La plaça de la Miranda de Maó, un lloc molt animat (1857-1927)

La plaça de la Miranda era un lloc molt freqüentat pels maonesos i els visitants a la ciutat. Tanmateix, al llarg de la segona meitat del segle XIX als diaris eren freqüents les crítiques a l’Ajuntament perquè el manteniment deixava que desitjar, fins que al final els operaris municipals anaven a arranjar els desperfectes.

Amb altres parts del passeig, la Corporació tenia una major cura. El juny del 1897 la premsa agraeix que s’hagin reparat els bancs i ampits de la Miranda, que també s’havien emblancat, afegint que eren obres necessàries, perquè moltes persones a l'estiu anaven “en aquell amè lloc”. L’operació degué esdevenir rutinària: el 1913 es procedia a encalcinar les baranes i adobar dues columnes que s’havien romput dies abans; el 1934 trobam una notícia similar.

De fet, al segle XX sembla que l’Ajuntament es prenia més seriosament la conservació de l’espai i ja no era necessari que la premsa li cridés l’atenció: els anys 1915 i 1916 els periodistes informen que ja s’ha procedit a la consolidació del sòl, que llavors era de terra. A partir de llavors, les crítiques es van desviar a la manca de reg, ja que la pols que s’alçava era bastant molesta, evidentment per mor dels passejos que la gent tenia el costum de fer pel seu interior. El juliol del 1916 La Voz de Menorca apuntava que l’any anterior s’havia aconseguit que es regués el passeig i demanava que aquell any es procedís de la mateixa manera.

El 1924 un periodista comentava amb humor que algú havia batejat l’indret amb el malnom de “passeig sec”, perquè cada any els encarregats del reg s’oblidaven d'ell i es feia necessari un recordatori. El problema s’havia agreujat amb les obres dels mesos anteriors, que van convertir una part del passeig en una plaça, el pis de la qual era de sauló o grava poc piconava i qualsevol cop d'aire aixecava núvols de pols que molesten a veïns i vianants.

Era una qüestió difícil. El mes de juny del 1925 el mateix diari es lamentava que, si bé la plaça s’anava regant superficialment, “el passeig contigu, el tradicional passeig de la Miranda, lloc de reunió els vespres i les nits, no és regat i els que van a prendre la fresca, amb l’aire que respiren aspiren molta pols. Els núvols de pols també entren a les cases dels voltants.” L’any següent es reproduïen les queixes en relació al passeig “tan concorregut les darreres hores del capvespre i primeres de la nit”. El pis no es regava mai i els arbres es morien de set. Els anys següents, coincidint amb l’asfaltat de la plaça i l’erecció del monument a August Miranda, es devia millorar prou el passeig perquè finalitzessin les protestes.

 

La Miranda. Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

El desembre del 1927 Pere Montañés, que anys més endavant crearia la fàbrica de formatges El Caserío, va presentar a l’Ajuntament el projecte de construir un ascensor davall del mirador de la plaça, que tenia sortida als números 33 o 35 del moll. L’aparell, que comptava amb una cabina de dos per dos metres, s’encastaria al penyal, per a la qual cosa calia fer una excavació de 120 m³. S’edificaria un local damunt del terraplè d’accés a la costa de la Miranda, que serviria de sala de màquines i de suport al punt d’espera superior. Al moll es pensava habilitar una sala d’espera i despatx de bitllets. L’aparell tindria una cabuda de 150 persones i 1.000 kg i el preu del trajecte seria de 10 cèntims per pujar i 5 per davallar. El servei sortiria cada deu minuts i el trajecte duraria 50 segons. La Corporació, després de demanar una sèrie d’aclariments, es va abstenir d’escometre cap actuació.

La disposició del lloc no estava exempta de perills. El 1857 un al·lot es va precipitar pel penyal i no va sobreviure a la caiguda. El 1876 un altre va caure des d’un dels seus punts més alts i va poder ser salvat perquè una persona que passava per l’indret el va auxiliar.

En ocasions, el passeig atreia persones atacades per la malenconia o l’enyorança. Un vespre del 1881, a les dotze, es van sentir tres trets. Al punt es van dirigir corrent els serenos i les autoritats. Estès sobre un seient es trobava, envoltat de gent, un dels deportats cubans que residien a l'illa. Es va saber que, cansat de la vida, havia tractat de posar fi a la seva existència prenent certa quantitat d'arsènic i disparant-se tres cops de pistola al cap, d'on rajava sang, si bé no en gran quantitat. Conduït a l'hospital, se li va fer una primera cura, després de la qual els facultatius van assegurar que no la ferida no era greu.

La Miranda. Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

A partir d’un moment, els al·lots van prendre el costum de llançar pedres des del passeig de la Miranda. El 1884 uns quants van ser sorpresos quan tiraven còdols al moll i van ser conduïts davant del batle, que els va aplicar un correctiu. Tres anys més tard, els vianants que passaven per la banda de la Consigna van haver d'escapar a corre-cuita per no ser víctimes dels macs que llançaven uns jovenots i el 1890 el batle va imposar multa a dos bergants que actuaven de la mateixa manera.

Els projectils no només eren llançades al buit, sinó que algun cop, com es va esdevenir el 1907, grups d’adolescents els tiraven totes les nits a les cases de la plaça, fins al punt de ferir a alguns veïns, la qual cosa va obligar el batle a enviar el guarda per vigilar la zona. Val a dir que l’Ajuntament disposava d’un guarda permanent que inspeccionava la Miranda, els miradors i la costa Llarga, actualment dita d’en Reynés, però pel que es veu no donava a l’abast per controlar-ho tot. Les pedres també servien per perillosos jocs. El 1888 uns al·lotots se les tiraven els uns als altres; el periodista tan sols va veure el perill que havia de ferir la gent que passava per allà.

Tampoc era infreqüent que els joves pugessin als arbres, la qual cosa tenia el perill que caiguessin i es fessin mal o, el que era més freqüent, que rompessin algunes de les seves rames. Les malifetes no sempre eren tan violentes. El 1900 el guarda va sorprendre un grup de nou al·lots quan es dedicaven a insultar les persones que havia al passeig prenent la fresca, als quals el delegat del Govern va sancionar amb una multa de dues pessetes perhom. En altres ocasions, com el 1902 les víctimes eren els bancs del passeig, embrutats per bergants sense altre ocupació. En general, la convivència de grans i petits no era senzilla. El 1906 els veïns de la plaça es queixaven de les molèsties que ocasionava un grup d’al·lots que “s’havien apoderat del lloc com a domini propi per a les seves corregudes i jocs”.

La Miranda devers 1935. Postal Busutil

Es van proposar solucions de compromís: el 1915 La Voz de Menorca assenyalava que el fosquet i el vespre eixams de fillets saltaven, corrien i s'empenyien al voltant de la gent que descansava i prenia la fresca i comentava que era natural que juguessin i es divertissin, però per evitar les molèsties se’ls hauria d’adreçar al camp de jocs de Bellavista, situat als terrenys on els anys cinquanta es va construir l’hospital Verge del Toro. Els joves no eren l’únic col·lectiu molest. El 1917 el diari demanava vigilància perquè al vespre un ranxo d’adolescents esvalotava i molestava les persones majors, alhora que una captaire “anava de corro en corro i de banc en banc” demanant almoina.