Els primers anys del mercat del Carme fins a la construcció del Jutjat

El funcionament del mercat del Claustre els primers temps era bastant diferent de la que hem conegut. Durant segles, i per estrany que avui ens sembli, les carnisseries no es trobaven al mercat de verdures, sinó la a la peixateria, on hi havia una dotzena de llocs de venda. Amb el pas dels anys i l’augment del consum de carn, aquella es va quedar petita, de manera que el 1888 s’autoritzà l’obertura d’una parada al claustre del Carme, que es va estrenar amb una promoció: les carns de vedella, de bou i de be s’expedien a 45 cèntims la lliura, fet que provocà una gran aglomeració de clients. L’any següent es donà permís a un carnisser per obrir un nou lloc de venda, a condició que conservar el que tenia a la peixateria, ja que l’Ajuntament fomentava la competència per intentar abaratir els preus. Així i tot, devia voler mantenir alguna mena d’equilibri i mesos més tard denegava una altra sol·licitud en aquest sentit. Els anys següents es va aprovar l’establiment d’algunes carnisseries al mercat, tot i que, fins entrat el segle XX, quasi totes eren al mercat del peix. En aquesta època també es documenten les primeres polleries al Claustre, especialitzades en la venda de gallines i altres animals de ploma.

 

Notícies del cafetí el Trueno 1885-1886

Sembla que va ser el 1885 quan començava a funcionar al mercat un establiment destinat a perdurar en el temps: el cafetí El Trueno, que també venia espirituosos, com l’anís de santa Maria. L’estiu de l’any següent organitzava balls les nits de dissabte i diumenge, que estaven ben animats.

Les notícies aparegudes en premsa ens permeten de tenir notícia d’alguns gèneres que es podien trobar al mercat, com els dàtils, que si eren d’Alger valien entre 24 i 30 escuts, mentre els valencians només costaven de 10 a 12. També és interessant l’evolució dels productes locals de temporada. El mes de febrer del 1885 els tords es venien baratíssims; eren tan abundants que s’havia embarcat un bon carregament cap a Barcelona. El 25 de maig del 1886 havia peres de Sant Joan a betzef i es venien les primeres figues flor, a preus astronòmics. Un mes més tard van fer la seva aparició els albercocs i el 8 de juliol feien el seu debut les albergínies i les síndries; aquestes darreres, petitíssimes, també s’oferien a preus prohibitius. A començaments de juliol es feien notar “els tomàtics de la nostra horta”; el 1887 anaven molt bé de preu, a tres cèntims la lliura, malgrat que el vapor no n’havia dut gens de la Península. Pel que fa a les verdures d’hivern, el 4 de desembre es van començar a vendre els pèsols i el mes de febrer de l’any següent s’oferien els primers pebres i les faves tendres. D’altra banda, l’agost del 1891 es va inaugurar la primera parada de plantes i flors, que provenien dels jardins i hivernacles que tenia l’horticultor Francesc Prats al cos de Gràcia. 

En tot cas, la situació del mercat seguia essent prou precària, ja que l’Ajuntament feia un manteniment de mínims, reduït a algun emblancat puntual. La situació motivava les protestes dels venedors, que en ocasions recollia la premsa, que fou bastant insistent el 1889, en especial quan el mes de novembre el temps començà a refrescar. L’edifici no estava preparat pels dies de pluja i tramuntana, durant els qual les venedores patien “penúries i perjudicis”. L’estiu de l’any següent les protestes eren per manca de neteja. Les crítiques es feien extensives a les “columnas mingitorias” o quioscos amb urinaris que hi havia, un al costat del mercat i l’altre al punt d’arribada dels vapors del port, que també presentaven un estat lamentable.

 

Claustre del Carme. Foto Rafel Vidal.Fotos Antiguas de Menorca

El 1896 la situació seguia igual: els dies de pluges l’indret s’omplia de basses i no es podia fer una passa sense ficar els peus dins l’aigua i el fang. El diari El Liberal cridava l’atenció sobre les queixes de les verduleres i demanava que, sinó es construïa un nou mercat, almenys es fessin algunes petites actuacions, com la canalització de les aigües de pluja que s’introduïen davall de les arcades. Al final, es va posar una porta per desviar-les, però el problema era que als finestrals hi mancaven alguns vidres i les galeries no tenien prou rost perquè l’aigua s’escorregués fora dels llocs de venda. 

A mesura que passaven els anys, es feien tímids intents d’arranjar el mercat. El 1892 el fuster Joan Sintes Mercadal va demanar permís per instal·lar i explotar vint-i-quatre casetes de llenya al voltant de les columnes del claustre, a canvi del dret d’explotació durant alguns anys. Aquests mobles donarien caràcter a l’indret al llarg de pràcticament un segle, fins a la darrera reforma. D’altra banda, no va ser fins el 1899 que es va obrir la porta que comunica el mercat amb la plaça del Carme. Així s’evitava als clients de la major part de Maó haver de fer un rodeig per la plaça de la Miranda, més exposada al mal temps. 

Una altra millora va venir per la instal·lació d’un quiosc. La primera iniciativa fou denegada el 1889. Deu anys més tard, es va autoritzar un altre, precisament a l’entrada de la plaça del Carme. Com a colofó, el 1906 es va establir “un preciós quiosc modernista”, destinat a la venda de carn d’aus i conills, de la qual cosa la premsa es va congratular, tot remarcant que era un buit que feia estona que es trobava a faltar. 

Casetes de llenya del mercat. Guia Everest 1972. Cigdanovic

La construcció del Palau de Justícia, destinat allotjar de forma més espaiosa el Jutjat d’Instrucció i Tribunal del Jurat del partit de Maó, fou molt més laboriosa. Recordem que el 1882 un primer intent havia fracassat per la manca de disponibilitat de la resta d’ajuntaments. Durant tots aquests anys, el jutjat, on hi havia la sala d’audiència, era a una casa del carrer Nou, el cost de l’arrendament de la qual es repartia entre els municipis. En aquesta ocasió va haver una major sintonia i totes les corporacions de l’illa es van fer càrrec del seu finançament, en proporció a la seva població, encara que també comptà amb una important subvenció de la Diputació Provincial. 

El projecte, format per Francesc Femenías,  fou aprovat el maig del 1904. Amb un pressupost de 44.615 pessetes, consistia d’aixecar un edifici de nova planta a l’ala de llevant del claustre del Carme, que fins llavors només tenia una planta i amb les obres es va alçar un pis. Femenías acabava de ser nomenat arquitecte municipal de Maó i aquest va ser el primer projecte que va realitzar, alhora que s’encarregava de dirigir les obres. 

El guanyador de la subhasta, celebrada el mes de novembre, fou el mestre de cases Rafael Quintana Carreras, que només va rebaixar 50 pessetes el tipus de sortida. El contracte fou signat el maig del 1905 i les obres es van anar executar els dos anys següents, sense cap entrebanc i bastanta discreció. L’únic element que va cridar l’atenció va ser l’obertura del portal d’accés a l’edifici. Segons La Voz de Menorca, l’actuació va rebre l’aplaudiment general, ja que no només embellia l’indret, sinó que amb ell s’eliminava “el estercolero y nido de ratas que constituían antes los locales de las puertas recientemente tapiadas”, una de les quals comunicava amb un soterrani on el llacer tenia els cans que capturava.

El Palau de Justícia fou inaugurat el 28 de setembre del 1907, amb l’assistència de diversos batles, jutges i advocats. Josep Mercadal, batle de Maó, agraí la contribució dels ajuntaments de Menorca i recordà l’exbatle Antoni Victory, que havia promogut l’obra. Curiosament, l’acte principal no va tenir lloc a l’edifici, que fou visitat més tard, sinó a les cases consistorials. Davant del jutjat estava instal·lada l’escola de filletes i a l’altra ala hi havia la presó, que va funcionar fins el 1968. El jutjat va ser-hi fins el 1979 i al cap de deu anys ja estava en males condicions, la qual cosa obligà a l’Ajuntament a escometre reparacions i reformes al llarg dels anys, sense aconseguir mai que mostrés un estat prou presentable.

Claustre del Carme. Foto Pablo Cardona Natta.Fotos Antiguas de Menorca

 La construcció del nou edifici va marcar un punt d’inflexió. A partir d'aquell moment l’Ajuntament es va posar de forma seriosa a solucionar els problemes d’habitabilitat que s’arrossegaven des de feia quasi vint-i-cinc anys. Malgrat que, com veurem, no es va oblidar del tot de la idea de bastir un mercat general de nova planta, la Corporació va començar a emprendre algunes intervencions que, de mica en mica, van canviar la fisonomia que fins llavors tenia el claustre. 

Així, el setembre del 1907, quan s’estava a punt d’estrenar la nova seu judicial, l’Ajuntament acordava aixecar una paret al seu costat, a l’ala est del mercat. Aquesta seria la tònica: petites obres estructurals executades al llarg d’un quinquenni, a l’ombra de les quals la iniciativa privada, protagonitzada pels concessionaris dels llocs de venda, acabava de donar forma al conjunt.  D’aquesta manera, a finals d’any i principis del següent, es van registrar diverses sol·licituds per aixecar “quioscos”, que superaven la concepció de les “casetes” que existien fins llavors, per la qual cosa devien ser les construccions que van perdurar fins a final de segle.