La campanya de premsa del diari El Español en favor del port franc de Maó (1847)

 El 1846, per decisió del Govern espanyol, l’esquadra dels Estats Units va haver d’abandonar la seva base del port de Maó. La flota tenia una gran importància per a la ciutat, on gastava uns 150.000 dòlars anuals, per la qual cosa els menorquins es van dirigir en diverses ocasions a les autoritats demanant alternatives.

Després de la manca de resposta a la sol·licitud de l’Ajuntament de Maó del mes de juliol, que demanava la rehabilitació de la drassana del port per poder bastir tot tipus d’embarcacions, els illencs es van resoldre a actuar i, en una acció molt moderna, van optar per apel·lar als mitjans de comunicació. Sense que puguem precisar-ne l’autoria, un grup de maonesos van remetre un memorial de greuges al diari madrileny El Español, qui les publicà el 24 de juliol del 1847. En aquest, exposaven l’estat de ruïna de l’illa, es queixaven d’haver quedat desatesos pel Govern i plantejaven un llistat de demandes per posar remei a la seva situació.

Començaven en positiu, posant de manifest que els fusters i marins de la població estaven al nivell de les nacions més avançades, com ho havien demostrat els ebenistes que treballaven a la ciutat de Barcelona, una marineria apreciada a tots els ports de la península i els bucs construïts a les drassanes, subratllant la vàlua dels bergantins Manzanares i Guadalete (tot i que aquests feia vint anys que havien sortit de l’arsenal maonès) i del vapor Balear que havia estat botat aquell mateix any, fabricat pel maonès Jeroni Tudurí per compte de la Societat de Navegació i Indústria de Barcelona, i que havia rebut elogis per la seva finor, solidesa i barator.

Tanmateix, afirmaven que els menorquins, lliurats als seus recursos, no podien subsistir, llevat d’una petita part de propietaris i conreadors (es tractava d’una exageració; l’agricultura illenca no tenia cap problema particular), ja que el comerç, la indústria i la marina havien de desaparèixer per sempre. De fet havia estat el Govern qui, amb les seves darreres disposicions, que havien ordenat llevar del port de Maó els dipòsits de carbó per als vapors francesos i de provisions per a l'esquadra dels Estats Units, havien deixat reduïdes a la mendicitat una infinitat de famílies, que havien hagut de tancar els seus establiments. Per açò els seus habitants, després d’esgotar els seus febles recursos, es veien obligats a emigrar no tan sols a la colònia d'Alger, on els laboriosos conreadors de l’illa havien portat amb la seva arada la riquesa i l'abundància, sinó als països mes remots del món. D’aquesta manera “l’illa tan coneguda i cobejada de totes les potències marítimes” quedava abandonada.

Per posar-hi remei, el Govern podria prendre una llarga sèrie de mesures: establir a Menorca un port franc, enviar un regiment, en comptes de les dues escasses companyies que en aquell moment l’exèrcit mantenia a l’illa, establir un presidi, ordenar que es construís a l’arsenal una part dels bucs de guerra de la Marina i vigilar que al llatzeret de Vigo es complissin els reglaments i disposicions sanitàries, a fi que el de Maó pogués competir amb aquell per atreure els bucs procedents d’Amèrica que havien de fer quarantena. Així s’alleujarien gran part de les desgràcies que patien els menorquins.

Malgrat que la llista de peticions era extensa, el diari es va centrar només en una. Cinc dies més tard, el 29 de juliol, publicava un article on remarcava el fet que els menorquins, privats de tot element de prosperitat i reduïts a la misèria, havien d’emigrar a Algèria i pronosticava que en breu “la perla de les Balears” es convertiria en una roca estèril i abandona per la malaptesa dels governats. L’única actuació que la podia salvar era l’obertura d’un port franc i amenaçava que Menorca seria la primera pèrdua quan esclatés la guerra que s’estava covant a Europa.

El periodista es referia a la rivalitat franco-anglesa, que s’havia desfermat arran de la conquesta francesa d’Alger, en crear un eix Marsella-Alger que amenaçava el trajecte Gibraltar-Malta-Suez, amb la seva extensió fins a l’Índia. La pugna s’havia pacificat amb l’Entente Cordiale de 1840, que fou trencada el 1846 per les tensions creades arran del matrimoni de la reina Isabel II. En aquell context, en una discussió de la Cambra dels Lords es va arribar a afirmar que si Espanya no defensava Menorca, “Anglaterra prendria les mesures adients per evitar la seva ocupació per una altra potència”. De fet, el Govern no va optar per la via indirecta que reclamava El Español, sinó que directament va decidir la construcció de la fortalesa de la Mola per protegir l’illa, que s’encetaria el 1848.

