Un relat per a una economia menorquina a la cruïlla

Ara que anam deixant enrere la crisi de la Covid, que ens ha copejat quan encara no ens acabàvem de recuperar de la Gran Recessió del 2008, s’imposa una reflexió sobre on som i a on ens convé anar. En aquesta societat marcada per la immediatesa, debatem de forma febril les xifres mensuals d’atur, de creixement del PIB, de vendes de vehicles... un grapat d’indicadors que ens donen la temperatura de l’economia, però que no tenen excessiva utilitat a l’hora d’entendre el que ens està passant i orientar-nos de cara al futur. 

Conscient de la gravetat de les circumstàncies, ja que poques vegades en la història hem sofert dues sacsejades econòmiques tan intenses en un període tan curt de temps, en Guillem López Casasnovas torna a proposar-se la tasca d’examinar el nostre entorn econòmic i em convida a sumar-me al projecte. El resultat ha estat Relat de l’economia menorquina, un petit volum que intenta aportar al debat públic una visió fonamentada de les perspectives que s’obren a la nostra societat. Es tracta d’un relat, perquè exposa de manera planera la situació econòmica, però també perquè té la voluntat de superar la descripció superficial dels fets amb una explicació coherent basada en el coneixement de l’entrellat de l’economia.

Guillem López parteix de l’Economia Pública, entesa com la disciplina que pondera les fonts del benestar econòmic d’una comunitat, i posa de relleu la importància de dos elements: el capital social com a factor de creixement sostenible, per impulsar el desenvolupament de forma inclusiva, i el paper de les generacions futures, que haurien de rebre en herència uns recursos no inferiors als que vam trobar els que ara manejam les regnes de l’economia. 

Sota aquest doble prisma, fa una proposta de futur, per aprofitar l’oportunitat dels fons New Generation que la Unió Europea posa al nostre abast i que, ben utilitzats, ens haurien de permetre “transitar” d’una economia que en ocasions s’ha decantat per la immediatesa i la rendibilitat a curt termini a un patró més respectuós amb els nostres valors socials, el nostre medi ambient i les condicions en què es desenvoluparan les noves generacions.

Per la meva part, propos baixar a la realitat de la nostra economia, que, de tant de parlar de creixement del PIB o de les xifres de l’atur, es tendeix a considerar un ens unitari, com si fos “un superhome, robust i compacte”, quan el que existeix és una constel·lació d’empresaris, treballadors i consumidors que entreteixeixen les seves relacions. Per entendre’ls, com a mínim els hauríem de dividir en activitats agrícoles, industrials, de construcció i de serveis.

Només si procedim d’aquesta manera i destriam les trajectòries de les diverses branques de la nostra economia, podrem adonar-nos que parlar del model econòmic no es pot reduir a discutir sobre les estadístiques d’arribades de passatgers a l’aeroport, com a vegades es fa. Els passatgers poden ser turistes que dormen en hotels i apartaments, però també propietaris de segones residències, industrials que van i venen a les fires comercials o menorquins que estudien fora de l’illa.

De fet, cada porció de la nostra economia es mou seguint dinàmiques pròpies. Ara mateix veiem com la construcció gaudeix d’una bona salut, mentre el turisme clàssic, el d’hotel, pateix amb força i el de segones residències està més fort que mai. El nostre moment és ben diferent del d’una dècada enrere, quan la construcció s’enfonsava en un pou negre que fornia les xifres de l’atur, mentre els hotels es tornaven a omplir amb rapidesa.

Aquesta evolució dissemblant de les diferents branques econòmiques explica com, en determinats períodes, el creixement econòmic de la nostra illa perd pols en relació al nostre entorn, no necessàriament perquè el turisme vagi malament. Amb la Gran Recessió vam patir una intensa crisi industrial, que se sumà a la del totxo. Assenyalar amb el dit el turisme era en va, perquè els nostres problemes eren a una altra banda.

En aquest sentit, cal remarcar la persistència a la nostra illa d’un declivi industrial que ja s’allarga tres dècades i que dona raó de part del nostre desfasament econòmic i, alhora, posa en evidència l’escassa atenció que ha rebut el sector fabril, enfosquit per les grans xifres del turisme i que hauria precisat de majors recursos públics per salvaguardar una activitat que, a tot arreu, és reputada com estratègica per assegurar el benestar econòmic.

Pel que fa al turisme, s’ha de fer notar la paradoxa que el seu ascens com a principal motor de l’economia insular s’hagi produït quan, en el conjunt de les Balears, s’esvaïa la seva capacitat de generació de renda, de manera que la nostra comunitat autònoma ha perdut posicions en el rànquing de renda per càpita, superada per altres regions menys turístiques.

 D’aquesta manera confluïm, per una altra via, amb el diagnòstic de Guillem López. Un altre turisme és necessari si volem mantenir el nostre nivell de vida i projectar-lo al futur per a les noves generacions, un turisme que sigui “indústria”, és a dir, que lluiti per mantenir uns estàndards de qualitat que atreguin clients solvents cada temporada, dins d’una societat on les activitats manufactureres es renovin, revitalitzant un foc industrial que encara és viu, però que potser necessita una mica d’oxigen per agafar empenta.

La presentació de Relat de l’economia menorquina tindrà lloc l’11 d’agost a can Saura (Ciutadella).