dimecres, 7 de juliol de 2021

Prenent la fresca i altres diversions a la plaça de la Miranda (1868-1933)

El passeig de la Miranda constitueix el millor mirador al port de la ciutat, la qual cosa l’ha fet ben popular des que en tenim notícies. A diferència del passeig d’Isabel II de l’Esplanada, on la música, els casinos i la pròpia magnificència de l’indret eren arguments prou sòlids per atreure una gran quantitat de persones en tot temps, la Miranda només comptava amb la seva bellesa natural i l’ambient. Les bandes de música van actuar en comptades ocasions, de manera que la gent simplement hi anava a respirar el fresc ambient de la mar.

Per aquesta raó, les seves descripcions en ocasions tenen un to encomiàstic, com el 1868, quan el Diario de Mahón assenyala que, sobretot els vespres d’estiu, és un lloc molt concorregut perquè “es gaudeix d’una temperatura summament fresca, de la vista plàcida del port, prop de les aigües serenes del qual només se sent la renou que produeixen els rems d’alguna lleugera barqueta”.


A mitjans juliol del 1915 es comentava que havia entrat de ple l'estació calorosa i es patien les elevades temperatures que hi eren pròpies. Per aquest motiu només discorrien pels carrers els que es veien obligats a sortir i fins i tot havia disminuït molt sensiblement el nombre de passejants que circulaven pels carrers cèntrics quan es feia fosc. En canvi, augmentaven els que, als passejos de la Miranda i l’Esplanada, ocupaven els seients i prenien la fresca fins hora avançada de la nit.

Deseado Mercadal explica al Menorca retrospectiva del 5 de maig del 1979 que, quan el temps era bo, molts maonesos es donaven cita en el llavors espaiós passeig de la Miranda a l’hora dels correus marítims. Allà contemplaven la seva partida des del superb mirador, anunciada per tres tocs de sirena. “Què ja han pitat?” Solien demanar els que arribaven una mica tard. “Sí, ja n’ha pitades dues”, contestaven els que es trobaven allà. D’aquesta forma, molts ulls seguien les velles closques de nou que eren el “Mahón”, el “Monte-Toro” o el “Jaume II”, fins que les perdien la vista quan doblaven sa Punta. Llavors, a les tertúlies de la Mirada, els grups recordaven velles anècdotes protagonitzades per aquells bucs i les seves valeroses tripulacions en ocasió de violents temporals.

El passeig podia ser un lloc molt animat. Una nit d’estiu del 1908, un sereno va sorprendre en un dels seus bancs “dos joves viciosos en companyia d'altres tantes hermètiques sílfides de lloguer”. L'agent de l'autoritat els va recriminar la seva presència en aquella banda i es va dur una de les dones a la cambra de detinguts, alhora que els dos joves rebien multa per faltes a la moral. El 1915, una dona de la vida va fugir del policia que la menava al calabós i els dos van protagonitzar una persecució per la plaça que devia de ser de pel·lícula.


En aquells temps, les normes de moralitat eren ben diferents de les actuals. El 1922, El Bien Público informava que la nit anterior els guardes havien detingut al passeig de la Miranda un subjecte que, per la seva forma d’actuar, devia patir pertorbacions mentals. L’individu havia promogut un fort escàndol,  cometent grolleries que van provocar la indignació dels testimonis. Dos dies més tard, La Voz de Menorca aclaria que el delegat del Govern havia multat amb 25 pessetes l'element que l'altra nit s’havia permès d’abraçar una jove a l’indret, afegint que, així mateix, dues germanes havien estat sancionades amb deu pessetes perhom per haver-se barallar al moll de Llevant, “tot proferint paraules atemptatòries a la moral i els bons costums”. En altres qüestions les coses no han canviat gaire: el 1933 es va sorprendre un home casat a la costa de la Miranda “que es lliurava a la corrupció d’unes filletes menors d’edat.”

Val a dir que eren anys difícils i la gent tenia el geni viu. El 1920 un bon nombre de dones es van reunir a la Miranda per protestar contra l’augment que havia experimentat el preu del pa i només van desistir quan van saber que el delegat de Govern era absent. Els veïns de la zona les veien de tots colors: el 1924 el guarda municipal va sorprendre dos ciclistes “que tractaven de convertir la pista d’aquell amè lloc en un velòdrom, als quals se’ls van imposar les corresponents multes.

No totes les anècdotes eren divertides. L’estiu del 1933 l’espai es va veure assetjat per una plaga de mosquits, que ocasionaven molèsties insuportables que impedien prendre la fresca amb tranquil·litat, ni tan sols de nit. Davant la informació que procedien d'unes clavegueres de la Base Naval, els redactors de La Voz de Menorca suplicaven al comandant de Marina que fossin exterminats, perquè “a més de prestar un servei a la salut pública, obtindria l'agraïment del públic.”

Com és lògic, la plaça de la Miranda va tenir els seus alts i baixos. El 1906 les actuacions de la banda de música van tenir poc seguiment i l’estiu de l’any següent la premsa comentava l’escàs volum d’espectadors que acudia a l’indret, que contrastava amb l’extraordinària afluència del passeig d’Isabel II. Tanmateix, de mica en mica la situació es va revertir i, uns anys més tard, la Miranda es convertia en el punt d’encontre de diverses iniciatives. Entre aquestes, trobam les dels escoltes, que a l’època prenien el nom d’Exploradors. L’agrupació de Maó, fundada el 1913 sota la direcció de Lorenzo Lafuente, els seus primers anys d’existència organitzà allà un camp de jocs, on es desenvolupaven els seus exercicis.


Segurament al calor del proper mercat del Carme, el 1914 l’Ajuntament organitzà, a títol experimental, una fira de bestiar i comestibles, que va començar el 30 de maig i tenia lloc tots els dissabtes. El primer dia l’assistència va ser major de la que s’havia previst. La impressió va ser bona i permetia esperar que les properes setmanes augmentaria l’afluència de gent, en especial de fora de la població. Aquestes perspectives sembla que es compliren i la zona es va animar de forma considerable. L’Ajuntament va autoritzar un participant a posar un tendal per protegir els gèneres que exposava; a mitjans juliol un al·lot d’onze anys que venia des Castell en mul va caure i es va rompre un braç.

Tanmateix, al cap de dos mesos, els veïns es van queixar a l’Ajuntament per les molèsties i el perill per a la salut pública que suposava el mercat. La Corporació va decidir cercar una ubicació alternativa, però com que a partir d’aquell moment deixa d’haver-hi notícies, podem donar per fet que passat l’estiu l’experiència va tenir el seu punt final.

La Miranda no ha estat un espai on durant les festes padronals s’hagin realitzat gaire activitats. Tanmateix, les més sonades es van esdevenir durant aquest període. El 1915 els veïns van adornar i il·luminar la plaça, l’Orfeó Maonès i la banda municipal van actuar i es va llançar un castell de focs artificials. Un programa similar es va desenvolupar l’any següent.

Vista des de la Miranda. Foto Femenías. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Van ser anys de bullícia al passeig. El 1915 es van recuperar els concerts de la banda de música i fins i tot es va instal·lar un quiosc de refrescos. El 1919, a iniciativa de l'Acadèmia Mariana de Sant Estanislau, s’hi va celebrar una festa ciclista. Va haver-hi desfilades, curses de cintes, exercicis diversos, equilibris i proves de lentitud, que foren amenitzades per la banda de música municipal. La concurrència va ser nombrosíssima; realment no s’hi cabia. No va durar gaire, els anys següents, la tranquil·litat tornaria al passeig.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada