Les actuacions de bandes de música a la plaça de la Miranda (1864-1917)

Una de les principals aficions dels menorquins és la música. A Maó, durant molt d’anys les interpretacions de bandes militars a l’aire lliure tenien un èxit enorme. Encara que el punt principal era el passeig d’Isabel II, a l’Esplanada, on actuaven les dels regiments de la ciutat, la Miranda també es va beneficiar, en determinades períodes, d’aquests espectacles.

Al segle XIX l’única oportunitat que tenien els habituals de la zona de sentir un conjunt d’aquesta mena era quan una esquadra, la majoria de les vegades espanyola, era al port. Llavors els seus músics pujaven dels molls, fins i tot de Calafiguera, i tocaven allà tota la temporada que el vaixell hi sojornava, que solia ser durant l’estiu.

La música que s’oferia en aquestes ocasions seguia un programa molt marcat. Arrancava amb un pas doble o si de cas, en un alguna rara oportunitat, una marxa militar. A continuació, el més habitual era interpretar l’obertura d’una òpera, gènere molt popular a l’època, que tant podia ser de Verdi (I Masanadieri), Hérold (Zampa), Suppé (Poeta i camperol) o Wagner (la fantasia de Lohengrin). Seguidament, podia venir una altra peça operística (una ària de Donizzeti, la simfonia del barber de Rossini o la Fantasia de Carmen) o l’adaptació per a banda d’una composició orquestral (Bade, Saint-Saëns, Béla Kéler). Les obres sarsuelístiques, com ara algun acte d’El Anillo de Hierro o La Marcha de Cádiz, no eren gaire freqüents. El concert finalitzava de forma indefugible amb una tanda de valsos o polques.

La primera d’aquestes temporades que hem pogut documentar és la del 1864 i la protagonista no fou la formació de cap esquadra, sinó la del regiment d’Infanteria de la Princesa, destacat as Castell, el qual intervingué per primera vegada el 2 de juny i així ho va continuar fent els vespres de tots els dijous fins el 9 de juliol. Des del principi, la concurrència va ser molt gran i l’espai s’omplia completament. L’Ajuntament col·laborà a l’èxit augmentant la intensitat de l’enllumenat, que en aquella data era a base de llums de petroli.

 

La premsa saludà l’espectacle i informava dels somriures que es veien en les cares de la multitud. Segons el periodista, a les nits del calorós estiu la proximitat de la mar cridava la gent a la Miranda, on es respirava una fresca i agradable brisa. Com que l’auditori era molt nombrós, es comentava sobre la conveniència de posar algunes cadires, particularment les nits dels dijous en què tocava la banda, ja que llavors bancs i pedrissos estaven ocupats de cap a cap.

La música no va tornar al passeig fins el 1870 en què, durant els dimarts i els divendres dels mesos d’agost i setembre, l’agrupació de la fragata Villa de Madrid va oferir els seus concerts. L’assistència tornà a ser massiva i el públic va seguir demanant que l’Ajuntament llogués cadires, com es feia a l’Esplanada, l’absència de les quals va donar peu a què les veïnes d'alguns carrers del barri arrendessin seients en benefici propi.

Els anys següents el passeig es va quedar sense música, llevat de qualque ocurrència, com la d’aquell grup d’amics que es van posar a tocar des d’una llanxa enmig del port una nit d’agost del 1873, a les dotze del vespre. Al diari El Bien Público la idea li va agradar i demanà en to irònic que es repetís, pregant tan sols que es fes devers les deu, quan l’afluència al passeig era major. El 1877, els components del batalló d’Hellín, amb motiu del seu llicenciament, van fer una actuació de comiat a l’indret.

Fragata Villa de Madrid

Els melòmans van haver d’esperar fins el 1882 perquè la fragata Sagunto els obsequiés amb els seus concerts tots els diumenges d’agost i setembre, la qual cosa suposà l’inici d’una de les etapes en què les bandes musicals van freqüentar més la Miranda. Es va arreplegar una gentada tan grossa que es feia materialment impossible el poder caminar. Part del públic comentava que el passeig no reunia les condicions del d'Isabel II, per la qual cosa desitjaven que en endavant la música toqués en aquest últim lloc, perquè les jovenetes elegants de la ciutat poguessin lluir la seva bellesa i gales. Els marins, fidels al seu lloc preferit, van fer cas omís d’aquesta petició.

L’any següent va ser testimoni de l’arribada de la fragata americana Lancaster, la qual no va dubtar en oferir un concert a la Miranda, que va obtenir un dels majors èxits que es recordaven. El passeig va estar animadíssim, fins al punt que era impossible de passar.

El programa que presentaren els americans (que s’anuncià amb antelació) no s’allunyà gaire del dels espanyols, si bé fou més llarg i la influència italiana més marcada, la qual cosa s’explica perquè la flota tenia la seva seu a Nàpols. Va arrancar amb una peça d’aire ballable de Giorza, seguida de l’obertura de Stiffelio de Verdi. Tot seguit, s’alternaren els valsos amb més composicions italianes, incloent el segon final d’Hernani de Verdi. Com a final sonà el galop “Scappa Scappa” de Strauss. Després de cada obra se sentia una estrepitosa salva d'aplaudiments, essent eixordadora la que va merèixer el bis de la Marxa Reial espanyola, l'himne nacional, segons el periodista “de neta execució”.

 

USS Lancaster

El 1885 l’esquadra oferí dos mesos d’interpretacions a la zona. Els anys venidors el silenci retornà al passeig i durant un llarg període només es van poder sentir els acords musicals en comptades ocasions, com el 1892, quan els cors del casino de la Unió Republicana van cantar davant d’un vapor amarrat al port i centenars de persones els van sentir des de la Miranda. El juliol del 1899, amb motiu de la vinguda de l’esquadra francesa, el regiment d’Infanteria interpretà concerts tres dies, un dels quals va tenir lloc a la Miranda, alhora que es disparaven focs artificials al port.

La creació de la banda municipal de Maó a principis de segle va brindar una oportunitat per recuperar la música al passeig, ja que l’agrupació del regiment seguia tocant al d’Isabel II. La prova es va fer el 1906, amb uns resultats discrets, per mor d’una deficient il·luminació i Del mal estat del pis. L’any següent es va continuar amb aquestes interpretacions, però l’afluència fou tan escassa que aviat se sentiren veus que demanaven la seva supressió. L’Ajuntament es resistí aquella temporada, però va desistir de començar la següent.

El 1915 es va recuperar la iniciativa. L’Ajuntament va fer instal·lar un focus de cinc-centes bugies i reparà el pis, que es regava els dies de concert. També s’autoritzà un empresari a muntar un quiosc de refrescos, un tipus d’establiment que estava molt de moda i que ja havia obert a l’Esplanada i al port. L’esforç va valer la pena: els resultats van ser molt bons, fins al punt que els dissabtes l’assistència rivalitzava amb el d’Isabel II. L’èxit va encoratjar la Corporació a repetir les actuacions l’any següent. Es tornà a muntar el quiosc, el propietari del qual es va encarregar d’afermar el pis, utilitzant la grava que li proporcionà l’Ajuntament. L’interès d’alguns veïns era tan gros que van pagar l’augment de l’enllumenat, que la Corporació, les finances de la qual es veu que estaven en bastant mal estat, no tenia fons per sufragar.

 

Banda militar del segle XIX

L’any següent van prosseguir les sessions vespertines dels dissabtes, amb alguna afluència de gent. Tanmateix, no devia ser prou grossa per justificar la duplicitat d’espais musicals i a partir de llavors van desaparèixer les temporades musicals en aquest espai.