Les primeres alteracions del nom dels carrers de Maó al segle XIX

 El 1861, l’Ajuntament de Maó va trastocar els noms de nombrosos carrers, seguint les instruccions generals del Govern. És quan es van introduir diverses denominacions monàrquiques que encara perduren, com les de la Reina, la Infanta i la plaça del Príncep.

D’altra banda, es va modificar els noms d’algunes vies menors, com el carrer de darrera del Bastió, que passà a ser simplement del Bastió; darrera la Peixateria, que quedà com el dels Pescadors; el del Molinet, bescanviat pel del Molí; Mercadal enlloc de Mercadalet, i la plaça del Padronet que es convertí en la del Retiro, l’única designació que no acabaria d’arrelar, fora de la documentació oficial. També es va reemplaçar el carreró de Bialet pel carrer de Sant Gabriel, per la qual cosa cal imaginar que l’apel·latiu “carreró de ses Bruixes” amb què actualment és conegut és posterior a aquesta època. Finalment, s’eliminaren noms redundants: el de Sant Carles alt, passava a ser Sant Llorenç i Sant Sebastià alt, Sant Ciril. En un cas es va substituir un carrer que encara era en català -el del Roser- pel seu equivalent castellà -el Rosario. Curiosament, quan el 1983 es van normalitzar les vies de Maó es va imposar «Rosari», poc acord amb la tradició històrica.

 

Així mateix, amb un esperit clarificador, es va dividir el sector del pont del Castell en tres carrers, un dels quals va rebre aquest nom i els altres dos els de la Conquesta i d’«Alonso III», que devia ser una confusió per Alfons III, el conqueridor de l’illa i no seria corregit fins al 1983. De forma semblant, el carrer del forn de la Quintana es va simplificar com carrer del forn, mentre el del forn de l’Arraval es transformà en el del Rector i hauria de passar més de mig segle perquè l’Ajuntament matisés que es referia a Panedas Mesquién, del segle XVIII.

 

En definitiva, seguint les disposicions generals, es van esmenar els noms dels carrers de Maó amb un esperit racionalista, dins de la tendència unificadora de l’època, que va estandarditzar la moneda (introducció de la pesseta), les mesures (aplicació del sistema mètric internacional) i donà lloc a un funcionament més uniformat amb les nacions europees, desprès de localismes d’origen medieval.

 

Les denominacions anteriors tenien una forta empremta monàrquica. Per aquest motiu no és d’estranyar que, durant la Revolució Gloriosa, l’1 d’octubre del 1868, fossin esborrades. De fet, les làpides en honor de la reina van ser arrabassades i cremades públicament a la via pública. Recordem que aquestes eren les del carrer Isabel II, que, de forma ben significativa, passà a dir-se de la Llibertat, i el passeig, al qual es va donar el nom de Méndez de Vigo, el batle que havia impulsat la seva construcció una dècada enrere. La resta de  d’espais públics van ser dedicats a personalitats d’orientació liberal, que a l’època era progressista. Així, la plaça del Príncep va passar a dir-se d’Espartero (heroi de la primera guerra carlina, polític liberal progressista i president del país), el carrer de la Reina mutà en de Padilla (probablement el líder comuner que el 1520 s’enfrontà a Carles I, en defensa de les llibertats de Castella) i el dels Frares (la desaparició del qual respon a l’anticlericalisme del moment) en de Riego (heroi liberal que va ser ajusticiat el 1823). D’altres van rebre el nom d’ideals: el carrer de la Infanta va passar a ser del Progrés.

Aquestes denominacions van perviure durant tot el Sexenni Democràtic, fins que el cop d’Estat de Martínez Campos del desembre del 1874 va escapçar la I República. D’aquesta manera el març del 1875, l’Ajuntament acordava retornar a totes les vies públiques els noms que havien tingut anteriorment.

 

Durant la primera part de la Restauració, anys de tornisme estricte i força tranquil·litat, les úniques modificacions del viari tingueren lloc el 1890 i el 1892. En la primera, es va dedicar el carrer de l’Arraval a Francesc Prieto i Caules (mort uns mesos abans), l’enginyer que dissenyà l’actual carretera de Maó a Ciutadella, que superà l’antiquat camí d’en Kane. La segona, en homenatge al “savi naturalista i preclar sacerdot” Cardona i Orfila, amb amplis contactes amb altres científics de l’època, que també havia deixat d’existir feia poc, se li donà el seu nom al carrer del Forn, on havia viscut molt d’anys. Els dos van ser declarats, així mateix, fills il·lustres de la població.

