Els noms dels carrers de Maó no són gravats en bronze

Als nostres dies, els noms de carrers han quedat petrificats, són els que són i sembla inconcebible alterar-los, la qual cosa pot donar la impressió que sempre han estat així o que tan sols van ser baratats durant els convulsos temps de la República i el franquisme. Res més allunyat de la realitat. Els carrers de qualsevol ciutat, i particularment de la de Maó, han estat modificats en multitud d’ocasions, per raons polítiques, patriòtiques o socials. Al tema es referia l’enyorat Deseado Mercadal en un article del 1985 de la seva monumental Menorca Retrospectiva. Aquí ens centrarem tan sols en els vaivens esdevinguts al llarg de la part central dels segles XIX i XX que, com veurem, va ser prolífica en tot tipus de renomenaments de les nostres vies públiques.

 

Les barriades tradicionals de Maó van adoptar la seva forma actual al començament del segle XIX, després de les expansions urbanes del període anglès i la creació del sector del Carme els anys de la Guerra de la Independència. Dos llistats del 1819 i el 1835 ens ofereixen la col·lecció de noms que avui en dia consideram populars (les Moreres, Arrovellada de dalt i de baix, Frares, Negres, Forn, Padronet, Bonaire...), llevat d’uns quants dels quals ara en parlarem. En tot cas, s’hi incloïa, per influència eclesiàstica, la llarga llista de sants i santes del barri de les tanques del Carme i dels voltants de l’església de Sant Francesc.

 

El nom de la plaça principal de la població va ser el que va variar més. El 1819 se la denominava “Plaça Major”, però amb els governs liberals, el 1813 i entre 1820 i 1823, rebé l’actual apel·latiu de “Plaça de la Constitució” que, com veiem, originalment se li va conferir en referència a la de Cadis del 1812. Açò és un fet, ja que els períodes de regnat absolutista de Ferran VII (1814-1820 i 1823-1833) se l’anomenava Plaça Reial, a vegades amb l’afegit “de Ferran VII”. A la seva mort recuperà el nom constitucional, que ja només perdria en comptades conjuntures històriques.

 

Una altra plaça que va patir els vaivens polítics va ser la de la Miranda, de nova creació, que primer es va dir “del Senyor (o don) Fernando VII” i més tard es va quedar en la de Sant Ferran, seguint el costum de no donar noms propis als carrers, substituint-los, si de cas, pel sant de la persona en qüestió.

 

Tampoc té un aire popular el carrer de la Reina, que ja es documenta el 1814, just urbanitzat l’indret, i que és possible que es referís a Maria Lluïsa de Parma, l’esposa de Carles IV, que regnaria fins el 1808 (quan la zona, planificada abans, ja començava a edificar-se), perquè el seu fill al moment de pujar al tro era viudo i no es casaria fins al 1816. Altres designacions de caire formal són els carrers de la Pau (actualment Infanta) i del Comerç, tot dos del mateix barri i que, més que a circumstàncies concretes de tipus històric, són conceptes valorats de forma especial pels que van dissenyar el barri, no debades la ciutat de Maó devia la seva prosperitat al comerç marítim, que esdevenia problemàtic en els moments de conflicte.

 

Finalment, és curiós que les úniques persones que figuren als primers llistats de carrers siguin els governadors Moystin (1768-1779), Anuncivay (1788-1797) i Ramírez (1802-1808) (aquest darrer el 1835, perquè segurament el carrer encara no estava obert el 1819), així com el notari Deià, propietari dels terrenys en el moment d’urbanitzar la zona. De manera que tot el pudor que van demostrar els jurats de Maó a l’hora de batejar carrers relacionats amb la casa real, no el van tenir amb aquestes quatre persones, que, açò sí, es recullen sense indicar ni el nom ni el càrrec, la qual cosa, passat el temps, dificultaria la seva identificació. En canvi,  el també governador Luis Gonzaga (1808-1811) es va haver de conformar amb l’assignació del seu sant.

