Ho tornarem a fer”, que fomenta escassament la concòrdia que ara es reclama.

No té gaire sentit indultar polítics que promouen la convocatòria d’un nou referèndum unilateral. En una democràcia totes les idees són vàlides i es poden reivindicar, però no tots els mitjans són acceptables. És perfectament legítim fer bandera de la independència de Catalunya i sol·licitar que l’Estat autoritzi que es demani l’opinió als catalans. Així s’ha fet al Canadà i a Escòcia. El que és inaudit és que la Generalitat posi urnes als col·legis electorals sense el consentiment del Govern de la Nació. És un acte gravíssim de deslleialtat institucional i un cop baix a la democràcia espanyola.


Aquest és el sentit del fall del Tribunal Suprem. No es tracta d’una peculiaritat de la Constitució Espanyola, sinó un fet consubstancial del sistema  democràtic. Per aquest motiu, Espanya s’ha vist arropada pels governs del nostre entorn i, en particular per la Unió Europea i els Estats Units, on els independentismes susciten escasses simpaties.

Pedro Sánchez faria bé de reclamar, com a condició imprescindible a l’indult, una renúncia expressa i clara contra la funesta idea de la unilateralitat. Hi ha signes que una part dels presos hi estan d’acord: ERC i Oriol Junqueres ja han acostat posicions. És cert que trencaria la uniformitat del bloc independentista, però aquesta fa temps que s’ha perdut, com han demostrat el final del govern Torra i l’accidentada presa de possessió d’Aragonès.

L’imperatiu de donar per amortitzat el procés no vol dir que els sobiranistes abandonin les seves demandes, ni tampoc que la negativa de l’Estat a convocar el referèndum no hagi de tenir conseqüències. El que no pot ser és que en una mesa per al diàleg s’amenaci que, sinó hi ha acord, ho faran igual: és xantatge, una coacció antidemocràtica. La renúncia no els deixa sense armes: poden organitzar manifestacions multitudinàries, vagues, boicots, protestes davant del rei, absentar-se del Parlament,... L’obstinació de l’Estat deixaria greus seqüeles: els independentistes emprarien tots els instruments que ofereix una democràcia, que no són pocs, per propulsar les seves idees.

Els contraris a l’indult tenen raó quan fan notar que alliberar els partidaris de la via unilateral seria tornar al punt inicial i donar-los el senyal que poden repetir el procés amb uns danys limitats. L’indult ha de marcar el terreny de joc i excloure l’aventurisme de les urnes il·legals, les quals tornarien a dividir la societat i, al capdavall, reforçarien els sobiranistes, que assenyalarien un cop més la intransigència de l’Estat i farien avançar així el seu programa.

L’eliminació de l’indult en bloc tindria la virtut d’allunyar l’ombra de d’una amnistia encoberta, que planarà si es concedeix a persones que pensen repetir els delictes pels quals van ser condemnats, alhora que l’aproximaria al tractament que s’ha donat als presos d’ETA, als quals es va requerir una rectificació per accedir a beneficis carceraris. 


Molts dels partidaris de l’indult també reneguen del tractament del delicte de sedició al Codi Penal i apunten a la suavització de les penes. El Govern hauria de reflexionar fins a quin punt la seva exigua majoria dona prou per un canvi d’aquest calat el qual, a més, és susceptible de ser revertit (o fins i tot reforçat) per un govern conservador, la qual cosa ens retornaria al moviment pendular que està erosionant la nostra democràcia. La cautela de Pedro Sánchez hauria de ser extrema, perquè és una qüestió que pot moure a persones d’esquerra a votar opcions polítiques de dreta.

En definitiva, l’indult suposa la renúncia de l’Estat a una acció punitiva contra els rebels que, perquè respongui als imperatius de justícia i serveixi per a la reconciliació, exigeix com a contrapartida que acatin les regles de joc de la democràcia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada