L’inici de la reforma del passeig d’August Miranda (1922-1924)

En el seu llibre sobre Menorca, Alicia Davins, que va passejar per la Miranda just abans de la reforma del 1923-1924, la descriu com una elegant placeta que cau sobre la mar, amb un banc de pedra en forma de semicercle i un jardí. A la guia de Menorca editada el 1932, es comenta que un altre passeig important de Maó és el d’August Miranda, des d’on es contemplen belles vistes del port.

La plaça de la Miranda en finalitzar la reforma

Com bé saben els arquitectes, els espais urbans no es poden aïllar dels seus usos ni dels que es donen al seu voltant. Per aquest motiu, el trasllat del mercat de la Verdura des de l’actual plaça de Colon fins al ex-claustre del Carme, el 1883, va provocar un canvi transcendental per a la plaça de la Miranda, en trastocar la seva funció original, que era la de ser una lloc d’esbarjo per a la ciutat.

A partir de llavors, va passar a ser el nexe d’unió entre el mercat i la població i, especialment, la porta d’entrada de la majoria de les provisions, ja que l’accés de la plaça del Carme (que es va obrir el 1896) comptava amb uns esglaons que dificultaven l’accés. Sens dubte, el fet que l’activitat del mercat es desenvolupés en horari laborable i l’ús com a passeig es concentrés els vespres i diumenges, va facilitar la convivència de les dues activitats, però amb el pas dels anys acabaria per afectar la configuració de l’espai.

Des de principis del segle XX, l’Ajuntament venia efectuant petites actuacions de millora de la plaça de la Miranda, generals a tota la ciutat, com ara la construcció de voravies que, de mica en mica, deixava d’estar en mans dels particulars i era executada directament per la Corporació. El 1901 es va escometre el tram situat davant els nombres 27 i 28, la casa del fotògraf Joan Femenías, que va pagar el 60% de l’obra. També es va anar consolidant el ferm: el 1909 finalitzava l’empedrat de la part alta. Tanmateix, o bé les obres no van abastar tot el sector o bé el resultat no fou satisfactori, ja que el 1918 es posaven voravies a la plaça i llambordes al tram que comunica amb la plaça del Príncep.

 

La Miranda abans de la reforma. Foto Femenías. Arxiu Imarte i So Menorca

La necessitat d’una actuació de més importància es va fer evident a mesura que, amb els pas dels anys, augmentava la circulació rodada, al principi de carros, que abastien el mercat del Carme, i de cada vegada més, a motor. D’aquesta manera es va anar obrint pas la idea de trencar la concepció unitària de l’espai i dividir-ho en dos àmbits, deixant com a passeig i mirador únicament la part baixa i destinant la resta al trànsit de vehicles.

Així el 1913 el diari La Voz de Menorca, després de comentar que un carro havia envestit la barana del passeig i havia enderrocat una de les columnes laterals de l'entrada del passeig contigua al carrer de la Concepció –un fet relativament habitual des de feia molts anys–, afegia que açò demostrava com era d’encertada la proposició del regidor Antoni Bosch perquè s'eixamplessin aquelles vies de tan difícil pas.

No havia transcorregut un mes, quan es va obrir una rasa al passeig de la Miranda i es va arrencar un dels grans arbres a fi d'eixamplar el carrer de la Concepció. Remarquem que fins aquella data els arbres, avui en dia relegats a l’extrem nord, arribaven fins dalt de tot de la plaça. La premsa assenyalava que la millora suposaria un avantatge per als vehicles que transitaven per aquell lloc. Tanmateix, els treballs van quedar paralitzats després d'haver amuntegat la runa, perquè les obres s’havien realitzat sense que el projecte corresponent fos aprovat per l’Ajuntament. El Consistori encara tardaria un mes en prendre un primer acord, el 24 de desembre, que es va sotmetre a exposició pública per “dividir l’espai en dues parts aproximadament iguals, deixant com a passeig la que té vistes al mar i com a plaça la part superior”.

Projecte de reforma de la Miranda. F. Femenías, 1922

El projecte, que no sembla que estigués gaire definit i que és possible que aixequés una certa oposició, no es va executar. L’Ajuntament, amb lentitud però constància, anava millorant les condicions de la zona, com en general es feia a tota la ciutat. El 1918 es va construir una nova voravia a la plaça i es va procedir a empedrar l’àrea compresa entre el passeig i la plaça del Príncep.

