La inflació: manual d’instruccions per a tots els públics

La història es repeteix. Les guerres, les epidèmies, les crisis tornen; la inflació també. Aquesta reiteració hauria de tenir l’avantatge de proporcionar-nos  experiència per fer front als fantasmes del passat. Tanmateix, tendim a pensar que aquests mals no poden ressuscitar i quan els seus cops sonen a la porta no sabem com respondre. 

L’episodi inflacionista actual té una enorme similitud amb el dels anys 1971-1983. En els dos casos, l’origen és l’increment dels preus del petroli i altres productes importats. Ara bé, com llavors, tots veiem que acaben pujant els preus de molts articles de producció nacional i aquí és on les coses deixen de ser clares. Durant la crisi del petroli, els economistes més perspicaços van arribar a la conclusió que, en encarir-se els productes importats, com l’energia i alguns aliments, el país s’empobreix: hem de pagar més als estats exportadors, que es fan rics a costa nostra. Quan la inflació s’allarga en el temps el que es produeix és una lluita en què tothom intenta evitar aquest empobriment, carregant el mort al veí.

La inflació és com un joc infantil en què uns se la passen als altres: “tu la dus” i al final se la queda el més babau. Els venedors de benzina o electricitat pugen preus perquè ho paguin els consumidors. Els empresaris que gasten electricitat o gasoil pugen preus perquè paguin els seus clients. Els treballadors demanen puges salarials per sufragar l’augment del cost de la vida. La victòria d’aquesta batalla econòmica és, com en totes les guerres, en mans dels més forts o dels que lluiten amb més empenta. Els agents més potents del mercat, que solen ser les grans empreses, les que són situades a llocs estratègics i les que gaudeixen d’una demanda més vigorosa, aconsegueixen escapolir-se de la inflació o, si són prou hàbils, acaben millor del que han començat. 

Amb tot, el resultat del mercat no és l’únic que compta, sinó que s’ha de considerar el que fa l’Estat. Els col·lectius que surten millor parats són també aquells que el Govern protegeix, ja sigui de forma directa, amb les retribucions que controla, com les pensions, els sous dels funcionaris i el salari mínim interprofessional, o de forma indirecta, amb els impostos, les subvencions i la intervenció d’alguns mercats. El problema de l’actuació estatal és que els polítics no són àngels, sinó que estan condicionats per les seves expectatives electorals, la ideologia i les pressions dels grups d’interès. Si, com exclamen, atenguessin al bé comú, el que farien seria compensar el funcionament del mercat per intentar assolir una solució justa. 

Així i tot, què és just? La qüestió es torna endimoniada si tenim en compte que no es tracta de distribuir guanys, sinó de repartir pobresa. Uns diran que cal que tothom perdi en la mateixa proporció, mentre els seus adversaris respondran que els més rics han de suportar més la càrrega que els pobres, i altres diran que els “productius” (que solen ser rics) no han de ser gravats per no malmetre la inversió i la prosperitat del futur... 

Davant la impossibilitat de posar-se d’acord, algunes veus advoquen per un acord, un “pacte de rendes”. No ens fem il·lusions: un compromís entre la patronal, els sindicats i el govern és una entente cordiale dels poderosos. Guanyaran els que ja haurien guanyat igualment: les grans empreses, els treballadors de sectors sindicats, les tecnològiques i els protegits del govern de torn. L’únic avantatge és que s’eviten les vagues i manifestacions en què pot degenerar un pols laboral i social en brut. 

En tot cas, el resultat acabarà deixant els perdedors habituals a la vorera: joves, pagesos, llogaters, treballadors low cost i petits empresaris de negocis de tota la vida. La sort per Menorca és que el turisme és una activitat amb una demanda puixant i per aquest motiu suportarem relativament bé del xàfec.

I què passa amb les grans polítiques? La més fàcil d’entendre és la fiscal: l’actuació inversora del Govern. Com ja va passar en la crisi del petroli, tot ho fa a deshora. Els fons de la Unió Europea que haurien estat una benedicció els durs anys d’atur de 2020 i 2021, ara que hi ha un excés d’activitat s’haurien de suspendre fins que el cicle torni a baixar. Només convindria respectar les inversions en energies renovables i en els colls de botella industrial (microxips, bateries, etc.). En cas contrari, l’Estat no farà més que escalfar l’economia quan encara creix i enfonsar-la quan vengui la crisi. 

La política monetària que apliquen els bancs centrals és més opaca, perquè opera de forma indirecta. Al final de la crisi del petroli va quedar clar que la millor forma d’intervenir era de forma independent i mantenint uns tipus d’interès estables que variessin a l’alça quan pujaven els preus (per disminuir el crèdit als consumidors i inversors i refredar l’economia) i a la baixa quan aquests es moderessin (que sol ser quan hi ha crisi), per estimular les compres. 

Aquesta lliçó es va volatilitzar amb el crack del 2008. Els bancs centrals van perdre el seny i han sostingut més d’una dècada una situació que hauria d’haver estat excepcional: tipus d’interès per davall de zero i una allau de diners en circulació. Els principals beneficiaris van ser els propietaris immobiliaris, que han gaudit d’uns “beneficis caiguts del cel” impressionants i no sotmesos a tributació. L’economia ara paeix malament el retorn als tipus d’interès normals, i és que algunes decisions d’inversió no s’haurien pres si el banc central no s’hagués mogut gaire del 2%. 

Una altra política contra la inflació és possible, però poc probable, perquè implica humilitat –reconèixer que som més pobres– i generositat –protegir els dèbils dels abusos dels forts–, virtuts antigues, ja passades de moda.