 

En conjunt, el segle XIX, malgrat ser una època d’importants convulsions polítiques, va veure diverses alteracions del viari, però en nombre molt menor que a la centúria següent i, a més, en la seva majoria van perdurar al llarg del temps fins a dates ben recents. El fet que durant dècades regidors i batles no fossin triats pels ciutadans degué contribuir no poc a aquest continuisme.

Prieto i Caules (esquerra) i Cardona i Orfila (dreta)

Tanmateix, tot just començada la nova centúria, la inestabilitat que s’emparà del país des del 1902, amb la majoria d’edat d’Alfons XII, es va encomanar al consistori maonès i aquell mateix any obria la caixa de Pandora. El mes d’agost es presentava una moció per substituir el nom del carrer de les Moreres pel del doctor Orfila, que havia nascut allà, i perquè se li aixequés un monument en una plaça de la localitat. La iniciativa s’havia originat en un article publicat el juny per Martí Gornés Catxot al diari El Bien Público, on exposava els mèrits del toxicòleg per fer-lo mereixedor d’aquell honor. A l’octubre s’aprovava el canvi, alhora que l’antic carrer d’Orfila, dedicat també al doctor, es convertia en el de Roig. La làpida del carrer fou substituïda el mes de març de l’any següent. L’erecció del bust va haver d’esperar; el 1912 es reprenia el tema sense resultats. L’actual, que al final es va fer al mateix carrer, no seria construït fins el 1953, cinquanta anys més tard de la idea original.

 

L’Ajuntament no va tardar gaire anys a reprendre el fil. El 1908 es complia el primer centenari de la invasió napoleònica i l’inici de la guerra de la Independència. La contesa va ser utilitzada com la pedra angular per reconstruir el patriotisme nacional després de les desastroses derrotes del 1898, quan es perderen les Antilles i Filipines, les darreres restes de l’imperi on no es posava el sol.

 

L’onada patriòtica prengué a tot el país i monàrquics i republicans van acceptar de grat fundar un renovat nacionalisme en aquesta efemèride. D’aquesta manera, el mes d’abril la Corporació acordava “anomenar Via de la Independència a la Costa Llarga, per perpetuar l’heroic fet de la Guerra de la Independència”, alhora que aprovava el programa de les festes que s’havien de celebrar el dia 2 de maig per commemorar “el primer Centenari de l’aixecament nacional per la independència pàtria.” Convé observar que, des del primer moment, el nom va coexistir amb el més popular de Costa Llarga,  que va ser utilitzat sense vacil·lacions com a mínim fins a la Guerra Civil, quan fou substituïda per en Reynés, l’encarregat del servei de barques, que es guanyà la memòria popular.

Al cap de poc temps es tornava a modificar el nom d’un carrer. El mes de maig del 1910 l’Ajuntament aprovava que la calle del Castillo es passés a dir de Pi i Margall. En aquesta ocasió va ser la mort de la vídua, esdevinguda el 1909, la que va reviscolar la memòria de l’estadista, gran figura del republicanisme federalista, que havia mort el 1901 sense fer gaire enrenou. Arreu d’Espanya se li van dedicar monuments i vies públiques i els republicans maonesos van decidir posar-li el seu nom a un carrer. El Bien Público, enfurismat, els va retreure, en un article titulat “Lògica republicana” que, quatre anys abans, el 1906, haguessin declinat, amb motiu de les noces del rei, de batejar la plaça de l’Arravaleta, amb el nom de la reina Victòria, excusant que “no és costum en aquesta ciutat donar als carrers i places el nom del cap d’Estat, en termes que no n’hi ha cap que es digui d’Alfons XII, de Figueras, d’Alfons III, ni de cap altre.” Val a dir que l’afirmació era incerta: sense anar més enfora, hi havia el carrer d’Isabel II. Malgrat tot, la denominació es mantingué fins l’allau de canvis del franquisme.