Pocs dies més tard, el 12 d’agost, el director del diari, José Joaquín de Mora, es dirigia al batle de Maó i li comentava que el seu interès en la qüestió menorquina provenia del fet que duia des del 1819 promovent la causa del comerç lliure. Per aquesta raó, tenia el desig de continuar insistint en la idea del port franc però, com que no coneixia l’illa, li demanava que contestés un qüestionari sobre la seva situació. El batle, al seu torn, va remetre l’enquesta a un grup de comerciants de la població. Tot i que no tenim constància que el diari utilitzés les respostes dels menorquins, aquestes són molt informatives.

Els comerciants escollits eren els principals de la població: Andreu Valls, els germans Làdico, Bartomeu Sturla i Joan Taltavull. Les dades recollides en el qüestionari es refereixen a elements coneguts, però prou significatius. Així s’assenyalava que Menorca patia una considerable emigració, que es va desfermar el 1830 després de la conquesta francesa d’Alger, indret a on es van dirigir (així com a altres punts d’Europa i Amèrica) en cerca de la feina que mancava a l’illa i fugint de l’elevada pressió fiscal. Maó comptava el 1829 amb 17.750 habitants, que s’havien reduït a 13.444 el 1838 i a 9.957 el 1846. En el conjunt de Menorca la població havia minvat de 38.000 o 40.000 residents el 1829 a  23.000 el 1846.

Però allà on els comerciants s’allarguen més és en una exposició sobre la necessitat que tenia Menorca del port franc. En essència, el que defensaven era que la pobresa de l’illa feia que l’única alternativa viable fos el comerç, per al qual el port de Maó era ideal, però precisava el port franc (és a dir la llibertat per introduir i extreure tota mena de gèneres i la instauració d’un dipòsit de primera classe) per ser viable.

Bergantí

Els maonesos reiteraven que el camp de Menorca només produïa les dues terceres parts del que els seus habitants necessitaven per a alimentació i vestit;  tampoc hi havia fàbriques, per mor de la manca de primeres matèries amb què proveir-les. Per aquest motiu, l’illa patia d’un elevat dèficit comercial que, segons les dades oficials, pujava a uns dos milions i mig de rals anuals, als quals s’havia d’afegir un altre milió corresponent als impostos, de manera que, sinó s’hi posava remei, en pocs anys s’esgotaria la circulació d’efectiu.

Abans, Menorca comptava amb diverses fonts d’ingressos per compensar el dèficit comercial. El principal era el comerç de cereals. A Maó, hi havia uns 250 bucs de gran port que importaven grans d’Egipte, Rússia i el nord d’Àfrica per vendre a la Península i altres ports de la Mediterrània, de la qual cosa obtenien uns guanys que no baixaven dels 70.000 o 80.000 pesos a l’any (un milió i mig de rals). S’hi afegia la presència d’esquadres de guerra i bucs de comerç, que visitaven amb freqüència el port.

Aquesta prosperitat es començà a estroncar el 1824, quan el rei va prohibir la importació de grans estrangers, el que arruïnà la marina i la construcció naval, els integrants de la qual van haver d’emigrar, així com els capitalistes, fins al punt que en aquell moment només quedaven uns pocs homes de negocis acabalats, resignats davant d’un comerç esquifit.

Enterprise, de la esquadra dels Estats Units

Encara restava la visita de les esquadres de guerra, però arran de la conquesta d’Alger pels francesos, va deixar de fer presència la d’Holanda, que venia per protegir els bucs de comerç contra els corsaris barbarescos. Van continuar la dels Estats Units, que tenia al port de Maó un dipòsit especial de queviures i efectes, i els vapors francesos, que disposaven d’un dipòsit de carbó i també utilitzaven l’hospital de l’illa del Rei. Ara bé, amb la supressió d’aquest dipòsits decretada pel Govern el 1846, es va eliminar la presència d’embarcacions d’aquestes dues nacions.

A aquesta circumstància se sumava el fet que la guarnició de l’illa, que històricament havia estat molt nombrosa, des de feia anys s’havia reduït a una companyia, de forma que la seva despesa, ben reduïda, era l’únic que gastava l’Estat de tots els impostos que recaptava dels menorquins.