La llibertat era açò

 

Jo vinc d’un silenci

Antic i molt llarg

 Raimon

Quan va morir en Franco, jo tenia vuit anys; el dia del cop d’estat del 23 de febrer del 1981, tretze. Em vaig criar en una època en què, acabades de recuperar les llibertats democràtiques i, sentint-les en estat de vigilància, atorgaven un valor superior als nostres drets i formes d’expressió. Eren uns anys en què un cantant de rock en la cresta de l’ona, Miguel Ríos, convidava en el seus concerts a cantar l’Himne de l’Alegria com a al·legat “En contra de cualquier forma de totalitarismo.” 

Els temps han canviat i noves generacions que no van viure l’opressió, no tenen cap empatx en posar-li límits cada vegada més estrets a les llibertats que tant ens va costar de recuperar. L’ofensiva ve de diversos àmbits i, com no podia ser menys, entre ells es troben els governs i els polítics, sempre zelosos de l’actuació dels ciutadans, però també d’associacions que demanen la protecció de l’Estat enfront de la gent corrent. 

No és un fenomen nou, però sí que sobta que els que protesten contra les limitacions que posa un partit de dretes, demanin restriccions en altres temes, de manera que, sota la bandera de protegir idees o col·lectius, al final tots han acabat immersos en una carrera a veure qui prohibeix més i millor. 

És clar que parlar de la llibertat és, des dels inicis, debatre sobre els seus límits. Durant molt temps donava la impressió que l’opció més oberta i progressista era la de rebaixar aquests límits, com en la consigna del maig del seixanta-vuit “prohibit prohibir”, l’origen de la qual podem resseguir fins a Rousseau: “la llibertat d’un acaba quan comença la dels altres”. Assumíem que només tenia sentit impedir les actuacions delictives (matar), si voleu ampliades a la incitació al delicte (ETA: mátalos).

 

Aquesta interpretació era contestada pels reaccionaris, que volien salvaguardar figures que consideraven intocables com Déu, la Pàtria o el Rei, i que, com és lògic, tenen una tendència a ampliar a institucions més qüestionables, com la religió o els cossos de seguretat de l’Estat, tots ells emparats per la darrera llei de Seguretat Pública, titllada per l’esquerra com la “Llei mordassa”. Tanmateix, aquesta venerable preocupació pels principis superiors de l’Estat s’està expandint amb la introducció d’un nou gènere de delictes: els d’odi. 

Que l’odi pugui ser delicte és com a mínim sorprenent. La necessitat de provar tota actuació delictiva fa que el que és un sentiment, l’odi, sigui difícilment traslladable a l’ordre penal. Per açò, en realitat, del que es tracta és de les expressions d’odi i, per tant, l’objectiu és restringir la llibertat d’expressió. 

Al principi es tractava de persones o idees extremament vulnerables, com els jueus i l’holocaust que van patir o les víctimes (d’una guerra, d’abusos sexuals...), col·lectius discriminats (afroamericans, gitanos...), però per aquesta via s’ha oberta la porta a què un nombre cada cop superior de col·lectius se sentin ofesos i reclamin per a ells la restricció de la llibertat dels altres. Així el Ministeri de Drets Socials està estudiant la prohibició dels espectacles amb nans toreros, que demanen les associacions de defensa dels discapacitats. 

Aquesta deriva prohibicionista em recorda el poema “Vaig guardar silenci” del pastor luterà Niemöller, popularitzat per Bertold Brech, que comença:“Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,/vaig guardar silenci,/perquè jo no era comunista” i segueix amb el silenci que va guardar quan es van dur els socialdemòcrates, els sindicalistes, els jueus, fins que “Quan van venir a buscar-me,/no hi havia ningú més que pogués protestar.”

Sí. Jo em deman: si limitam tant el dret d’expressió, ¿amb quin dret permetem que es publiquin les caricatures de Mahoma?, un bé superior per mil milions de creients musulmans. És més, ¿com pot ser que les mateixes formacions polítiques siguin tan estrictes en aquests temes i després reivindiquin la legalització del cànnabis, una droga? ¿Com es pot autoritzar l’eutanàsia i no permetre espectacles humorístics? Si perdem l’humor, no sé on anirem a parar; amb tots els acudits que es van fer sobre en Franco durant el franquisme... 

No es tracta d’un tema que només hagi de preocupar els que segueixen la política nacional. Aquí, a Menorca, es produeixen actuacions amb grans dosis d’intransigència. La presentació d’un llibre d’economia i el fòrum sobre l’illa del Rei han estat objecte d’atacs, fins i tot a títol personal, i sense distingir participants i organitzadors, per la manca de presència femenina. Les mateixes protestes no s’han sentit en actes protagonitzats exclusivament per dones. L’intent d’extrapolar una exigència política a debats públics és absurd, perquè aquests actes no tenen per objecte representar ningú, com l’elecció de diputats o regidors, sinó aportar coneixement sobre un tema, crear debat i il·lustrar els ciutadans amb opinions informades. De fet, és un pur atac a la llibertat d’expressió.

Pot passar perfectament que en un àmbit acadèmic o professional, en un moment determinat, només hi hagi homes, o només dones (o tan sols homosexuals, o musulmans). ¿Hem d’abstenir-nos d’organitzar taules rodones perquè no aconseguim la paritat o la representació de totes les tendències socials i ètniques? ¿Què passa si el 60% dels docents d’un institut o d’una facultat universitària són homes, o són dones? ¿Hem de privar els alumnes del dret a l’educació? ¿Hem de reservar quotes per sexes a tots els centres educatius?

Un fantasma recorre el món: el fantasma de la intolerància, i la primera víctima és la llibertat. Els que defensen una causa, per bona que sigui, un dia s’adonaran que, després de fer-me callar a mi, els següents de la llista són ells.