Així mateix, el 1850 van finalitzar les obres del passeig que, impulsat pel batle Méndez de Vigo, s’havien iniciat dos anys abans i va rebre el nom d’Isabel II. Ocupava la part baixa de la plaça de l’Esplanada i va persistir fins al seu desmantellament, per integrar l’espai a la plaça, un segle més tard. El darrer canvi va tenir lloc el 1860 quan, per honorar la presència de la monarca a Maó es va atorgar el nom d’Isabel II al resultar d’unir els dos carrers que abans es deien de Sant Cristòfol i del Moystin (un dels darrers governadors anglesos). Aquesta modificació no va considerar el fet que ja s’havia dedicat un passeig a la monarca, que d’aquesta manera va passar a comptar amb dues vies públiques a la població.

 

El 1861 es va produir una reorganització del viari maonès, seguint les instruccions generals del Govern per sistematitzar els noms de les vies públiques de tota Espanya, que en particular eliminava les “travessies” o petits carrerons i introduïa els noms d’alguns personatges. És característica d’aquesta remodelació la tria d’una sèrie de denominacions que fan al·lusió a fenòmens celestes, com ara els carrers del Sol, la Lluna, l’Estrella i l’Alba, així com el del Nord, un punt cardinal, que indiquen que l’autor intel·lectual era un individu racionalista, que potser va voler contraposar aquests principis còsmics a la beateria de molts carrers de Maó.

 

Altres canvis remarcaven el paper preponderant de la monarquia. Així es va designar com carrer de la Infanta l’antic de la Pau, al qual, per dotar-li de més presència, se li va agregar el tram inferior del carrer de Gràcia, que des de llavors arranca d’aquest, creant una situació anòmala, ja que el vial antic comença d’un de nou. La infanta en qüestió podria ser Isabel, la primogènita d’Isabel II la qual, curiosament ,vindria a Menorca el 1913, quan regnava el seu nebot Alfons XIII i ella ja era coneguda com "la Chata". És improbable que, en passar per allà ningú li sabés dir que el carrer feia al·lusió a la seva reial persona.

 

No gaire enfora, es va extirpar el tram superior de la plaça del Carme per crear-ne la del Príncep, una situació també peculiar, que fa que tinguem dues places, una a tocar de l’altra. En aquest cas, no es pot tractar de ningú més que del futur Alfons XII, germà de la infanta Isabel, que llavors només comptava amb quatre anys d’edat. Significativament, la plaça de Sant Ferran (on hi havia una làpida que la dedicava a Ferran VII) prengué el nom de la Miranda, la designació popular, però darrera d’aquesta substitució hem de veure la voluntat de deixar enrere el regnat del pare de la reina Isabel, el liberalisme de la qual trencava de forma decidida amb l’absolutisme del seu antecessor.

 

Un grup de carrers van ser dedicats a figures rellevants de la població. Així l’Arrovellada de dalt passava a ser el carrer de Cifuentes (governador espanyol, 1782) i la de baix el de Ramis (Joan, literat i historiador), tal i com ho van ser fins fa poques dates. Així mateix, la part baixa del carrer del Campament prenia el nom d’Orfila (el doctor Orfila, toxicòleg que es feu famós a París). Com es veu, en relació als dos darrers l’Ajuntament va ser molt concís, la qual cosa posteriorment donaria lloc a controvèrsies en relació a qui havia estat l’homenatjat.

 Alguns canvis van reemplaçar denominacions que havien caigut en desús per altres de més vives, com per exemple el carrer del Campament, que oficialment abans era el dels Espanyols i una nota afegia que ja no era d’ús d’habitual. Tal vegada era el cas del “camino viejo del Castillo”, que a partir d’aquest moment és substituït pel carrer de Santa Eulàlia, tot i que en aquest cas és estrany, perquè la premsa dels anys 1859-1860 és plena d’anuncis amb l’antiga designació, alguns de tipus privat, com la venda d’habitatges, per la qual cosa en realitat podia haver estat una imposició de l’autoritat per reconèixer, per la via indirecta habitual a Maó, a la urbanitzadora del sector, Eulàlia Poli.