Açò no obstant, els problemes continuaven: el 1919 un carro tornava a tombar un dels ampits del passeig. No seria fins el 1922 quan la reforma de la plaça s’encarrilés de manera definitiva. Tot va començar de forma improvisada. El mes d’agost, després d’haver discutit el tema en dues sessions de la Corporació municipal, es van escometre nous treballs. La brigada de l’Ajuntament va arranjar el pis de la part baixa a consciència, fins a apiconar-lo; es van arrabassar els ailants, que s’havien assecat, amb el propòsit de substituir-los per acàcies para-sol quan fos el temps i es van instal·lar canals per al reg dels arbres.

A finals de setembre, quan aquestes tasques encara no havien finalitzat, el regidor Pons Sitges va presentar un plànol amb la proposta de reduir el passeig a la meitat i convertir el costat superior en una placeta, per facilitar el pas dels carruatges. Un periodista comentava que, d’aquesta manera, desapareixia el passeig tal i com l’havien conegut fins llavors, que quedaria convertit en un ampli mirador amb vistes al port. Uns dies més tard, en finalitzar els anteriors  treballs, la premsa remarcava que no s’havia alterat l’estructura del passeig; només s’havien talat alguns arbres. Paral·lelament, l’Ajuntament acordava que l’arquitecte municipal procedís a la redacció del projecte de reforma proposat.

 

Projecte de reforma de la Miranda. F. Femenías, 1922

No va tardar gaire; el 15 de novembre Francesc Femenías presentava el resultat de la seva feina. A la memòria indicava que el tram lateral oest de la plaça resultava excessivament estret per a la circulació dels carruatges que els matins abastien l’immediat mercat de verdures, els quals obstaculitzaven el pas, la qual cosa provocava incidents. La reforma projectada tenia un pressupost de 17.310 pessetes. Les obres consistien a tallar el passeig existent a l’altura del carreró d’entrada al mercat i crear a la part inferior un petit passeig o mirador i a la de dalt “una plaça molt útil per a la circulació de carruatges entre el centre de la ciutat i el seu sector del nord-est i per a l’aturada dels carros que diàriament van al mercat”. La plaça ocuparia uns cinquanta metres de llarg per vint d’ample, mentre que el passeig tindria una llargària de seixanta metres. Aquí es plantarien dues fileres d’onze arbres (voltats de parterres octogonals enllaçats per una canal de marès) i es col·locarien un total de setze bancs.

El passeig s’envoltaria d’una barana similar a l’existent, però intercalant pilars coronats per testos i motius decoratius de jardí, llevat de l’entrada a la plaça, on s’aixecarien dos grans pilastres rematades amb fanals decoratius. Al davant, es construiria una voravia. La plaça es pavimentaria amb pedra calcària blavenca. Al mig es deixava un espai circular enjardinat per aixecar el monument al General August Miranda, tot i que quan es van executar els treballs no es va situar aquí, essent substituït per un fanal.

Les obres es van realitzar en dues fases. La primera es va desenvolupar els primers mesos del 1923 i va consistir en la formació de la nova plaça, per a la qual cosa s’omplí la zona de reblert i es van arrabassar els arbres, encara que no es va pavimentar com havia projectat Femenías, sinó que es va deixar el sòl de grava i sauló piconats, però els resultats no van ser satisfactoris, perquè l’ús aviat va remoure el pis. L’actuació es va aturar per manca de recursos; el mes de desembre i els primers mesos de l’any següent es reprenia amb el nou tancament del passeig, format per les seves baranes, les entrades laterals i la voravia que la coronava. El mes d’abril la tasca ja estava més o menys finalitzada, però va quedar un munt de runa i una acció vandàlica va rompre un dels arbrets que s’havien plantat. Així i tot, fins a principis de juliol la brigada municipal d’obres no emblancava les baranes.

La pavimentació de la plaça era una obra costosa que es va allargar uns anys. L’abril del 1924, just acabades les actuacions anteriors, Femenías va elaborar un pressupost amb diverses solucions, tant de materials com de superfície sobre la qual actuar, dels quals es desprèn que en realitat, una tercera part de la mateixa ja estava empedrada. Tanmateix, l’Ajuntament no devia de comptar amb les 10.000 pessetes que importava la proposta més econòmica, i no es va fer res.

 

L’agost del 1925, amb motiu de la decisió municipal de destinar 8.000 pessetes a l’empedrat del carrer del doctor Orfila, La Voz de Menorca apuntava que, atès que la via estava en bon estat, estarien millor emprats en la reforma de la Miranda, que, recordava, comptava amb un projecte aprovat pel Consistori per a la seva completa urbanització, anterior al que ara s’executava. Segons el periodista, la Miranda era la primera cosa que de la ciutat veien els que pujaven per l’Avinguda de la Independència (que era a l’espai que actualment ocupa la cosa de les Voltes), la seva principal entrada.